Jo volia ser poeta

Un relat de: allan lee


La veritat es que jo no anava gens per aquí. Vull dir, en principi. No saps res d’una cosa fins que no t’hi trobes fins al coll. Jo anava per poetessa. Postes de sol, sal de mar, paratges ombrosos, tot malenconiós i segur. Ja m’hi instal•lava amb l’ego alt desprès de dos premis guanyats, quan el meu pare em va donar entenent que ell no em mantindria tota la vida i que un vers aquí i un altre allà i fins i tot un verset de producció diària, que ja és molt per l' inspiració de qualsevol, no em permetria guanyar-me el pa, i que aniria bé que m’espavilés i aprengués alguna cosa de profit. Vam suposar que no servia per seguir els seus passos en medicina, perquè em vaig desmaiar al quiròfan on ell practicava una cesària. No vaig veure res, vaig caure com un sac en mirar el bisturí sobre la panxa a punt de petar, i em vaig fer un nyanyo al front, i el meu orgull va quedar per terra durant uns dies. Com que m’agradaven molt els conills i els pardals, vaig decidir que em faria biòloga. Quan ets jove, ets inconscient. Et creus que el de fora es correspon amb el de dins. La gent fem coses així. La gent es creu que li agraden els nens i es fa mestre. Error. no pots saber si t’agraden els nens fins que no hi has viscut enmig; o n’has tingut de propis o ets monitor d’esplai. A més, els nens son més persones que nens, i per això hi ha nens repel•lents i nens acceptables, i nens de qui series amic i nens a qui ni oloraries si poguessis, i nens que voldries no haver conegut mai. I a sobre hi ha els altres mestres i hi ha els pares. No sé pas. En fi, com que m’agradaven els conillets que teníem a casa durant els estius, vaig pensar que serviria per estudiar els animalets. Doble error. Els animalets son una fauna impresentable, una barreja d’aliens de Giger i males intencions. Inconscients, això sí. Se’ls perdona tot pel poc coneixement. Com a la gent. Ni borratxa, de fer-me psicòloga, ara que sé una mica de què va el tema. Però anem al gra. L’exposat fins ara, només era per marcar l’error primari, que va desgranar tot un seguit d’errors, ja ineludibles.

Jo, us dic una cosa. Les plantes viuen en un món apart; son autònomes, van soles. L’únic que els hi fem, la resta d’éssers vius del planeta, és nosa. Les plantes han trobat la manera de viure d’aigua i de solet. Van ficar tot de xarxes per terra i tot de plaques cap a la claror, i fan la seva vida. Admirable. Això si que és independència, si voleu que us digui. A sobre, van inventar les llavors. Una altra troballa inqualificable, la meravella dels temps immemorials. La vida en un embolcall, adormida i protegida, esperant el bon temps, la terra fèrtil, per obrir-se i començar un altre cicle. No tinc res a dir sobre les plantes. Elles mateixes s’administren les seves dosis de clorofil•la. A més a més, no fan soroll. O no el sentim. Jo anava pels bitxets, per aquests que es mouen. Aquests que s’assemblen més a nosaltres.

I dius, clar, quan ets fora, mira quina pell tan suau tenen els gatets. Son com peluixos. Ah, i els ocells, poden volar; romàntic, tot això. Molt maco. I t’hi fiques, idiota, cec i carregat de prejudicis, i et poses a estudiar anatomia i fisiologia, i quan estàs bastant fastiguejat, però encara no prou, estudies ecologia i aquí sí que arribem a on no volíem . Ara us ho explico, amb més detalls.

