Jo reciclava els xiclets

Sí, jo reciclava els xiclets. Els mastegava fins que em feien mal les mandíbules i després els guardava per a un altre moment... Una segona (i potser fins i tot una tercera) oportunitat...

Els temps no eren els d’ara, tanta abundància, tanta facilitat per obtenir de tot. Érem tres germans i uns pares treballadors que guanyaven per a mantenir-nos però no per gaire més. Si es comprava un xiclet, havien de ser tres, és clar, un per cada un de nosaltres. I això passava, amb sort, potser un cop al mes.

Era un dia de felicitat aquell que acabava amb la compra del cobejat xiclet a la única botiga que hi havia al barri.

Me’n recordo dels Fiesta allargats amb els quals regalaven un full d’una nina amb vestits per retallar. I els Bazoka rodons, que feien com tres capes. Suposadament tenien gust de maduixa, però no ho era, era un sabor artificial i estrany, molt dolç, pel qual em delia i que, segurament si els provés ara, escopiria ràpidament.

Després de la compra, no era qüestió de posar-se’l a la boca tontament i com si res. S’havia d’arribar a casa, sortir al pati i buscar un racó tranquil, desembolicar-lo amb parsimònia, ensumar-lo, admirar la seva forma perfecta i finalment portar-se’l a la boca i mastegar... Deixar que la boca s’omplís d’aquell sabor imprecís, serrar els llavis perquè la saliva no llisqués per la barbeta, empassar, somriure i sentir-se afortunada...

I al cap d’una estoma de mastegar es podien començar a fer bombolles!

Però tot cansa, inclús el millor dels xiclets... Així que quan ja no podia mastegar més i sabia que fins potser al cap d’un mes no podria tenir un altre xiclet, guardava el que tenia.

A la cuina, en una cantonada, a mitja alçada, hi havia un plater obert, sense porta, allà hi col•locàvem els plats, un damunt l’altre, encaixant les vores en unes petites osques. A la base, al cantó esquerra, jo hi guardava els meus xiclets fets una bola. A la dreta els hi guardava el meu germà. I ma germana no recordo on tenia la “base de les gomes”. Però tots tres els guardàvem i quan teníem ganes de fer moure la boca, n’agafàvem un. És clar que ja no tenia gust de res, ni tan sols la textura era ja agradable, però era millor allò que res...

De vegades, quan anàvem al poble del costat amb el cotxe dels pares, ens donaven una moneda i visitàvem una meravellosa màquina de xiclets que hi havia enganxada a la paret exterior d’un estanc.

Darrera els vidres de la màquina s’hi veien un munt de boles de tots colors que ens miraven alegres, esperant la nostra moneda. La introduíem i escoltàvem el dringar misteriós mentre la moneda feia camí cap a les entranyes de la maquinària. Llavors es feia girar la manovella i queia un xiclet en un petit receptacle d’on els nostres dits menuts i potser no massa nets la rescataven ràpidament. Una bola de color blau intens, o groc cridaner, o verd poma... Teníem l’esperança de que un dia en caiguessin dues amb una tirada, però mai no va passar. Aquells xiclets no eren tan bons com els de marca, però l’operació per extreure’ls compensava la manca de sabor. A més eren força grans i omplien la boca fins gairebé ennuegar.

I ara, que hi ha tants xiclets diferents, tants sabors, tant per escollir, no en trobo ni un que quan el mastegui em faci somriure com llavors...;)