Jocs silenciosos

Un relat de: sico fons

Quan vaig sentir les seues veus, no en vaig fer cas i vaig seguir mirant la televisió. Vaig pensar que probablement continuaven jugant en la seua cambra de jocs.
Vaig escoltar les seues rialles i els seus crits de xiquets entremaliats i encisadors, i vaig sentir com una mena de satisfacció que omplia el meu cos de goig.
Darrerament em trobava una mica cansada i neguitosa, però tanmateix pressentia que d'alguna manera la meua existència depenia de la felicitat dels meus fills.
La veu del Marc -ja una mica gruixuda i forta- va inundar casa de vitalitat i en acabant vaig sentir la de Patrícia que replicava alguna cosa al seu germà. Potser jugaven a imitar l'acció de l'última pel·lícula que van veure l'altra nit.
Vaig intentar concentrar la meua atenció en les paraules que emetien les imatges del televisor. Un home calb i aparença bondadosa hi donava consells sobre la salut de tothom. La vida, ens assegurava, és plena de perills, però amb una mica de precaució i seny, podíem allargar i millorar la nostra existència. La felicitat, continuava l'home bo, és a l'abast de tots plegats.
En aquell moment vaig tornar a sentir la veu del Marc: "Mama, mama!". Jo vaig mirar, sense alçar-me, la porta de la seua habitació i li vaig demanar què volia. No em va contestar, però. Després va sonar la veu de Patrícia: "Mama, mama!". Em vaig aixecar del sofà alhora que preguntava què passava. Ningú no em va contestar, però hi havia quelcom en les seues veus que em va omplir d'un bocí d'angoixa i inquietud.
Vaig obrir la porta de l'habitació dels meus fills i la vaig descobrir completament buida. Estava neta i ordenada, però ells no hi eren. M'hi vaig quedar palplantada tot fitant un cotxe a piles que hi havia a un racó del sòl i una nina que semblava mirar-me amb posat fred i antipàtic. On s'havien ficat aquests xiquets? Sense saber ben bé per què, em va desagradar aquell ordre tan impropi d'ells.
Vaig tornar a sentir la veu d'en Marc: "Mama, mama!". Aquesta volta la veu em va semblar provinent del seu dormitori. Però en arribar-hi, vaig obtenir el mateix resultat que a la cambra de jocs. Buida. I els seus llits fets -cosa estranyíssima en ells-; i aquell ordre que em pareixia esfereïdor i silenciós. Vaig començar a posar-me nerviosa. Vaig mirar sota els llits. Que potser m'estaven fent alguna de les seues bromes? Si era així se n'endurien una de bona. Em vaig ajocar i, tot apartant la vànova, vaig esguardar els baixos dels dos llits. Res. No hi havia ningú, només silenci i aquella netedat semblant a la d'un hospital i que pareixia que em produïa un nuc a la gola.
"Mama, mama!". Ara era la veu de la Patrícia. Però on s'havien clavat? "Es pot saber a què jugueu?", vaig exclamar intentant inútilment parlar sense que em traïra la veu.
Vaig començar a registrar tota casa. La cuina, els dormitoris, els armaris, el rebost... Els cridava, els implorava que deixaren de jugar a aquell joc tan lleig i quan cansada de pegar voltes, em quedava sense saber què fer, tornava a escoltar els seus crits: "Mama, mama!". Els meus fills em cridaven amb insistència, potser em necessitaven, però jo era incapaç de trobar-los, de protegir-los.
Ara escoltava els seus plors. Per què ploreu, fills meus? Per què s'amagueu?
Vaig començar a plorar jo també a cor què vols. Patrícia, Marc. No em feu això. Sóc la vostra mare. Jo us vull més que ningú.
No sé quant de temps va passar, però per fi vaig sentir el pany de la porta de casa obrint-se i vaig córrer cap a l'eixida a corre-cuita. Era el Maurici, el meu home. El vaig abraçar amb força com si temera que també ell desapareguera de casa. Em va acariciar la cara i em va besar. "Què et passa, Maria?". La seua veu pareixia un bàlsam. Jo vaig aclucar els ulls i vaig seguir plorant abraçada a ell. No vaig gosar dir-li què era el que em passava, no em vaig atrevir a anunciar-li que no trobava els nostres fills, perquè temia que em comunicara aquella cosa horrible que ja m'havia dit en altres ocasions, que als nostres dos fillets els havia atropellat un camió que havia fugit sense deixar ni rastre i que ara estaven soterrats en un nínxol lleig i silenciós com la nostra casa. No, no consentiria que em tornara a dir això.



Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    moher | 13-07-2004

    M'han vingut ganes de buscar als fills a mi també. És impresionant com aconsegueixes crear angoixa i neguit al lector!
    En perdix té molta raó, és curt però intens!
    L'única pega que li he trobat és el final...no sé perquè però ja m'esperava una cosa així...
    De totes maneres, molt bé! Un relat escrit per algú amb classe!

  • Classe[Ofensiu]
    pèrdix | 12-07-2004 | Valoració: 9

    Quina classe tens Sico!
    És impressionant aquest relat, breu però contundent i esfereïdor.Absolutament recomanable.
    No paris de fer-nos aquests regals, si us plau