Els ocells tenen normes de comportament molt rígides. Els gregaris, com els pardals, o els abellerols, tenen pautes encara més estrictes. Han d’aprofitar certes hores per alimentar-se, han de fer uns nius molt elaborats, han de caçar insectes o recollir gra enmig d’unes normes tribals que els protegeixen però que també els impossibiliten cap gest espontani. També hi ha els inacceptats, els plens d’àcars, els malalts, els que viuen a l’últim grau de l’escalafó. Els ocells no són tan lliures com ens pensem. De fet, ho son ben poc. S’ha de dir tot, són molt bells. Es veu que son rèptils transformats. Això diuen, eh. A mi m’agraden, els ocells, que consti. Alguns còrvids son intel•ligents com gossos, que és molt dir, però m’hi ratifico. He vist garses convivint amb persones. No es veritat allò de cria cuervos. No es cert. Si has criat un corb o una garsota no t’ataca als ulls, mai. Els pardals...els pardals i les orenetes criades a casa et son addictes fins que es moren o se’n van...de debò us ho dic. Fan una pudor rara, i tenen bitxets sobre les plomes, i miren amb uns ulls inquietants.... Els ulls dels ocells...un dia escriuré un llibre sobre els ulls dels ocells. Permeteu-me que parli d’això i d’allò. No tinc prou lloc per examinar tots els temes importantíssims d’aquests records sinó és superficialment. Hi ha gent que tenen rèptils a casa, la qual cosa vol dir: a/ que els rèptils els agraden molt, o b/ que els fan por però com que són masoquistes els volen tenir allà per sobreposar-se a totes hores i fer-se els interessants. L’opció b no és tan rara com es pot pensar. La a tampoc es tan escassa com se suposa. Som gent de pèl. De sang calenta. Ens atrauen els que són semblants, però ens fascinen els estranys, les escates, la musculatura ventral duríssima de les serps, el verí i les llengües olfactives, les urpes, les espatlles cuirassades, els ulls freds i les parpelles dobles, els cranis reptilians, la gràcia estremidora dels seus moviments inhumans.
La forma sempre pot ser fascinant. Si ets poeta, pots trobar la connexió entre la bellesa i un supraorbital , o una metàfora ni que sigui entre un poll pelat i un avi que t’estimes, o un lligam entre diverses estructures mastegadores, o una similitud entre els ous de serp, les perles i les dents humanes, o entre el polsim del pol•len, les taques de liquen i mil ous de mosca...Per dir-ho d’alguna manera, així és com vaig sobreviure als meus primers anys de carrera. Si a una rata blanca li fas totes les porcades possibles en una taula de laboratori, una de dues, o t’has de drogar per suportar-ho, o simplement et desmaies, o agafes la tercera via, la d’imaginar que el què veus no ho veus de debò i que el què està passant no passa de veritat. I encara que aquests episodis de manipulació són ingrats, la teoria acaba essent pitjor, perquè s´ instal•la al cervell i origina un altre tipus de caos.

Estic per la veritat. No vull dades falsejades ni m’interessa l’especulació sense base. Abans, en la meva primavera de poeta, vivia al meu reialme; però un cop olores les coses sense desodorant, et fan empal•lidir. Primer, de fàstic, i després, perquè hi agafes addicció. Vols la veritat, i en vols molta. Vols veure com són els talla-cebes, encara que et dolgui, i vols saber què s’hi cou als escorxadors, per molt que t’horroritzi. Perds la innocència, de totes totes. No pots viure cluc d’ulls, tot i que era més dolç. És incòmode, i segurament nefast. La poesia es queda al dintell de les habitacions d’hospital. Em sap greu. Us asseguro que no ho volia pas, jo. Es va anar tornant així, sense voler-ho.

Vaig gaudir d’excel•lents professors, sobretot en genètica i en ecologia. La meva vida es va anar perfilant. Vaig començar a tenir migranyes més doloroses i fòbies més variades. Vaig entrar a treballar en un petit i soterrat laboratori dedicat a la detecció precoç del càncer. Mentre la llum dels microscopis ens entrava pels ulls i jo aprenia a distingir displàsies i tricomones, paneroles americanes- cucaratxes, per entendre’ns - corrien d’una paret a un armari. El laboratori tenia vida pròpia. No era que fos brut, es que era vell. Com que no es podien eliminar, tots fèiem com si no les veiéssim. Vaig aprendre molt, allà.

No vull posar-me pesada explicant el que tothom sap, però vull escriure alguns aspectes que vaig interioritzar. Tenir dades no vol dir aprendre, com comprendre no vol dir saber. I sentir, això, ja és una paraula que no puc definir. Més valdrà que escrigui com pugui, i deixi les subtileses.

