Jo reciclava els xiclets

Un relat de: Montseblanc
Sí, jo reciclava els xiclets. Els mastegava fins que em feien mal les mandíbules i després els guardava per a un altre moment... Una segona (i potser fins i tot una tercera) oportunitat...

Els temps no eren els d’ara, tanta abundància, tanta facilitat per obtenir de tot. Érem tres germans i uns pares treballadors que guanyaven per a mantenir-nos però no per gaire més. Si es comprava un xiclet, havien de ser tres, és clar, un per cada un de nosaltres. I això passava, amb sort, potser un cop al mes.

Era un dia de felicitat aquell que acabava amb la compra del cobejat xiclet a la única botiga que hi havia al barri.

Me’n recordo dels Fiesta allargats amb els quals regalaven un full d’una nina amb vestits per retallar. I els Bazoka rodons, que feien com tres capes. Suposadament tenien gust de maduixa, però no ho era, era un sabor artificial i estrany, molt dolç, pel qual em delia i que, segurament si els provés ara, escopiria ràpidament.

Després de la compra, no era qüestió de posar-se’l a la boca tontament i com si res. S’havia d’arribar a casa, sortir al pati i buscar un racó tranquil, desembolicar-lo amb parsimònia, ensumar-lo, admirar la seva forma perfecta i finalment portar-se’l a la boca i mastegar... Deixar que la boca s’omplís d’aquell sabor imprecís, serrar els llavis perquè la saliva no llisqués per la barbeta, empassar, somriure i sentir-se afortunada...

I al cap d’una estoma de mastegar es podien començar a fer bombolles!

Però tot cansa, inclús el millor dels xiclets... Així que quan ja no podia mastegar més i sabia que fins potser al cap d’un mes no podria tenir un altre xiclet, guardava el que tenia.

A la cuina, en una cantonada, a mitja alçada, hi havia un plater obert, sense porta, allà hi col•locàvem els plats, un damunt l’altre, encaixant les vores en unes petites osques. A la base, al cantó esquerra, jo hi guardava els meus xiclets fets una bola. A la dreta els hi guardava el meu germà. I ma germana no recordo on tenia la “base de les gomes”. Però tots tres els guardàvem i quan teníem ganes de fer moure la boca, n’agafàvem un. És clar que ja no tenia gust de res, ni tan sols la textura era ja agradable, però era millor allò que res...

De vegades, quan anàvem al poble del costat amb el cotxe dels pares, ens donaven una moneda i visitàvem una meravellosa màquina de xiclets que hi havia enganxada a la paret exterior d’un estanc.

Darrera els vidres de la màquina s’hi veien un munt de boles de tots colors que ens miraven alegres, esperant la nostra moneda. La introduíem i escoltàvem el dringar misteriós mentre la moneda feia camí cap a les entranyes de la maquinària. Llavors es feia girar la manovella i queia un xiclet en un petit receptacle d’on els nostres dits menuts i potser no massa nets la rescataven ràpidament. Una bola de color blau intens, o groc cridaner, o verd poma... Teníem l’esperança de que un dia en caiguessin dues amb una tirada, però mai no va passar. Aquells xiclets no eren tan bons com els de marca, però l’operació per extreure’ls compensava la manca de sabor. A més eren força grans i omplien la boca fins gairebé ennuegar.

I ara, que hi ha tants xiclets diferents, tants sabors, tant per escollir, no en trobo ni un que quan el mastegui em faci somriure com llavors...;)

Comentaris

  • Gràcies Mena[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-09-2015

    Recordo una vegada que a una nena veïna del carrer, pel seu aniversari, li van comprar una bosseta de plàstic plena de sugus de menta. La menta no era pas el nostre gust preferit, però quin fart de sugus ens vam fer entre tots plegats... Més de quaranta anys han passat i encara em ve saliva a la boca...

  • Gràcies betixeli[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-09-2015

    Sí, eren temps en que hi havia moltes il.lusions i poques realitats. Després les coses van canviar... Potser sí que envejo la nena de llavors, es perden moltes coses pel camí...

  • Llegir de temps passats amb records que perduren[Ofensiu]
    Mena Guiga | 31-08-2015

    Fer entendre als nens i nenes d'avui en dia això costaria, però potser temps com aquells tornen -d'altra manera- i és que la crisi mata i cal retallar de totes bandes.
    Però alhora restar d'un lloc fa anar malament a qui en viu i així successivament. És el que hi ha. Canvis grans.
    Però de tot això aquelles criatures felices amb un xiclet no en sabien res.
    Només era un xiclet.

    Recordo repassar tota una plaça i les voreres -perquè era a tocar d'una xurreria-llaminaduria molt visitada, quan encara no hi havia competència- i buscar amb deler papers del xiclet aquell que dius, jo deia 'chicle niña', per tenir els vestidets, aquells paperets de la mateixa mida que el paper embolcall superficial i que feien, és clar, aroma de maduixa estranya.

    Mena

  • betixeli | 31-08-2015

    Fins i tot fa certa enveja, la vivència d'un temps en que les coses feien tanta il·lusió, perquè no eren dit i fet, sinó que calia desitjar-les abans de tenir-les. Molt bon relat.

  • Gràcies per comentar[Ofensiu]
    Montseblanc | 05-02-2015

    Montserrat: Suposo que molta canalla d'aquella època devíem fer coses semblants. Què diferent és tot avui eh? I no som pas més feliços...
    Gràcies per llegir el petit relat!

  • molt real[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 05-02-2015 | Valoració: 10

    M'agrada perque jo tambe reciclava xiclets

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: