Jo tampoc hi veig.

Has entrecreuat temes molt amplis, amb aquesta reflexió teva.
La narració d'uns fets aparentment senzills i la descripció d'una situació inicial freqüent en un àmbit conegut, familiar: la sortida amb els nens, la visita a la biblioteca, la diversitat de criatures... es veu interrompuda per l'imprevist, per la diferència, pel contrast.
La sensibilitat es desvetlla i reflexiona. Els sentiments acudeixen a la demanda.

M'ha agradat molt la coincidència entre aquest text teu i un de meu que em permeto oferir-te, per si et ve de gust fer una breu lectura: En paral·lel. Espero que, si hi vas, t'agradi; suposo que descobriràs de seguida la proximitat dels plantejaments.
Aquestes coincidències em permeten sentir més a prop les persones que hi ha a l'altre costat de la pantalla.

T'envio una abraçada amb els ulls ben oberts,
Unaquimera

Tracem en el diari trajecte de la nostra vida petites i sovint inconscients tangents amb les vides d'altres persones.
Encara més sovint, diria, ens passen desapercebudes les que tracem amb les "persones baixetes". Fins i tot les que tenim com a nostres, els nostres fills. Creixen, van, vénen, fan i desfan, i a penes tenim temps d'adonar-nos.
Comprovar aquesta tangent, identificar-la, qüestionar-se-la i retratar-la, és a l'abast d'algunes sensibilitats especials.
Gràcies per fer-nos partícips de la teva.
Aquests regals ens milloren una mica. Ens estenen tangents que no veiem, ens banyen, encara que sigui per uns minuts, amb el tacte necessari per assistir al breu miracle de la comunió amb els humans, petits i grans, que ens envolten.
La paradoxa és que aquesta sensibilitat comporta la contracàrrega del sentiment de culpa de no prolongar aquesta tangència en un compartir més ample. Segurament és la por al patiment que a això associem el que ens fa tancar tan sovint els ulls.
A ser cecs tan sovint.
Una abraçada,
franz