L’ecologia, contràriament al que ens han venut a la propaganda subliminal, no és altra cosa que una disciplina acadèmica que pretén trobar connexions entre totes les altres disciplines científiques. No fragmenta la terra i els animals i les roques, ni la temperatura ni les marees, sinó que contempla el món com un cosmos unificat, on unes coses tenen influència sobre les altres, i s’esforça a esbrinar la naturalesa d’aquests lligams i els seus efectes. És una bella, i encara molt obscura, branca del saber. Els vertaders ecòlegs d’avui són els renaixentistes d’abans, i n’hi ha ben pocs. Només volen una cosa: saber. Per això n’hi ha tant pocs.

Puc imaginar que un fons de romanticisme batega en el fons de la vida de les vespes, però només lleument borratxa i empastillada. Ja no és un recurs fàcil, la vida en vers. Aquí van algunes dades.
A casa meva i a casa vostra les vespes solitàries fabriquen uns monuments bressolìsstics-funeraris de notables característiques, compactades amb terra i saliva, en forma de gerros enganxats per una banda a la paret. A dins, hi deixen un ou acabat de pondre i un animal adult o una larva sucosa d’una altra classe d’insecte immobilitzat, però viu. Quan l’ou s’obre, la carn de la víctima encara és fresca. La jove vespa s’alimenta, i quan ja és una mica grosseta surt a guanyar-se la vida en l’aire fresc. Els pregadéus o Mantis femelles tenen abdòmens immensos i ataquen fins i tot al mascle amb qui acaben de copular. Primer es mengen el cap. Les marietes, aquests simpàtics rodanxons amb topos, son d’una ferocitat excepcional. Ataquen qualsevol bestiola de mida inferior. Les larves també son conegudes per la seva agressivitat, en el submón dels insectes, que ja és bastant agressiu. Hi ha larves de colors i formes diversos, però totes tenen en comú la dèria per guanyar pes i volum. Només fan que menjar. Les formigues desmembren qualsevol animal gran o xic que estigui ferit o moribund, amb una tàctica acurada i inacabable. I ja no entrem en l’apartat dels paràsits, xucladors de sucs vitals, paparres, polls, àcars diversos, cucs intestinals, larves que viuen sota la pell, sangoneres, tots criatures de déu.

No és la meva intenció fastiguejar al lector. Només menciono, de passada i sense detallar, els éssers que han poblat els meus somnis i els meus exàmens, per donar pistes de com la meva visió del món ha anat canviant. Ja sé que no només hi ha animals, al món, ja sé que també hi ha persones, i no m’hauria de capficar. Però no entraré al debat. Diguem que la depredació i l’agressivitat de la raça humana m’espanten tant o més que les de les marietes. De cor ho dic. Recordeu que en un temps no llunya vaig ser poetessa.

Em vaig concentrar en el món microscòpic una mica per por de tot l’altre. Coses xiques, vaig pensar. Coses manejables. I la vaig pifiar una altra vegada. Les coses xiques son intocables. Les pots mirar, però no les controles. Els virus son paràsits depredadors de voluntat insubmisa. El càncer va a la seva. Jo m’ho miro, i ells continuen fent. No soc derrotista, de veritat que no. Hi ha gent molt llesta que troba remeis i sap moltes coses. Però jo no sóc una d’ells, jo només m’ho miro i dono veus. Aquí hi ha un Herpes. Aquí una Càndida. Allà un Papova virus. Ho dic, i em paguen per això. És una feina bonica, però no m’ha allunyat del cercle animal. Crec que tampoc podria allunyar-me’n, ara, encara que volgués.

Per dir-ho discretament, les larves han parasitat el meu cervell. L’altre dia vaig mirar un ou de poll- un poll dels cabells - al microscopi. Bategava dins la seva cutícula transparent, i movia amb espasmes els seus sucs gàstrics. Tenia tot de pèls i unes potes llargues acabades en urpes. Estava doblegat, avançat sobre ell mateix, com el vampir de Nosferatu, aquell del cine mut. Coses xiques, vaig pensar. Millor no saber com son.
Però m’és impossible tornar enrere. Tinc la necessitat de saber quin aspecte tenen les bèsties. Vull saber com viuen. Què mengen. Per quins estats passa el seu cos. Especular sobre la seva possible evolució.
La gent que beu molt, veu bitxets a les parets. Jo, quan veig bitxets, tinc delirium tremens.
Sí, mira.

