Joana... (1a entrega)

Un relat de: filladelvent

Oh…un altre cop amb la ploma entre els dits. Quin goig poder tornar a escriure! Tant de
temps sense fer-ho m'ha deixat ben deprimida…
I com ha canviat el meu rostre durant aquests mesos! He passat de ser aquella dona
treballadora i esquerpa, aquella mestressa de casa, a ser una donassa vella i inútil, un
moble més de la casa. Sóc ja una vella xuclada de pell arrugada, que no es val per ella
sola i que s'ha convertit en una paret de la casa, que observa com conviuen els seus
familiars i que sap més de les seves vides que ells mateixos. Sí, perquè es pensen que
sóc del tot inútil, però potser no; un dia veuran que jo sóc la que els conec com la palma
de la meva mà, i que a mi no m'han pogut ocultar res. I el meu nét… quan em diu que
va a donar un tomb, ja sé que no tornarà fins la matinada, que fumarà, beurà, i ballarà
amb noies. I la meva néta, quan es queda fixada al meu costat, i des del balcó mira al
carrer com entra el veí a casa seva… n'està del tot enamorada. La veig, i em veig a mi a
la seva edat; ho recordo com si fos ara.

Era l'estiu de 1958, quan vaig conèixer-lo. A les tardes, després d'ajudar a la mare en
les feines de casa, sortíem un grupet de noies per aquells camins sense asfaltar que ara
són el nucli del poble. En un carrer, casa meva, aquesta on encara ara visc; al del costat,
avellaners. Vestíem fresques i, amb un duro al bolso, passàvem tot el cap de setmana.
Anàvem a la plaçoleta de l'ermita, a la part alta del poble, i ens posàvem la colla dels
nois i la de les noies una a cada banda de la plaça. Ens miràvem de reüll mentre rèiem i
ens explicàvem historietes. I un dia calorós com tants, caminant cap a l'ermita, vaig
veure que venien cap a nosaltres quatre nois. Tres d'ells eren amics nostres, nois que
agradaven a amigues meves; a mi mai m'havia atret cap d'aquells nois. Però venia cap a
mi el noi més atractiu que mai hagués pogut imaginar.
- Hola noies. -ens va dir el menys tímid- Us volem presentar al Dídac, que viu aquí des
de fa uns dies.
- Ah, benvingut, Dídac. -va fer la Dàlia, mirant-lo amb cara d'entremaliada. I amb
interès, féu- Vens a estiuejar aquí, potser?
- No, no… Un avi que vivia aquí s'ha mort i hem heretat la casa i un tros de terra. Hem
fet un cop de cap i hem decidit fugir de Barcelona: la ciutat mai ha sigut per nosaltres.
- Doncs així segur que ens farem bons amics…- La Dàlia se'l menjava amb els ulls.
- Sí, benvingut al poble -li va dir una altra noia més amable, i li va fer dos petons. -Jo
sóc la Maria.
- Ah, encantat. I tu…?
Em mirava interrogant. Em va sorprendre tant que vaig tartamudejar :
- Jo… Jo ? Em dic Joana.
Em va fer dos petons somrient. I, encara roçant les galtes, amb els llavis arran d'orella,
em digué :
- Quin nom més bonic…
Ja no vam parar de mirar-nos. Aquells dos petons ens van embruixar…

I ara veig la Duna, la meva néta, com al sortir de casa, es gira cap a la casa del veí i
busca rastres de la seva existència. És la rutina de cada dia: observar les finestres, la
porta… buscar-lo desesperadament com si s'anés esgotant el temps per retrobar-se amb
ell. I dic retrobar-se perquè estic segura de que ja es coneixen, poc o molt. Ella està
embruixada com jo ho estava l'estiu del 58, i aquest encanteri només el pot haver fet una mirada amb tanta màgia com aquella; i tot el que allò comportà.
Va ser l'estiu de la meva vida. I aquell dia, el que el vaig conèixer, no vaig poder dormir.
Tenia una rialla estúpida però inesborrable als llavis i, alhora, un pes al pit que
m'ofegava. Vaig pensar que si allò era està enamorada, l'amor devia ser molt estrany:
una satisfacció i un dolor al mateix temps.
Els dies anaven passant, i les coses no avançaven pas. Tot es va quedar en aquella
mirada inacabable… maleïda sigui l'època en que vam viure! Perquè ara… no ho
deixaria escapar. Als col·legis, des de ben petits, els acostumen a compartir i a jugar
plegats. Així, creixen amb colles mixtes i sabent parlar entre sexes. Ai… si això hagués sigut així!
Nosaltres esmicolàvem les tardes dels preciosos setze anys anant a seure a la banda
dreta de la plaçoleta mentre miràvem la banda esquerra amb un sentiment de "vull però
no puc ». I érem tan conformistes! Les noies només podíem esperar assegudes en un
racó de l'envelat esperant que vingués el nostre príncep blau per a treure'ns a ballar. I
això és el que va passar a la festa major del poble.
Totes les noies vam mudar-nos i empolainar-nos per a l'ocasió. Va ser la conversa de
dies i dies, la roba que podríem posar-nos. A casa no teníem gaires diners, així que jo
no podia estrenar res. I la Dàlia… va ensenyar-nos aquell vestit tan bonic! Vam quedar
totes encisades: un vestit blanc, amb coll rodó i sense mànigues, ben cenyit al cos i fins
al damunt dels genolls. A més, portava un cinturó blanc ample i unes sandàlies de
tiretes molt boniques.
Vaig pensar que el Dídac no es podria fixar mai en mi. Jo no podia competir amb la
Dàlia: ella era de casa bona, bonica i riallera, i a més, no era pas tímida tractant-se de
nois. I la meva mare, al explicar-li com aniria la Dàlia, va veure que havia de fer alguna
cosa. I, sense dir-ho a ningú, agafà els estalvis que tenia amagats, comprà una peça de
roba. Hi passà moltes hores, davant de la màquina de cosir, però s'ho valgué. El dia
abans de la festa major, jo batuda i amb el cap cot vaig entrar a casa. Llavors, la mare,
amb una rialla a la cara, em digué: "vine". Vaig seguir-la estranyada fins a l'habitació
dels convidats, on hi havia la roba per planxar, i allà, sobre el llit, vaig mirar sorpresa el
vestit més bonic que mai havia contemplat: roba estampada verd poma i taronja, coll
de pic sense mànigues i un caient recta fins als genolls.
- Va, emprova-te'l. -va dir satisfeta de la meva reacció.
Així ho vaig fer, i al veure que m'anava com anell al dit, vaig tirar-me sobre d'ella i,
abraçant-la eufòrica, vaig dir-li:
- Gràcies, mama. És el millor regal que m'hagueres pogut fer.

