Joc de déus

Quan s’escoltà l’explosió en el laboratori del professor Tannhäuser, ubicat en el sector més vigilat de la base, la primera companyia de forces especials dirigida pel capità Ulisses es desplaça fins allí. El laboratori, pareixia l’escenari d’un conflicte bèl·lic. Menys l’entrada que estava intacta i tancada, tot estava enfosquit i cremat degut a la força de l’esclat, el qual s’havia produït per causes encara misterioses. El capità ordenà immediatament inspeccionar les instal·lacions. Els estris científics estaven escampats per tot arreu, cadires, ordinadors i taules regirats com si els hagueren apartat amb violència, els fils elèctrics penjaven del sostre i la sala estava plena de papers mig cremats, disseminats pel terra ressaltaven entre les cendres. Un soldat s’acostà al capità, saludà i demanà permís per parlar. «Senyor, hem trobat este quadern d’anotacions de Tannhäuser», digué. «Bon treball, dóna’m el quadern i torna amb els companys», respongué. En la primera pàgina només es llegia un títol «Mar de Dirac». No era un capità qualsevol, sabia que el nom feia referència al model teòric del buit. El quadern estava deteriorat per les flames, tot i així, continuà llegint-lo donant-li rellevància al que estava marcat com a important. De fons, s’escoltaven les veus dels soldats. Les anotacions parlaven d’un intercanvi interdimensional, de com es podia crear un portal, de l’antimatèria, de portes que unien dos mons, ponts entre universos paral·lels. Si era cert, la visió de l’existència que teníem fins ara canviava. Tota realitat havia perdut consistència davant eixe fet. Era com parlar directament amb els déus. Ulisses es preocupà amb les darreres paraules: «He aconseguit poder fer l’intercanvi, em dispose a traspassar el llindar existencial, que en travessar este portal de llum groga no n’isca cap foscor de l’infern». El laboratori restava en silenci, ja no se sentia als soldats. De sobte, sentí que el cos es buidava, tanmateix ell s’hi unia i omplia la foscor.