Jocs perversos IV

Un relat de: Flanagan

- Per què ho has fet? Per què?- demanava ella, entre llàgrimes i gemecs.
Ell feia temps que havia après a no sentir-se incòmode davant els plors.
- Només he fet allò que tu volies- va fer ell, sense mirar-la.
- No, jo no volia això. Ni molt menys... Mira com estic...
- No m'has dit pas que parés, ni has dit "blau", per tant, no sento cap remordiment.
Ella ho sabia, això.
Tenia fred. Estava mig despullada, amb la roba estripada, de genolls i encara lligada de mans. Mentre mirava el terra, avergonyida, ell es va començar a cordar la camisa. I va seguir parlant.
- Volies arribar al límit, oi?
- Suposo que sí...
Aleshores ell es va girar, va ajupir-se davant d'ella, i li va dir:
- Tots tenim un límit. A gran part de la gent li fa por arribar-hi, descobrir-lo. Però nosaltres ho hem de fer. Només aleshores sabem realment de què som capaços. I reconèixer-ho és una fortalesa, no pas una debilitat.
- Aleshores, no estàs decebut? - va fer, amb una mirada insegura.
- No- va dir fredament - De fet, tard o d'hora havia de passar. És inevitable.
- I tu has arribat al límit algun cop?- va dir ella.
- Sí.
- Com va ser?
Aleshores, ell es va aixecar i es va girar cap a la taula.
- Això és igual- va dir secament, i va afegir- et curaré tot això. Després et prendràs una dutxa, millor d'aigua freda, i després xerrarem una estona.

***

Estaven asseguts a banda i banda del sofà. Tornaven a estar ben vestits, com feia una estona.
- El sadomasoquisme no és fàcil per a ningú. És una cosa que depèn de la imaginació, de la creativitat. I la ment és tan gran, tan perversa, que tot allò que podem inventar i practicar és infinit. Hi ha tantes idees, tantes variacions... És una cosa que mai s'acaba de dominar del tot. Et mors i encara hauries pogut provar moltíssimes coses noves.
- Què intentes dir-me?- va dir ella, encuriosida.
- Paciència. El cas és que et pot agradar, en pots gaudir... però com abasta tant, és tan estès... trigues a adaptar-te, i al principi sempre hi poden haver sorpreses desagradables. Avui n'has tingut una, i en tindràs més. Has de tenir el cap fred i acceptar-les. I, evidentment, aprendre'n. Fins i tot jo, després de tant de temps, encara m'hi trobo de vegades.
- És clar, suposo que ficar-se a la pell d'algú que no ets tu no és fàcil.
Ell va alçar el cap, mirant-la fixament.
- Què vols dir?
- Home, doncs que en el dia a dia no som així. Només ho som en la intimitat.
- No hi estic d'acord. Sempre som així. A la feina, a casa, al carrer...a qualsevol lloc el que t'agrada és el mateix, no? Sents els mateixos instints. No has tingut aquests pensaments mentre treballes, per exemple?
Ella es va quedar en silenci un moment.
- Sí- va dir finalment.
- Doncs això.
Es van quedar els dos un moment, sense parlar.
- Hi ha una cosa que no entenc - va dir ella, trencant el silenci.
- Digues.
- Has dit sadomasoquisme. Em pensava que només m'ensenyaries sadisme.
- Doncs em vas interpretar malament. T'ho vaig dir el primer dia. Les teories de Sade i Masoch estan íntimament lligades. És difícil excloure una cosa de l'altra. En les seves obres, els dos parlen d'administrar i rebre dolor. Et vaig dir que ens centraríem en el sadisme, però per entendre'l és inevitable saber què se sent des del punt de vista de la víctima.
- Ja ho entenc.
- N'estàs segura?
- Sí, sí. Em sembla que sí.
- Perfecte, perquè el següent dia serà una mica especial.
- En quin sentit?
- Seràs tu qui tindrà el domini de la situació. Ja saps prou què és patir el dolor, ara et toca inventar-lo i fer-me'l a mi.
L'home es va aixecar del sofà i anà cap a la finestra per obrir-la i ventilar la sala.
- O sigui que et poso deures. Al llarg d'aquests dies pensa, imagina, inventa qualsevol situació que puguis practicar amb mi. I no et tallis. El control serà tot teu.
Ella es va quedar sense saber què dir.
L'individu s'hi va acostar i la va mirar fixament als ulls.
- Si no et veus capaç, no passa res.
La jove, però, va somriure i li va fer una mirada desafiant.
- I tant que sí. Ho faré.
- Molt bé -va dir ell, somrient, i va afegir- serà millor que ho deixem per avui. Tinc coses a fer.
I es van aixecar. Mentre ella agafava la bossa, li va preguntar.
- Em podries donar el número de mòbil, en cas que tingui algun imprevist i no pugui venir el dimecres?
- No, res de telèfons. Si hi ha algun problema, avises a ta mare i ella m'ho dirà. Res de contacte directe. Com menys coses sapiguem l'un de l'altre, millor. Tu no saps ni el meu nom ni a què em dedico, i ha de continuar així.
Ella ja esperava una negativa, de manera que va dir un "no" impassible. Va agafar les seves coses i va creuar el saló. Ell la va contemplar mentre ho feia, repenjat a la finestra.
Abans que ella es girés cap a la porta del rebedor, es van fer una breu mirada. Ell, seriós; ella, amb un somriure picant que li indicava el que li esperava el proper dia. Quan la jove es girava per anar cap a la porta, l'home va fer:
- M'he equivocat. Saps el meu nom per la bústia de l'entresol, oi?
La noia va seguir somrient i no va dir res.

***

Mentre baixava les escales pensava. És clar que havia vist el seu nom a la bústia. Però ell tenia raó: li era ben igual, perquè no el volia per res. Només eren dues persones que es trobaven per deixar anar els seus instints desenfrenats, res més.

Comentaris

  • Interessant.[Ofensiu]
    Bonhomia | 15-09-2008 | Valoració: 10

    El fet que hi hagi literatura del sadisme i del sadomassoquisme ho fa encara més.


    Sergi

  • Miquel![Ofensiu]
    AnNna | 22-02-2008

    No tenia ni idea del canvi de nom ^^'

    Res, només comentava això.

    A veure si un dia passo amb calma i llegeixo així de guais. Ara estic tornant a escriure.


    Un petó!