Jo també fingeixo.

Un relat de: evaaguilar
Avui tota la noble gentilesa del meu cor sembla que no tingui ni mica d'efecte en tu. Totes les paraules, les nits en vetlla, totes les llàgrimes d'alegria, s'esvaeixen en el no res. I sembla que a tu no t'importa ni lo més mínim.
On ha quedat la felicitat boja per veure'ns d'amagat i fer-nos mil petons? Ja no hi és. On estan aquelles immenses ganes de veure'ns per agafar-nos i unir-nos? No les veig.
Aquell somriure a la teva cara el veure'm caminar, apropant-me a tu, els teus ulls brillants al veure que era la meva ànima la que en pocs instants s'uniria a la teva, s'ha esvaït.
Som dos estranys, dos desconeguts, com al principi. Tot s'ha quedat per el camí, hem trobat algunes pedres, i cada una ens ha fet deixar un trosset de nosaltres en ella, per cada pas endavant que hem fet hem retrocedit dos. I ara que ens queda? Fingir. Tu seguiràs fingint que sóc el que alegra els teus matins i jo seguiré fingint que m'ho crec, i per una mica més de temps, els dos fingirem que som immensament feliços.

Comentaris

  • Talment real[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 16-07-2013 | Valoració: 10

    No sé si en concret, és el teu cas però que n'hi ha de reals en la vida com aquest, evidentment que sí. Amb poc text, t'has explicat molt bé. Jo de jove també sentia quelcom semblant amb això que dius de fer d'amagatotis per a fer-nos petons. M'ha recordat la meva joventut. Gràcies doncs .

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: