Joc de foc

Un relat de: Jam Malson
“Al mercat negre trobes de tot”, m’havia dit en Zurro, un company de bar amb qui compartia algunes hores de moltes tardes. No recordo com va anar quan el vaig conèixer. Només recordo que una tarda, no sé per què, vam intercanviar quatre paraules i a partir d’aleshores sempre que ens trobàvem a la barra d’aquell bar fèiem petar la xerrada. I d’això ja en feia uns quants mesos.
Tot i les llargues estones de xerrera seria de mal dir que entre en Zurro i jo hi hagués una relació de veritable amistat. Els nostres encontres eren més aviat un exercici quasi diari per mantenir allunyada la solitud durant unes hores. Entre moltes altres coses, ell m’explicava les seves aventures, jo el corresponia amb les meves històries i mentrestant el temps s’escolava entre cervesa i cervesa. I tant a ell com a mi, ja ens anava bé així.

En Zurro, en to fatxenda i una ganyota per somriure, sempre m’explicava que havia passat mitja vida arrossegant-se pels ambients més sòrdids de la ciutat. M’explicava els seus tractes amb el món de la prostitució i de les drogues, d’extorsions i de robatoris, i coses del mateix estil. Però, sincerament, les seves indigestes aventures anaven tan plenes de violència que des del primer moment de fer-me’n participar com a oient vaig voler creure que aquell recull de relats més o menys breus, i força sanguinaris alguns, més que realitats eren un munt de successos potser manllevats d’alguna novel•la negra. Com també se’m feia difícil creure que aconseguir una arma de foc fos d’allò més fàcil, tal com ell m’assegurava.

He de reconèixer que jo anava del tot equivocat. Sis-cents euros va ser el preu que vaig pagar a en Zurro la nit que vaig comprar-li una capsa de munició i aquell fred revòlver, amenaçador i excitant alhora. Sens dubte, comprar una arma de foc amb tanta facilitat només podia ser una conseqüència més de les moltes que duia el descontrolat i irrefrenable procés de globalització dins del qual estàvem tots obligats des de l’inici dels temps, vaig pensar en el moment de tenir l’enginy mortal a les mans.

Encara que fos amb permís d’armes, que no era pas el meu cas, sabia molt bé que anar pel carrer amb una arma de foc era un fet il•legal. I en el cas de dur-ne una comprada al mercat negre, que era justament la meva situació aquella nit, la il•legalitat es multiplicava per mil. Per tant, des del ronyós garatge on en Zurro em va vendre el revòlver, vaig fer el camí de tornada fins al meu cotxe exposat al perill de ser detingut per la policia, i després de confiscar-me l’arma, de fer-me tocar el piano digital i d’interrogar-me, haver de carregar amb una multa d’una quantitat tan elevada que amb els meus minsos ingressos difícilment podria pagar. Prou despesa havia fet pagant sis-cents euros pel revòlver i la capsa de munició. Amb els pocs estalvis que em quedaven, si la mala sort em queia al damunt en forma de multa, seria la ruïna.

Però malgrat els matisos d’il•legalitat i de l’alt cost en diners que em suposaria en el cas que la policia m’enxampés amb aquella joguina prohibida dins la butxaca de l’abric, així i tot, estava satisfet d’haver-la comprat. Caminava repassant amb tanta suavitat la seva silueta amb el capciró dels dits que més que tocar el revòlver bé podia dir que l’estava acariciant. I entre carícia i carícia, quasi sense adonar-me’n, una sensació desconeguda fins aleshores se’m va anar estenent per tot el cos.

Per definir la transformació que vaig experimentar, potser les paraules més encertades serien estranya i plaent. Una transformació tan estranyament plaent que en el moment de ser-ne plenament conscient fins i tot vaig permetre’m el luxe d’imaginar-me protagonista d’una pel•lícula de gàngsters; encara que els estrets i mal il•luminats carrers per on caminava, constantment envoltat d’una penetrant pudor de pixum, no tinguessin res a veure amb les amples i lluminoses avingudes de Chicago. Tanmateix, em sentia diferent. Em sentia segur, poderós enmig de la nit. Em sentia un home dur i intocable. I justificava aquella experiència anímica pensant que qualsevol persona arreu del món que dugués un revòlver a la butxaca, per força devia tenir la mateixa sensació de poder que jo sentia.
Sensació que va anar in crescendo fins que en el punt de més elevada intensitat el cor se’m va tornar d’una fredor tan amenaçadora i evident des de fora que la gent que em mirava als ulls era incapaç d’aguantar més d’un segon la meva freda i inquietant mirada. I m’agradava aquella reacció temorosa de la gent. Jo tenia el poder a les mans i m’agradava. Tenia el poder que tenen les armes de foc, que no és un altre que el poder de llevar la vida.

