Joaquim

En el meu entorn familiar, el meu germà petit, que és de qui vull parlar en aquest paper, va ser la persona més complicada que jo he conegut mai.

Era un sentimental, però tan a la seva manera que semblava un mala bèstia. Estava ple de records de persones que tenien totes les gràcies, i que havia conegut, però sempre abans i sempre molt, molt lluny. Els que tenia a la vora érem una colla de desgraciats, gent de carn i ossos, merda.

Tenia molt sentit de l'humor, però negre, molt negre. A casa d'una de les primeres núvies que va tenir, quan van acabar la relació, hi va fer enviar una corona mortuòria grossa, amb una cinta que deia alguna cosa de l'amor que s'havia mort Es pot suposar l'ensurt que va tenir aquella gent quan va obrir la porta.

A la Rambla de Sant Andreu hi havia un noi cec que venia cupons. Si el veien que volia travessar i plovia, ell o qualsevol dels seus amics l'anaven a acompanyar i el feien passar per tots els bassals que hi havia... Després el convidaven a berenar. Era una gracieta

De jovenet tenia una colla , a Sant Andreu, tots divertits com ell. Parlo de temps de gana i de molta gent que criava gallines a l'eixida. Ells anaven a robar les gallines, a la nit, però no per quedar-se-les. Tornaven a saltar una paret per deixar-les en el galliner de dues o tres cases més amunt o més avall del mateix carrer. I es feien un tip de riure pensant en la reacció de la pobra dona que trobava el galliner buit i sentia, al cap d'una estona, els coc-coc tan coneguts a l'eixida de la Pepeta, aquella bruixa...

Li agradaven els invents nous. Segurament va ser dels primers a comprar-se un magnetòfon, a Barcelona, que era una màquina enorme, en aquell temps. Se li va acudir fer una "broma" als veïns de "La Paloma", la botiga del pare, ja mort, i que la portava ell. Devia ser un dels primers anys dels cinquanta.

Al costat de la botiga hi havia una escala que era tot un món. Per una mena de passadís al fons de l'escala hi havia un petit pati que donava a una altra casa de pisos que tenia la mateixa i única sortida al carrer, el número 71 de Conde del Asalto. Entre veïns i rellogats, allà hi vivien centenars de persones.

El carter venia cada migdia, i el sistema de repartiment d'aleshores era picar al pom de ferro que hi havia a la porta, primer els tocs que indicaven el pis i després els "repicons" que corresponien a les portes de cada planta. I, després de cada pic i els repicons que fes falta, cridava els noms dels destinataris. Era una escena colorista de veritat, perquè les veïnes i posaven comentaris simpàtics: "-¿ A ti quien te va a escribir, so guarra ? " i cosetes d'aquest estil.

El meu germà va preparar l'escenari com un professional.

Micròfons i altaveus ben repartits , una audifonia absolutament correcte. I va triar un dia de festa oficial, que no es repartia correu, per fer el seu experiment. A l'hora tradicional del carter, va posar en marxa els altaveus amb la gravació d'un qualsevol dia anterior. Va sortir perfecte. Anava baixant la gent i començava la cridòria : "Ay, que será de mi Pepe", "Antonio, Antonio, que me manda el giro" "A ti no te manda un duro, que se lo gasta todo en putas, que yo lo he visto·" I tot un repertori que pujava de to, com sempre, molt de pressa.

Al creure que el carter havia marxat sense donar les cartes, la cridòria, el mal humor i les males maneres van portar a les esgarrapades i les estirades de cabells. Va venir la Policia. Més be no li podia haver sortit, a en Joaquim. Des del seu estudi de gravació, dins de la botiga, va passar uns moments feliços.

Es va comprar un camio-vivenda molt maco i molt car.

Deia que si el negoci li tombés malament, el dedicaria a "meublé"-turístic, passejant parelles a preu fet. "Ara travessem la Plaça de Sant Jaume, ara passem per la Rambla de les Flors, a l'esquerra el Mercat de la Boqueria, també a l'esquerra el Palau de la Virreina"... No ho va fer, el negoci marxava.