Ara, us he d’explicar una altra cosa. Vaig sortir de la facultat amb el cap ple de dades i el cor una mica destrossat. O sigui, sàvia, però inútil. La vida ha anat rodant. Des de llavors, m’he guanyat més o menys la vida, complint així les meves aspiracions primeres. He conegut un parell de gossos maquíssims i els he estimat molt, i ells a mi. He classificat bastants fòssils- són molt bonics i s’estan quiets - i he mirat detingudament flors i plantes, encara que no puc recordar els noms difícils. I, una altra cosa; he fet un armistici amb els de la meva raça i, per extensió, amb moltes altres races del món: he tingut dos fills.

És així. Les dones, les femelles, les ovoproductores, les donadores de llet, les mares aranyes, les mares llobes, ho sabem. Ens uneix algun polsim, una hormona, una mania. Som mares i tenim nens. Vet aquí el lligam, la llei compartida, l’espurna en les tenebres. Vet aquí la vida. Vet aquí el poema començat, balbucejat, entre altres veus més dures.
No és el que esperava, però ara ja no esperava gran cosa, la veritat. Està bé així, doncs.

No sóc optimista en quant a la persistència de l’humanitat. Som una espècie parasitària, agressiva i llesta, almenys en comparació amb la resta dels habitants del planeta. Hem anat bastant ràpid a colonitzar tota la terra, i això em fa pensar en un cert oportunisme. Els oportunistes són formes vitals que floreixen molt de pressa si troben bones condicions, però tenen altres pegues. A vegades, un oportunista es reprodueix tant que produeix toxines que no sap eliminar, o trastoca molt profundament la regulació dels sistemes, i això l’acaba afectant també a ell. Un exemple curt i contemporani. Els virus i les bactèries que ens provoquen malalties estan mutant més ràpid que mai. Es fan resistents a les substàncies qu’emprem per atacar-los; canvien la química de les seves cuirasses, i es tornen més dominants. Mentre el nostre sistema immune, a força de treballar poc, es va degradant. Hi ha matisos i graus, es clar. No és tot tan simple. Però es un punt.

Crec en l’evolució de les espècies, en la seva disgregació, en la llei on som tots immersors. Crec que seguirem el destí que ens toca, on certament hi tenim una part de responsabilitat, però no pas tota. El sol crema. La terra gira. Som petitets. L’espai és gran.

Classifico bitxets per mantenir el cap ocupat. He descobert que els grans i peluts abellots rossos són commovedors. Fiquen el cap a dins de les flors, incansablement, batent les seves aletes petites i fortíssimes, i brillen amablement si el sol els cau a sobre. I cada ratpenat té un circuit, una ronda, un territori, una llum, al capvespre.
Prenc té amb menta com els Lauziers, aquells pretensiosos. Miro com van creixent els nens.

















































Comentaris

  • intenssitats[Ofensiu]
    Onofre | 19-11-2011 | Valoració: 10

    Tots comencem volent ser poetes. Al no aconsseguir-ho, escrivim contes. El conte, finalment, acaba en novel.la.

    Hi ha un pitjor, els que comencen escrivint directament novel.les perquè es creuen directament bons. Son els que acaben tenint èxit, ves.

    Dius que necessites moltes paraules per a explicar les coses. Jo estic convençut de que tot allò o tot aquell que necessita més de cinc pàgines per a contar algo, simplement, no val la pena. Ni tan sols el Joyce, que ja em perdonarà. Ni el Quijote -que m'encanta-, vist un capitol -o dos o tres- vist tot..

    La poesia és molt desagraida... si és bona ha de ser intensa... i com més comprimida més intensa... i al ser tant intensa s'acaba aviat, com allò altre.

    Va com va, ves, i no passa res.


  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Felicitats[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 14-10-2011

    per un relat tant atractiu i interessant.

    Realment fas que es segueixí tota la història amb interés per saber com acabaran aquests estudis.

  • poesia i tu... i jo[Ofensiu]
    Onofre | 30-09-2011 | Valoració: 10

    Jo també tinc, germà... na
    La gràcia que dels deus m'ha tocat
    I que ells sols donen a qui volen donar
    I així seent que a mi me l'han prestat
    A ells els prego me la vulguin guardar

    Car el temps pressa i aviat s'acabarà
    si la paraula'm prenguessin de la mà.