I amb aquesta idea havia comprat el revòlver. Feia temps que la meva existència havia esdevingut una fotocopiadora on el dia present no era res més que una còpia de l’anterior. Immers en una pesada rutina d’allò més avorrida, l’últim moment d’autèntica felicitat ja ni el recordava, restava sepultat en el passat i dissolt en l’oblit. I el món se’m feia un espai estrany on un munt de persones estranyes anaven d’un lloc a un altre per aconseguir coses d’un valor més que dubtós. Potser em trobava en aquell punt de la vida on diuen que quan no entens allò que passa al teu voltant és perquè t’has fet vell. Potser!

L’únic que omplia el buit que m’aclaparava eren els records. I dels records, els mals records. Els mals records m’empaitaven de manera obsessiva. No els podia controlar, eren com els batecs del cor: involuntàriament presents en tot moment. I jo no era com en Zurro, que havia viscut i m’explicava les seves malifetes com si fossin glorioses aventures d’un heroi exemplar. Per moltes pallisses donades i per molta sang vessada, en Zurro no es penedia de res del que havia fet. Es vanagloriava de ser un home de fortes conviccions i de no haver tingut mai por de defensar-les, fins al punt de quasi deixar-hi la pell en diverses ocasions; es veu que si eres un delinqüent de barri baix i orgullós de ser-ho, jugar-se la pell era la normalitat del dia a dia. I tot i que ara ja no exercia la “professió”, així i tot, estava convençut que el seu obscur i sanguinolent passat era prou apassionant per parlar-ne amb orgull.

Jo, en un punt indefinit entre el cel i l’infern, i sense haver fet ni una ínfima part del mal que havia fet en Zurro, em penedia profundament d’alguns episodis de la meva vida; alguns per acció i altres per omissió. Me’n penedia tant, que algunes vegades, quan la cervesa m’havia ablanit el cervell a la barra d’aquell bar, havia estat a un pas de fer servir en Zurro com una mena de psiquiatre barat amb qui compartir els remordiments que m’ofegaven. Però sempre acabava mossegant-me la llengua. En Zurro no hagués entès mai, ni tan sols hagués fet el mínim esforç per entendre-ho, que jo renegués d’algunes coses del meu passat. Si les hi hagués explicat, amb la seva manera de ser, segurament m’hagués deixat anar que eren criaturades.

Com n’era d’estranya la vida, dolça i agra vida! Vaig pensar, en seure al seient del cotxe amb el revòlver a les mans. I de sobte, encara que no recordava qui m’ho havia dit, vaig recordar-ne la sentència: “Quan la gallina se sent sola, acaba acceptant la guineu com a companya”. Justament, les diferències entre en Zurro i Jo anaven per aquell camí. Els nostres caràcters no tenien massa coses en comú. En Zurro era l’astuta i oportunista guineu salvatge; i jo, l’espantadissa i covarda gallina domèstica. Les nostres vides, doncs, havien transcorregut en escenaris ben diferents i les obres, encara que inacabades, eren de gènere també prou diferent. Era pura casualitat que els nostres camins s’haguessin creuat en aquell bar. Com també era casual que fóssim dos solitaris que ningú no trobaria a faltar quan desapareguéssim d’aquest món. De totes maneres, no podia dir que conèixer en Zurro m’hagués anat malament. Gràcies a ell, la meva tediosa existència faria un canvi radical. I gràcies a ell, jo tenia un pla d’acció i el revòlver que faria possible el canvi.

Tan bon punt vaig arribar a casa, la primera cosa que vaig fer va ser la feina gens fàcil d’amagar el revòlver i la munició. Vaig tardar una bona estona per trobar el lloc que em va semblar perfecte. Viure en un pis de la mida d’una casa de nines, lluny de facilitar-me la feina, va complicar-me-la força. Qualsevol lloc em semblava massa evident, poc segur. Fins que al final vaig trobar-lo i vaig posar el revòlver dins una capsa de sabates, que vaig guardar sota el llit, i la munició en un prestatge de la cuina, darrere uns paquets de macarrons.

A partir del dia que vaig comprar-li l’arma, la insistència d’en Zurro per saber què em feia tenir un revòlver, em posava nerviós. En un moment o altre, unes vegades en broma i altres de manera seriosa, el molt tafaner gairebé cada tarda deixava anar l’enutjosa pregunteta. I quan en Zurro feia la pregunta, jo sempre li responia el mateix: “Tenia el revòlver per qüestions de seguretat”. I li justificava la resposta posant-lo al dia dels últims robatoris a la ciutat, feinetes que segurament duien la signatura d’algun dels seus antics col•legues de professió. I no deixava d’accentuar amb dramatisme el fet que en alguns d’aquells robatoris apallissessin avis per robar-los les quatre joies i els pocs euros que guardaven a casa. No era gens estrany, doncs, que davant d’aquella situació d’inseguretat, i encara que jo no fos una persona d’edat avançada, volgués la companyia d’un revòlver. Una arma sempre aniria bé per acoquinar qui gosés posar un peu a casa meva sense ser-hi convidat. Afirmació que feia somriure en Zurro amb aquella estranya ganyota mentre em deia que tingués en compte que les armes són eines del diable i el diable és a tot arreu.

