Jo no vull que m'enterrin

Jo no vull que m'enterrin.

O com a mínim jo no vull ser enterrat així.
Mati gris, mati estrany al carrer Sancho de Avila. Com sempre, hi ha cotxes pintats de negre tristor, flors de colors tintades amb grisos, mirades al terra, mocadors, sanglotades, cares vermelles, hi ha silenci sepulcral.

Arribo 5 minuts tard, hi ha molta gent, però de moment cap cara coneguda; en veig unes just a l'entrada. Esbosso un somriure al mateix temps en que allargo la ma i dic: bones, que tal? Mirades al terra, alguns sospirs : Mira...anar fent.
-Has entrat??
-No. ( no se on representa que hauria d'haver entrat, però com que acabo d'arribar suposo que no hi he entrat).
-Es al fons a l'esquerra. Capella numero 6.
-Ara hi aniré. ( No se on haig d'entrar però se on es)
-...
-...
-...
-....(pensament numero1: això es mes trist que un funeral. Pensament numero2: això es un funeral)
Mirades a terra, mirades al cel, mirades enrere, pensaments que venen i van, pensaments que no es retenen, pensaments cíclics que es repeteixen i tornen, com un somni d'aquells en que per molt que ho provis no pots obrir la porta, doncs igual, per molt que ho intentis el cap sempre torna al mateix lloc: perquè?¿?
-...
-...
Dono mitja volta sense dir res i em dirigeixo cap a dintre, mirades a terra, la gent trista, cada cop veig mes cares conegudes, totes separades, ningú parla amb ningú tots s'ignoren... En Dani resta sentat als esglaons de l'entrada, mirant al terra i fumant una burilla, com si l'escalfo de la cigarreta li entres a dintre i li escalfes l'anima. No li dic res. Veig en Dídac, ulls plorosos, galtes vermelles, ulleres profundes, mala cara, sense afaitar, resta dret al costat d'una planta, la seva novia esta a uns metres d'ell, però no diu res, no sap que fer, no sap que dir.
Mi apropo i l'abraço, estem abraçats i respiro profundament, l'agafo pel clatell i li dic:
-didas...
El respon: polete.
Ens tornem a mirar abraçats, sospirem, sobren les paraules, sense saber que fer fujo com un covard de la seva mirada, fujo del seu costat sense saber que dir,fujo i em dirigeixo a la capella, mentre vaig cap allà em trobo amb mes companys, que com jo, espantats pel que ha passat, empesos per la por i per la tristor dels altres, també fugen. En Boi el Roger el Jordi l'Àlex, tots surten ràpidament de la capella amb la mirada inquieta, com buscant la sortida, per poder anar a fora i respirar, respirar i sentir que són vius, respirar sentir que son vius i gaudir-ne com mai ho havien fet. Em quedo palplantat al costat de la capella sense entrar, al final em torno a acollonir, no entro, surto a fora i m'uneixo a la rotllana que formem tots els companys, una rotllana grisa i trista de mirades a l'infinit, al terra o al cel o al buit, ningú te prou valor per mirar ningú a la cara, ningú es prou valent per dir res.

Soc al final de l'església on estan resant una pregaria. Pregaria en recordatori pel meu company. La estranya letania que esta recitant el capellà m'és estranyament familiar (estranya letania familiar), paraules enllaçades sota un mateix ritme: el ritme del capella. Veu amable, to suau, paraules escollides i protocol·làries, utilitzant un to tan comú i a la vegada tan transcendental que tan podria estar parlant sobre l'ús del preservatiu com de la salvació eterna.
De seguida desconnecto i em dedico, des de darrere, a mirar a la gent: hi ha una cosa que em desconcerta, una cosa que em te perdut, que m'entristeix, una cosa que ja havia nota però que no havia reconegut: la gran majoria de gent que assisteix a cerimònia es gent jove amics i companys d'en Xavier, noies guapes amb cares ploroses i perfums frescos, adolescents encorbats amb la mirada tapada pel serrell, varves de 4 pels sense afaitar, arracades d'anells sense brillar....
Alguna d'aquestes noies deu ser la seva xicota, jo no la coneixia doncs només érem companys d'equip, però de ven segur que en tenia, una noia surt a parlar desprès del mossèn, no se que diu, però esta plorant. Deu meu!: es tan jove, tan tendre, no hauria de passar per això. La noia parla i plora i la gent no mira en lloc nomes acota el cap i sanglota, començo a plorar....
La gent comença a sortir.
Tornem a ser fora, el fred ens talla les galtes mullades, ens col·loquem en una altre rotllana com tants cops havíem fet fa uns anys, just al començar cada partit, per mirar-nos a les cares, sentir-nos propers i donant-se ànims. Però aquest cop no, ningú te prou valor, això no es un joc, cap paraula pertorba els nostres pensaments evasius i cíclics podríem restar així hores i hores, com realimentant els cicles dels pensaments, començant per un lloc i sense saber com anar a parar a aquell lloc d'on fugim, i en tornem a fuguirm, pero només pensem en tornar-hi, hi tornem. Per fi ens mirem i ens diem: ens veiem dimarts al entreno a les 8:30 com sempre.

Jo no vull que m'enterrin així.
No vull que sigui a l'hivern, no vull que sigui precipitat, no vull que sigui a Sancho de Avila, no vull que parli un mossèn que no sap qui soc, no vull que la gent calli, vull que la gent parli, vull que uns bons amics parlin en nom meu, no vull que la gent torni a casa ràpidament perquè es mes còmode fugir que dir res, jo vull que la gent es foti un gintònic a la meva memòria, vull que vagin al bar i brindin per la meva memòria, sense por, sense covardia. No vull ser una relíquia, vull ser un record agradable, no vull ser un tema tabú, vull ser motiu d'alegria, vull ser de mort la imatge del que vull ser en vida.
Jo no vull que m'enterrin així.