  • Ja ho han dit tot![Ofensiu]
    rnbonet | 26-09-2011

    Potser, però, aquesta frase no ha 'eixit': RECOLLONS, QUÈ BO!
    Au! I ja està tot dit!

  • El poema balbucejat[Ofensiu]
    franz appa | 24-09-2011

    Acumular dades no significa conèixer. Però en un primer estadi, la mirada científica observa, descendeix al nivell ínfim, la vida dels insectes. Amb la precisió entomològica pren nota, es va fent a la fredor del laboratori -falsament asèptic-, del món de depredadors, paràsits, devoradors sense pietat afanyats en el seu propi creixement. Encara més a dins, ens acompanya sota la llum del miscroscopi, per descobrir novament la llei implacable de la supervivència parasitària.
    Però l'home, la dona, no a'atura aquí. L'home, la dona, avalua, jutja, incorpora una valoració. Moralitza, tot i que es blindi amb calmants o amb el recurs de la rutina. Aleshores eleva la mirada d'entomòleg a antropòleg, i la notària dóna fe de nou d'un món cruel on domina la descarnada llei del depredador. La mirada se situa al nivell de l'ull que s'ha aplicat a la lent del microscopi, i la valoració esdevé moral.
    Queda el recurs del que s'ha valgut el biòleg, blindar-se, refugiar-se en la neutralitat de l'observador. Però la dona, sap dues coses: és portadora del secret de la vida que malda per subsistir. Amb la serenitat estoica del pessimista que domina aquest secret, contempla la vida que ella mateixa ha donat. I en segon lloc, sap que conèixer no és comprendre, però que hi ha una via per a la comprensió, si no per a la saviesa. Com el renaixentista, l'ecòleg busca l'anima que fa vibrar els cossos amb una melodia segurament antiquíssima, arrelada en el principi de la vida, de l'impuls vital. És quan comença a ser balbucejat el poema. Potser la poesia és una marrada cap a la saviesa, una forma de la comprensió. Anàloga de la intuïció, tal vegada?
    És un balbuceig, potser, però és el que permet encara un nou salt. La mirada ara s'eleva com s'ha elevat del microcosmos a la mida humana, i sotja agosarada el macrocosmos. Ni que sigui amb una inevitable esgarrifança, descobreix l'espai, el gran, gran espai.
    Necessitem les ales poderoses d'una poeta, encara que s'amagui en una pantalla de penediment, per veure-hi clar. Unes ales increïblement fortes com les de les abelles que brillen agitant-se per uns instants al sol.
    Això és el préstec d'alguns poetes silenciosos i secrets com tu, allan lee.
    Moltes gràcies!
    franz

  • La vida viva que viu[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-09-2011 | Valoració: 10

    Ostres, quin relat més meravellós! Quin retrat tan perfecte i precís de la vida! Quin detallisme tan descriptiu que ens fas veure, olorar i sentir tots els bitxets i bitxetes que descrius! Jo de petit volia ser metge, però al batxillerat vaig optar per estudiar lletres perque la professora de matemàtiques era pitjor que la Rottenmayer de la Heidi, i el professor de llatí i grec era un capellà progre, que pujava al cole en bicicleta, jugava a futbol amb nosaltres i dibuixava el mapa d'Israel amb guixos de colors. El teu relat m'ha fet veure els meus avis, els dos metges i ma mare, que era infermera analista. M'has fet viure llegint el teu relat. La vida és preciosa! Una forta abraçada. Ah, i ara mateix me'n vaig a escoltar un recital de poesia del mallorquí Carles Rabassa aquí al Poblenou, on estem de festa major. Més abraçades, apa.

    aleix

  • Lliçó magistral ![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 14-09-2011 | Valoració: 10

    I en cap cas feixuga, sinó amena, entretinguda. No sé si anaves per poetessa o no, però lo d'escriptora no t'ho treu ningú. Tens un estilàs que sorprèn per la seva frescura i per una bona dosi d'humor. Toques de peus a terra i ens obsequies amb la desmitificació de les utopies infantils en quant a l'elecció professional. I ho fas amb gràcia, amb un llenguatge colorista i col·loquial que engresca a seguir llegint.

