JO NO VOLIA.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Aquest matí al vestir-me ho he notat. Malgrat la nit ha estat tranquil·la, no té la flacciditat acostumada. La perversió domina el meu cos. La fotocòpia donada per la mestra contorba el meu subconscient. Vosaltres, ja ho sabeu molt bé, que vull dir, la sexualitat. He arribat a la més alta cima pel camí dels pensaments impurs. La provocativa fotocòpia ha fet que els meus circuits mentals estiguin força alterats. Al mateix temps, com una pila elèctrica, tot jo sóc carregat d’aquesta substància anomenada testosterona.

I ho sé! Ja crec que ho sé!! Quan em succeeix aquesta maldestre circumstància el meu ego es torna irreflexiu. No hi ha dutxa d’aigua freda que domini els meus instints. Els pensaments sensuals rebaixen el meu grau d’autoestima. Aleshores no sé a qui m’encomano: si al Senyor, al que agraeixo haver-me donat aquesta potència; o al dimoni, que em fa mil suggeriments a quin més descabellat.

Tot això, per culpa d’una fotocòpia entregada en mà per la professora amb un sardònic somriure. Bé, ja sóc al carrer i donada la meva situació temperamental em recordo d’aquella finestra, mig tancada i mig oberta. Des d’ella puc observar com la parelleta fan tota aquelles cabrioles, que a mi m’agradaria fer, si tingués més anys que els meus catorze.

Sigil·losament poso uns totxos, un a un, per arribar a l’alçada de la finestra. El jardí, és encara una mica fosc a pesar de què comença a aclarir-se amb l’arribada de la matinada. La tanca de brucs ben tallats eviten que ningú en vegi des del carrer.

M’alço damunt el munt de totxos i guaito la jove parelleta que com sempre han començat els seus jocs carnals. Ara, l’un llença una peça de roba, ara, l’altra l’imita llençant-ne un altre, fins ... Poc després, rere uns petons, inicien l’habitual sessió acrobàtica, d’això, que li diuen amor. Quan arriben al moment àlgid, entremig de xiscles i sospirs, jo també sospiro.

De sobte la porta s’obre i ressona un crit. No un crit d’haver-se fet mal, no. Sinó un crit que sortint de l’ànima mostra l’ofensa rebuda. Un dens crit de deshonor, més aviat, que ha omplert l’espai de l’habitació. Han entrat els pares. Aleshores, m’he adonat que no sabien res de la presència masculina.

La noia tapant-se amb el llençol. El Romeu de poble, protegint allò que segons el moment costa d’amagar. La mare blanca, esmaperduda i amb els ulls esbatanats com plats rodons, a l’adonar-se que la nena no és tan nena. El pare, vermell, al veure’s deshonrat. Potser és pensava que era la primera vegada. Jo ja sabia que no, els havia admirat en anteriors ocasions. Aquella noia que ell havia posat en un pedestal creien que era tan pura com la Verge, li ha tombat el rei d’escacs.

Llavors, com un llamp, la desgràcia ha caigut damunt meu. A causa dels meus desordenats moviments i a l’ensurt de l’aparició dels pares l’atalaia de les meves furtives mirades ha trontollat. He caigut a terra tan llarg com sóc. He cridat de dolor i de ràbia. Desesperadament he corregut amagant-me allò que tant estimo, mentre el pare furiós treia el cap per la finestra i cridava:
 Mal parit!!!

Mentre corria, el crit ha quedat penjat en l’aire de la matinada, com un pendó enlairat. Per amagar-me m’he ficat en l’espai existent entre el terra i l’habitatge d’una casa veïna. I llavors si, la meva febre ha tornat a créixer. Per una petita escletxa del pis ho he vist tot. Quines cames, quines mitges, quines sabates amb uns talons d’agulla tan provocatius. Els pantis, la faldilleta curta. En la meva posició creia entreveure allò, ja ho sabeu. Però una dubte ha crescut en el meu cervell, tan gros és. Devia ser a causa de... però tant.

Aleshores la porta s’obrí. Avui, no és el meu dia de les portes. Una femenina veu, xisclona i corpresa, crida.
 Però, Manel, fill. Què és això?
 Es que jo mare...
 Com que tu, què?
 Si, mare. M’agrada vestir-me així.
 Vestir-te així?
 Si mare. Vestir-me i comportar-me més. Ser una noia.
 Mare de Déu, Senyor!! Torneu-me cega perquè no ho vull veure.

Tot això ha passat en un moment. Però la meva pressió ha amainat com la marxa d’una nau al perdre el pal major. Rodolant per la terra he volgut marxar corrent.

Però quan m’escapolia una mà forta i grossa m’ha pres pel coll de la samarreta. És tan gran que em prem al mateix temps el meu propi coll. M’ha girat sacsejant-me violentament i m’ha cridat a menys de dos dits de la cara:
 Que fas aquí, xitxarel·lo?

Jo tremolant a l’adonar-me de l’uniforme policial que vesteix he respost.
 Res, jo passava.
 Si, per sota no!
 Jo...
 Marxa, vés-te’n i no tornis mai més si t’arreplego aniràs a la garjola, malgrat siguis menor d’edat. Sagalot de mal pèl!
 No, senyor policia. No em veurà més per aquí. S’ho juro!
 D’acord. I d’això del meu fill, ni paraula. Si xerres massa et trobaré qualsevol dia i t’esbatussaré.

Les meves cames no poden moure més de pressa espaordit com estic. He corregut fins a casa i m’he ficat al llit. A la mare l’he dit que no en trobava bé. S’ho ha cregut, al veure’m tremolant.

Si senyor, ja ho veu. Totes les meves tragèdies i desil·lusions provocades per una simple fotocopia entregada, potser amb perverses intencions, per la mestra.

Miquel Pujol Mur

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer