Jocs de figuera, jocs de quimera? (Rondalla apòcrifa)

A certa comarca costanera d'un país mediterrani, quallat de tarongers, vinyes i arròs, a la vora d'un rierol d'aigües fresques i clares, hi havia un poblet de cases no massa grans, però ben blanques i netes.
Allà hi vivia una família llauradora, més aviat pobra que no rica, la qual tenia un fill de nom Pasqual.
Pasqual era músic per aficció; a la banda del seu poble, tocava la flauta. I mentre tocava, el xicot somniava. Pasqual somniava en trobar una femella valenta i agraïda, que fóra capaç de donar-li al seu instrument una bona tocata. Perquè totes les que coneixia, aquelles que tenia al seu abast, no arribaven més que a la primera part del concert que els oferia.
Per fi la va trobar -assaig inclòs- a un poble de les rodalies. I després de les primeres provatures, celebraren les noces -com els capellans diuen que Déu mana- per l'església i pel civil, tan aviat com poderen.
I la cosa, al Pasqual, li va eixir tal com somniava. Veieu, si no, l'exemple:
-Més, més, Pasqual! "Aixina", aixina"...! Quin gust, Pasqual; segueix com ara! Fort, fort... i ràpid, benvolgut! Ai, Pasqualet meu, quina delícia! Ai, quin mànec tens! Segueix, segueix..., què ja m'arriba!
Mitja hora després:
-I si ho espaiarem un poquet? Més fluix, Pasqualet meu...! Aprofitem-ho! Així, com ara, així...! Ai, Pasqual "bonico, quin calvari!... Però no et pares, "redéu", que ara sí... pots funcionar espai o més de pressa! Mira, "xico", saps què et dic? Fes el que vulgues, Pasqualet meu... Sóc tota teua!
I Pasqualet, el bon xicot músic que tocava la flauta, va fer la seua marxa. La dona, pel que es sap, quedà contenta; Pasqual, per suposat, també.
I penseu que era per la nit? No, que eren les sis de la vesprada... A la nit, continuaria. Per la matinada, potser també... Les hores, no les tenia clares, el nostre amic Pasqual, des de feia tres setmanes: de dia, segar arròs o alguna altra feina del camp, si de cas li ho demanaven; en arribar a casa i a les nits, furga que furga, collita especial i d'un sol arbre. I això, era ben bé el que ell volia? "Els somnis són els somnis!", es repetia sovint, mentre segava -garba va, garba ve-, "Tots els dies i a tothora! I si resulta que, al capdavall, he somniat massa? Caldrà comentar-ho amb els companys... per veure com els va, en este assumpte. Ells tenen experiència!"
-Ui, quina sort! Tu, resistent...; i ella, sempre disposada?
-Com us ho dic! Dotze, en aquest cap de setmana... No serà exagerat?
-Home, si "aguantes"...! A més a més, és l'eufòria primerenca! No fa encara un mes que...- opinà Jaume.
-Mentre et trobes bé! Diuen que això desgasta... Vigila la salut... i aprofita la collita, ara que està en bon any!- sentencià Pere, el vell de la quadrilla.
I Pasqualet, seguint el consell savi, féu el camí encetat que tant somniava: concerts de matinada, audicions en acabar la tasca, funcions de mitjanit... Al cap i a la fi, actes tothora!

Han passat quasi trenta anys... Hi ha uns Pasqualets i Pasqualetes més al món...
Malgrat els entrebancs, la cosa continua. No s'ha secat la figuera, té fruit tot l'any, Pasqual la rega a sovint -fins i tot sorrega a diari- amb ferramenta en molt bon ús... El somni s'ha acomplert!
-Quina delícia!- exclamen la dona i el Pasqual, a la vegada, més de trenta cops cada quinzena.

Per això, si de cas en una escapada de cap de setmana, passeu per un tranquil poblet, situat a la vora d'un rierol d'aigües clares i fresques, amb cases no massa grans, però ben blanques i netes, no us estranye escoltar, a qualsevol hora del dia o de la nit, cridòries com aquesta:
-Ai, Pasqualet meu...! "Aixina", "aixina"...! Què bé que estic...
I al cap d'un temps:
-Ai, què de gust m'he quedat! Altra vegada, Pasqualet?

O exclamacions d'aquest altre tipus, amb veu de mascle o de femella:
-Ai, la flauta del Pasqual, qui la tinguera!