    Allan lee, no sé si ho saps, però estàs entre els meus autors preferits.

  • Tot un tractat de vida![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 14-09-2011

    De la forma més planera possible i amb un toc d'humor notable t'acostes al lector per desvetllar els teus pensaments, els teus neguits, els somnis no realitzats, els realitzats però qüestionats. He tingut la sensació que tenia una allan lee al meu costat parlant amb la mà al cor i convidant-me a reflexionar sobre les petites coses de la vida que, ben mirat, poden resultar grans. La poesia roman viva en totes i cadascuna dels bocins de natura que observes microscòpicament. Estimes tant, tant que cada ésser viu, digues-li animaló, persona, planta, criatura queda presa de la teva sensibilitat. I no sempre ho demostres mitjançant la bellesa, l'estètica de les paraules, no: sovint afrontes la lletjor, la duresa, la vergonya, la crueldat, la desfeta amb un tall de bisturí que ensenya la realitat com és, sense amagar o maquillar res. I aquí és on rau la poesia de l'allan lee. Autenticitat és el mot que se m'acut per qualificar qualsevol dels teus escrits.
    Estic contenta d'haver-te "escoltat" el recorregut per la teva vida. Comparteixo amb tu la majoria d'idees. Si fa no fa tots hem comès errors a la vida però ja ens veus: estem aquí, "vivitos y coleando" deixant que flueixin els pensaments, les migranyes, els consols, els desconsols, els nens, i tantes coses...
    Un petó enorme des de Madrid, Sílvia! La vida- el destí?- m´ha portat cap aquí. I jo el segueixo perquè a la vida se li ha de seguir la corrent, com fan els rius, oi?

    Mercè

  • LA GRAN BIO-POE[Ofensiu]
    umpah | 14-09-2011

    Tu volies ser poetessa i ho ets,de les millors. Els que et llegim de fa temps en tenim unes quantes probes.
    A més de crear grans poesies en saps un tou de biologia, cosa que queda palesa en molts dels teus escrits, que transmets i ens il·lustra a molts profans d'aquests temes.
    Llegint aquest relat és fàcil imaginar-se treballant a un laboratori, observant la vida i la mort per un forat ... és tenebrós al cap i la fi, i una tortura el recordar-te cada dia la poca cosa que som i com un invisible virus se'ns pot menjar en silenci. Gran mestratge en el teu escrit.
    Genial quan parles dels nens (comparteixo sensacions). També amb els animals -curiosament de petit jo volia ser biòleg-

    Una forta abraçada bio-crack

    p.d. panerola americana, és la famosa 'cucaracha' ?

  • Bona lectura per a la Diada[Ofensiu]
    Frèdia | 11-09-2011


    Aquesta observació minuciosa, amb microscopi o sense, de la vida quotidiana de la vida animada (humans inclosos) del planeta; aquesta precisió respecte a la independència (les plantes en tenen prou amb una mica de sol); aquesta contundent afirmació de qui escriu el relat que, abans de res, volia ser poeta, però que va acabar estudiant biologia... Tot em porta a pensar que vivim com podem, observant i sent observats, amb ànsia de ser, de tenir identitat pròpia però havent de fer equilibris per tal que les altres identitats no se sentint menystingudes, comprenent aquest instint de devorar els més petits (els déus grecs i els no grecs també devoraven els seus fills), fent esforços per no veure les andròmines (com l’armari vell) que ens neguitegen. Comprendre i sentir, aquesta és la conclusió que trec del text, allò que ens fa únics i diferents. Sempre em commouen els teus relats, Sílvia. Aquesta capacitat dissecció et fa única. La meva admiració i una abraçada, Frèdia.

  • Boníssim[Ofensiu]
    Bonhomia | 09-09-2011 | Valoració: 10

    Entenc tota aquesta preocupació encara que no sé perquè, potser perque n'he passat d'altres. No sé què és fer la carrera de biologia i suposo que mai ho sabré. Però m'ha cridat molt l'atenció el final on deixes la narrativa més nua i natural, encara que suposo que a vegades les passes putes, com es diria.

    Bé, felicitats pel relat.


    Sergi

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

595 Comentaris

216675 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com