Guaita la Duna. És baix parlant amb unes amigues. Elles aquests problemes no els tenen;
a casa hi ha diners, ara tot és més fàcil. Cada quinze dies se'n van a la ciutat i es
compren alguna peça de roba. Tenen l'armari ple per a cada ocasió. Però això no els hi
envejo: ara ja no es dóna la importància que es donava abans el dia de festa major
d'estrenar un vestit. Ja no hi ha aquell ritual de comprar-se la roba sabent que t'han
costat molt d'aconseguir aquells estalvis, i de no estrenar-la fins un dia festiu. Lluir-la
davant dels amics i que el noi que t'agrada et confessi el bé que et queda.

Però tornem a la revetlla de festa major. Jo estava a casa, amb el vestit posat, emprovant-me unes sabates de la meva germana gran. Em contemplava al mirall com si
fos una altra, perquè realment no semblava jo.
Les amigues em van passar a buscar, i també es van quedar de pedra al veure'm, fins i
tot els hi agradava més el meu vestit que el de la Dàlia! Clar que això davant d'ella no ho van dir. Vam arribar a l'envelat a les onze de la nit. Hi havia alguns matrimonis
ballant al ritme de la música, però ells, els nois, no hi eren. Vam anar a seure a unes
cadires i vam demanar unes begudes. Jo, constantment atenta a l'entrada, vaig
comprovar que entraven al recinte el Marc, l'Oriol, el Pol… tots anaven molt guapos.
Però, i el Dídac? No hi era. El somriure se'm va esborrar, i la Dàlia féu:
- I el Dídac? On és el Dídac?
Els nois van agafar cadires i es van posar al nostre costat. Van dir que l'havien passat a
buscar, però que no hi era. Llavors la Dàlia em va dir:
- Acompanya'm al lavabo.
Estranyada, la vaig seguir. No havíem sigut mai amigues de confiança; no ens odiàvem,
però no parlàvem gaire.
Vam entrar, i nerviosa, em va dir:
- Joana… on deu ser el Dídac? -anava donant tombs per l'espai buit, histèrica- Aquesta
nit… aquesta nit havia de ballar amb mi!
Jo cada cop estava més sorpresa. Què estava dient? I perquè m'ho deia a mi?
- I ara… -es va asseure a la tassa del wàter.- Bé…si ho sabés! Ell s'ho perd! El Pol és
molt maco, i estic segura que ell sí que em traurà a ballar.
Jo la mirava amb distància i amb recel. Va fer una mitja rialla mirant-me. Va treure un
paquet de cigarrets del bolso, i me'n va oferir un.
- No… no sabia que fumaves- vaig articular per primer cop des que érem al lavabo.
-Això?- senyalant el paquet.- Són del meu germà gran.
Va treure l'encenedor i va encendre un cigarret. Va tossir una mica, i després em féu:
- Tot això t'ho he dit perquè… - va mirar-me de cap a peus, i va somriure.- Estàs molt
maca. Segur que el Dídac serà teu.


Comentaris

  • afegitó[Ofensiu]
    foster | 03-08-2005

    Per cert, "Pensió Barenys" ja l'havia llegit i comentat. Pel que veig no te'n recordes.
    foster

  • massa dolç[Ofensiu]
    foster | 03-08-2005

    per al meu gust, almenys per ara. Tot és massa políticament correcte, massa bonic i idíl.lic. Per ara, insisteixo, se'm fa una mica empalagós, és massa tòpic: els dos móns, tot allò tan bonic que perdem actualment, els records de la iaia que reviuen amb la seva néta...
    No t'ho prenguis malament, però on eres tu l'any 58? Quins records veritables en tens? Poden ser massa intensos derivats d'allò sentit o que t'han explicat?
    No sé si m'explico. Ho intentaré novament en la segona part.
    foster