Joan & Úrsula

Era el mateix dia que, després de dos anys d'una persistència torturadora, els seus pares havien accedit a comprar-li la que era la moto dels seus somnis: un veritable monstre sobre rodes. I, naturalment, en Joan no cabia a la pell de content; les galtes li havien pres un intens to vermell d'alegria i tenia els ulls aigualosos. Sí, pensava mentre l'aire li embullava els cabells, ja sóc al màxim, ja he tocat fons! I un somriure feia que la llum de mig matí brillés sobre les seves dents i les ulleres de sol. Ara, sobre rodes, sentia que el món era tan petit que li cabia a la butxaca de la caçadora i això, tot i que no ho sabia, el reconfortava d'allò més, acabava d'arrodonir l'harmoniosa sensació de benestar que envaïa com mai el seu esperit.
Aquella tarda s'havia de trobar amb Úrsula que, mentre caminava pel carrer, es notava les mans tremoloses i humides i no deixava de pensar que potser la faldilla que s'havia posat era massa fina per la primera cita; a la bossa hi duia, com sempre, un mirallet, un paquet de tabac, una ampolla de perfum, unes arracades, compreses, xiclets i condons, suggeriment de la seva mare -en recordava la cara de quan, un vespre, a l'arribar a casa, la va trobar amb un llibre a la mà i asseguda al sofà aparentant una postissa normalitat que la delatava i recordava també com d'exageradament dramàtica havia estat durant aquella conversa que, quan l'endemà l'explicaria a Maria les faria riure tantíssim.
La llum rosada de la tarda, la brisa tèbia entre els arbres i el primer cant dels petits ocells esperant el menjar del bec de la mare creaven una atmosfera idíl·lica justament quan el banc blanc de sota l'ametller quedava directament il·luminat i alhora com en una penombra vaporosa. Joan va asseure's i va posar-se a fumar: tenia la ment bloquejada i només sentia com la sang bullia dintre seu a un ritme frenètic i la notava al coll i la sentia als canells i veia com el cor es contreia i es dilatava cada vegada més de pressa (en una imatge mental) i com acabava explotant en un sortidor vermell i com un petit ocell blanc anava a veure a la vora del sortidor i bevia i com l'ocell blanc es convertia en fum que ocupava tot l'espai sencer i això va fer-lo tornar al banc on seia esperant Úrsula. Ella arribaria una estona més tard i la primera imatge que tindria de Joan li recordaria James Dean i això faria que se li escapés una rialla encisadora d'entre els llavis de sucre que faria que Joan girés la cara vers ella i li respongués igualment.
M'agrada molt mirar el cel abans de pondre's, quan només es veuen les siluetes de les cases i dels arbres i el cel de colors, a tu no? Vols que hi anem, a veure la posta? Sí, m'agradaria molt. I ella li va prendre la mà i va notar l'escalfor humitosa de la mà d'ell i va somriure perquè tots dos ho esperaven, de poder estar junts. Van agafar la moto i Úrsula va estrènyer-se-li fort, tot i que no corria pas gaire de pressa; ell, de pensar-ho, va recordar que ara també se sentia molt feliç però d'una manera encara més punyent. La faldilla d'Úrsula, fina com era, voleiava com els seus cabells que acaronaven la nuca de Joan que, de primer, va estremir-se però l'olor d'ella va arribar-li i després no hauria volgut mai deixar d'estar tan a prop d'ella. Úrsula, amb la cara sobre les espatlles de Joan, veia arbustos i cases aparèixer i fugir l'un rere l'altre; l'olor de Joan va arribar-li i, si per ella hagués estat, no hauria deixat mai que s'acabessin ni la tarda ni la carretera.
Úrsula caminava mirant-se les sandàlies, escoltant el soroll de les pedres que cruixien sota els seus peus. Va apartar-se els cabells de davant de la cara i els va deixar tots sobre una espatlla; l'altra, blanca i suau, va quedar descoberta i Joan va besar-la tímidament. Després s'enrojolí; ella va buscar-lo amb la mirada i se somrigueren. Mira, no ho trobes preciós? Ell va alçar el cap i va enlluernar-se de la mateixa pols fina i daurada que inundava el paisatge; la porpra dels núvols es reflectia en els ulls d'Úrsula i Joan s'embadalí. Lentament, una capa fosca de blau esmorteïa la vall i els boscos i llavors ell va notar l'escalfor dels llavis d'ella sobre els seus llavis.
La moto brunzia entre els herbassars i el vent esbategava a la cara de Joan, s'escolava per entre la seva caçadora i ell se sentia volar. Va aturar-se. Sentia la remor somorta de la natura. Dintre seu germinava i fluïa la sensació que estava en comunió amb la totalitat de les coses.
Un gran ocell vermell, una àguila d'ulls grocs s'enlairà amb decisió i planejava, imponent, tallant l'aire tan amunt que, d'allà estant, Úrsula no podia distingir res sobre la terra, ara convertida en un vast mantell polsós; només l'ombra de les ales obertes de l'ocell s'hi veia, allà baix i com cada vegada més i més amples s'allargaven cobrint el cel i ella, els ulls clucs, ho veia tot de vermell i si els obria ho veia tot de blanc i després en tancar-los tot era de verd fosforescent i li feia mal el cap. Llavors s'asseia a la superfície de l'aigua i el riu la duia suaument avall i amb un dit ella tallava aquell mirall serè i el rastre s'eixamplava fins a retrobar la calma. De cames creuades un ocellet negre s'estava sobre el seu genoll dret i la mirava fixament als ulls i un altre de blanc anava del seu genoll esquerre cap al seu entrecuix.
Joan, amb el braç esquerre al clatell i recolzat sobre els coixins del llit, sostenia una cigarreta amb la mà dreta, el cendrer sobre el seu ventre, els llençols rebregats tapant-li les cames i contemplava la perfecta simetria de les faccions d'Úrsula, al seu costat i reclinada de manera que la primera llum del dia queia sobre els seus cabells i la cara adquiria així una profunditat misteriosa que l'atreia. Quan acabà de fumar deixà el cendrer a terra, col·locà els dos braços rere el cap i fixà la mirada en un punt indeterminat de la paret del seu davant. Exhalant l'última bafarada es veié a ell mateix en una serenitat que li donava un rictus d'immortalitat. Un calfred va recórrer-li l'espinada: hi havia límit? I el sostre de l'habitació començà a fer-se més i més alt de sobte perdent-se en la foscor, mentre un alè de temor s'escolava per sota la porta amb la frescor de la rosada.