Una altra compra, decisiva en la seva vida, va ser una casa a La Molina. Se'n deia "El Cortal" i era magnífica, de pedra i fusta i amb una teulada de set aigües. Per el meu gust, una de les més maques d'aquelles contrades.

Li va vendre la casa una parella anglesa exquisida.

Prenien el te a les quatre i la casa tenia una construcció annexa on vivien el majordom, la donzella i el xofer. Però el meu germà era d'una altra manera i no va perdre el temps en posar la casa al seu gust.

Afeccionat a les eines com era, la vivenda del servei li va venir molt be per posar-hi el seu indispensable taller mecànic amb màquines-eina que molts tallers professionals envejarien.

Per fer-ho cabre tot va tirar a terra, naturalment, tots els envans interiors.

A la sala de billar, que era a sota del jardí i que donava a una altra terrassa, hi va posar el taller de fusteria. (Presumia de tenir eines per arrencar un arbre i fer-ne escuradents).

Vivia un somni. Una cadira que ballava, cap el taller. I la deixava perfecte, encara que per arreglar-la hagués destrossat una calaixera.

Tenia molt clar que la distància més curta entre dos punts era la línia recta i per posar l'antena de televisió va ser absolutament coherent i va foradar en vertical, fins la teulada.

Un dia va saber que se subhastaven materials d'una empresa d'obres públiques i va comprar una excavadora gegant, amb pala al davant i pala al darrera i li van portar a casa, al costat de la porta d'entrada.

Va posar-la en marxa i va començar, amb molta precaució, a moure cada una de les palanques de comandament, que eren moltes. Unes feien una cosa, altres, una altra. Una, però, semblava que es resistia. El motor feia com si s'ofegués. Parava una mica i després tornava a provar. Al final va conèixer per què servia aquella palanca: Era el comandament de la pala del darrera, que ell no veia perquè estava pendent del taulell de direcció, i que va pujar fins enganxar el balcó, que va caure a terra arrossegant mitja teulada.

Aquella màquina, però, a part algun mal moment, n'hi va donar de bons. Quan passava per un camí i veia un tros molt malmès, l' anava a cercar i deixava el camí perfecte.

Un dia van venir d'Anglaterra els antics amos de la casa per demanar-li el favor d'anar-hi a veure-la. Era un viatge sentimental, estaven tots dos ben emocionats. Quan van arribarhi i van començar a veure les destrosses es van posar a plorar i van marxar.

En Joaquim estimava a la seva manera, però no tenia cap capacitat per a la convivència. Es va casar i als quatre dies, si parlàvem de cuina, et deia que la Maria Rosa, que era la seva dona, era molt capaç de provocar-te una llaga d'estómac només amb arròs bullit i patates bullides.

Quan venia a veure't sabia trobar el tema de conversa més inconvenient i portava la impertinència deliberadament fins al punt que l'enviessis a fer punyetes. Aleshores marxava, tot digne, i no el tornaves a veure fins al cap de quinze dies, que et venia preguntant sempre el mateix: -"Què fots?" i tornàvem a dinar junts. I és que en el fons, pels miracles de la genètica, segurament, ens trobàvem a faltar.

Va morir d'un càncer de fetge, que va suportar fent bestieses, com sempre. L'havien operat tres o quatre vegades i tenia una panxa plena de les senyals de bisturí. I estava prim, només amb la pell i l'os. I conduïa el cotxe sense respectar cap límit de velocitat. Quan el parava la Guardia Civil de tràfic ell acceptava els fets, s'anava descordant la camisa i li deia, al guardia: - "Usted cumpla con su obligación, al final ésta multa no la pagaré yo..."

I després t'explicava, rient, com el guardia li havia dit:- "Siga, siga."

La mateixa setmana que es va morir s'havia comprat un altre camió-vivenda, perquè el vell se li havia cremat. Amb aquest podria fer més i més bons viatges que mai.

Li vaig fer un sonet que acabava així:
Sé que has pujat al cel, però no has entrat.
T'has quedat a la porta, pensatiu.
Has vist l'eix d'un ternal enferritjat
i has tret les eines, com quan eres viu,
deixant tot el portal desgavellat.
Sant Pere vol cridar, però Déu somriu.