Van passar unes quantes setmanes abans no va arribar el dia per fer el que tenia pensat fer amb el revòlver. Havia estat un dia ennuvolat i fred. Un dia trist, ple de mals moments. Un dia per oblidar. Tanmateix, just entrar per la porta de casa, amb l’ànim prou enfonsat però amb el coratge necessari, vaig veure amb nitidesa que aquell vespre era el vespre perfecte: Si l’atzar m’era favorable i en sortia sa i estalvi, deixaria enrere per sempre més tots els mals records i els remordiments; talment com si amb l’acció que estava disposat a fer obtingués el perdó d’Aquell que diuen que existeix. Però per altra banda, si l’atzar m’era desfavorable o Aquell em castigava pels meus pecats, llavors, acabarien tots els mals pensaments i els malsons. Ho mirés pel cantó que ho mirés, jugaria a un joc de foc el resultat del qual em seria positiu en qualsevol cas. Faria net de totes maneres.

Així doncs, vaig anar per feina posant música a un volum suficientment alt per esmorteir la detonació del revòlver, si aquell n’era el resultat final. Vaig seure a la vora del llit i amb serenitat, sense fer-ne un drama, vaig carregar el revòlver amb una bala. Tot seguit, amb una lleu fregadissa en vaig fer giravoltar el tambor i vaig concentrar-me en recordar els fets dels quals me’n penedia tant i pels quals la meva existència era un viure sense viure. I una vegada amb el cervell ple d’aquelles desagradables vivències, vaig inspirar profundament alhora que tancava els ulls i, demanant perdó per tot plegat, em vaig posar la punta del fred canó tocant-me la templa dreta.
Només em quedava fer l’últim pas i el més difícil: accionar el gallet. Seria l’atzasora conseqüència d’aquella acció mecànica la que em permetria prosseguir l’existència sense la motxilla plena de merda que duia penjada a l’espatlla o pel contrari acabaria tot allà mateix. Així era com havia de ser.
I ja tenia el dit rígid tocant el gallet i anava a accionar-lo quan uns cops brutals a la porta del pis, com si algú tingués la intenció d’esbotzar-la, van sonar de tan sobtada manera que tot d’una la por va apoderar-se del meu cos.

De cop, la serenitat va esdevenir nervis i pertorbació. Qui collons seria la persona responsable d’esguerrar-me un instant de tanta espiritualitat i transcendència a la meva vida com era aquell precís instant? Malauradament, fos qui fos, la por m’havia atrapat i l’instant ja era passat. Tot se n’havia anat en orris.

Vaig aixecar-me del llit i vaig recórrer les sis passes que em separaven de la porta del pis preguntant-me si podia ser la policia qui picava amb aquella brutalitat. En Zurro era un bocamoll i se n’havia anat de la llengua? Aleshores vaig maleir-me els ossos per no haver posat una espiera al cony de porta. Els cops no paraven de sonar i la confusió no em deixava pensar amb claredat. Tenia el revòlver a la mà i no sabia què fer-ne. El desconcert era tant que no vaig abaixar el volum de la música ni vaig tenir la prudència de preguntar des de darrere la porta qui era el que pretenia ensorrar-me el pis. Amb el revòlver amagat a l’esquena, entaforat entre el cinturó dels pantalons, vaig obrir la porta d’una revolada. I no, no era la policia. La cara de mala llet del meu veí, per qui sentia una gran antipatia, se’m va aparèixer davant dels ulls. Tenia les galtes envermellides i una actitud clarament agressiva, i movia exageradament les mans mentre cridava com un energumen, queixant-se de l’alt volum de la música. En aquell moment no sé què va néixer i créixer dintre meu, però va ser d’una visceralitat tan incontrolable que en dècimes de segon vaig treure el revòlver i posant la punta del canó al mig del front d’aquell gamarús vaig accionar el gallet. I L’atzar, o el diable, va fer la resta:

Tot i haver-hi més probabilitats en contra que a favor d’accionar el gallet i que la bala estigués allotjada davant del percussor, el tro que va sortir del revòlver va ser prou potent i esfereïdor per deixar-me paralitzat. I la sang que tot seguit va començar a rajar en abundància del cap del meu veí, abatut de mort al replà de l’escala, és una imatge amb la que hauré de viure fins a l’hora del suprem adéu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

203 Relats

177 Comentaris

105942 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.