JO SÓC L'ESTEL

És sent com si l'hagués atropellat un camió sobre el tronc del seu cos, el cap li va a explotar i sent unes ganes terrible de vomitar.
No sap perquè i intenta buscar un motiu per trobar-se d'aquesta manera....

És sent observada, intimidada...

S'adona i és sent orgullosa de ser una persona conmument rara, li agrada com és i com vesteix, això la motiva a seguir sent ella mateixa. Anant desfilant pels passadissos de la seva escola i donar encare més enveja a totes aquelles que la deixen de costat i la intenten invitar.

Torna al present, on esta i sap que estava als núvols amb els seus pensaments, intenta prestar atenció a l'assignatura de Castella a l'aula de 3ºESO.

Es gira cap a la dreta, inconscientment i mira a la més popular. A la noia que tothom vol ser la seva amiga i que els nois se lis cau la baba, perquè cada dia es valora menys les coses, com el interior d'una persona que l'exterior.
Es diu a ella mateixa i recorda les seves amigues i la seva mare dient-li, que ella és preciosa, que ho és tant que la gent no s'adona. La seva mare sap que no suporta estar en aquest ambient TÒXIC i totalment diferent a ella.
ELLA ÉS PRECIOSA NOMÉS QUE NO S'ADONA...
I no creu que en ella mateixa i això li fa sentir-se inferior a la resta, estant al seu mont arriba la conclusió que ha de creure en ella o si no ja no ho farà un altre dia, ha de creure en ella perquè si no no aconsegueix els seus somnis i tot alló que vol, es a dir a de desfilar encare molt més pels passadissos de l'escola amb el camp amunt, recorda la frase que li diu sempre el seu pare com diuen als castells PIT I AMUNT, li surt un somriure i es riu amb timidesa.

Tant pensar i pensa i recordar, s'ha oblidat de lo malament que es troba.