Jo, tu i ell

Em sento com Emma Bovary. Durant tot el camí que partia de l'aula de literatura universal fins als esglaons de casa meva, vaig estar pensant en aquest personatge tan complex i que tant em fascinava. Uns la veuen com una adúltera egoista, incapaç de valorar els sentiments dels que la rodegen. D'altres, simplement la veuen com una noia avorrida d'una vida monòtona i amb ganes de provar experiències noves per tal de poder-se sentir com la protagonista d'aquelles novel·les roses. Per poder ser una heroïna més.


- Bon dia carinyo!
Les seves paraules dolces i sinceres em van trencar totes aquestes idees que em rondaven pel cap.
- Ha anat bé a la uni?
- No em trobo bé, me'n vaig al llit.
Em sentia marejada, aquells pensaments no em deixaven viure. El seu cabell despentinat i rebel, uns ulls que sempre m'explicaven el seu estat d'ànim, d'un color verd profund, de mirada carregada d'ironia... No obstant, es dulcificaven amb la tendresa que desprenien.
- Vida què et passa? Que has menjat alguna cosa que t'ha fet mal?
El seu somriure... senzillament era el seu tresor més bell. Les dents blanques i perfectament col·locades, dignes per a un vampir de pel·lícula, i envoltades amb uns llavis gruixuts i increïblement sensuals.
- No és res petit, només estic una mica aixafada.
- Vols que et porti alguna cosa?
Un cos escultural, blanc i pàl·lid, però no per això menys atractiu. Realment irresistible.
- Només necessito estar sola i pensar...
Pensar... sí, pensar!
- Pensar? I es pot saber sobre què has de reflexionar?
En ell...
- Exàmens, treballs... res que no es pugui solucionar.
Té solució?
- Així ja em deixes més tranquil, princesa... me'n vaig al pis de dalt, si necessites alguna cosa fes-me un crit!
Vols saber què necessito, amor? Però si ni jo ho sé.
Feia dies que no descansava recordant aquella nit d'estiu, aquell vint-i-tres de juliol. No era el primer cop que ens veiem. Era inevitable: el seu cos contra el meu, els seus ulls demanant-me que el posseís sense cap temor, els seus llavis que anhelaven ser besats... i en aquell moment em va venir a la ment la cançó de "If today was your last day", una cançó que feia dies que no deixava d'escoltar i m'obligava a qüestionar-me si realment valia la pena deixar perdre aquella oportunitat... viu el moment, fes el que tinguis ganes de fer!



Els llums omplen els carrers de Barcelona. Sent que la meva mà està glaçada i la cobreix amb la seva, sempre càlida com un raig de sol a principi de l'alba. Sé que el necessito com l'aire que respiro. M'aterreix imaginar-me els meus matins en un llit fred i gran, els vespres llegint, sense que ningú m'acaricií els cabells i oblidar-me del gust d'aquell petó de bona nit. De totes les nits. De cop em vaig oblidar de com es respirava. No trobava cap lloc on poder consumir oxigen.
De fet cada cop que em creuava amb els seus ulls tenia aquesta sensació i em semblava que moria ofegada.
- Bruna?
- Reina, t'estan cridant!
- Robert?
Robert? Feia mesos que no sabia res d'ell.
Feia poc que havia perdut la seva germana petita. Només tenia dotze anys i patia atròfia muscular, una malaltia minoritària que va posar fi a la seva vida. No em puc imaginar el dolor que està recorrent pel seu cos. Des d'aquell dia en Robert mai no va tornar a ser el mateix.
- Com vas?
El meu cor m'estava a punt de travessar el pit.
- Bé, molt bé... mmm... d'això... et presento l'Àlex, la meva parella.
Començava a fer molta calor dins aquella botiga.
- Encantat d'haver-te conegut. La Bruna m'ha parlat molt bé de tu.
L'Àlex va somriure amb complicitat. Mai li havia entusiasmat la idea de conèixer els meus amics ja que un dels seus defectes més importants era la gelosia. Però sabia que en Robert encara no havia superat la mort de l'Anna.
- Així què, com et va per la universitat? Molta feina?
Psicologia. Sí vull estudiar psicologia!- vaig dir-li un vespre de juny, quan estàvem estirats al bell mig de la carretera del meu poble. Pràcticament no hi passaven cotxes. Aquella imatge em recordava una escena de El diari de Noah, la meva pel·lícula preferida des de la infància.
- Vols ballar?
Seguidament em pren la mà.
- Sí. Tenim molta feina i aquest Nadal me'l passaré estudiant els exàmens del gener.
Ell era Noah i jo era l'Alie. Romeu i Julieta, Violetta i Alfredo a la Traviatta. Emma Bovary al palau, dansant amb el vescomte.
Es feia de nit i les estrelles brillaven amb força per a nosaltres.
- Besa'm!
- No puc...
- Però vols!
La societat des de ben petits ens ha ensenyat el que està bé i el que està malament, el que és ben vist i el que no. Si fas això et criticaran, si no ho fas també. Desitjar i estimar. Dos sentiments diferents per a dues persones diferents.
A vegades, per ser fidel a tu mateixa, has de ser infidel. Sí, jo també sóc Emma Bovary.