Jo no sóc vella

Avui serà un curt llarg dia altra vegada. Veuré la meva família i els creuré distants. Caminaré pel carrer i em plantejaré si realment és aquest encara el meu lloc, mentre vigilo que el bastó no s’encaixi amb cap sot.
Per enèsima vegada, m’adonaré que sordejo, que trigo a arribar a lloc i que amb prou feines sé anar a peu. Advertiré que només sé mirar enrere, que si miro endavant ja em queda poc paisatge, borrós i ennuvolat. Viuré de fotografies i records. Em queixaré del temps i dels ossos i, mentre remugo, els altres faran veure que m’escolten. M’asseuré a un banc, acompanyada d’uns quants, els pocs que resten, i parlarem del que teníem, del que ja no tenim. Algun moment de silenci malenconiós apareixerà, fent-nos recordar els que van fer el pas més enllà.
Mentre torni cap a casa, seguiré pensant en quan i qui. Quan i qui farà el pas i pujarà a la balsa de Caront i amb aire despreocupat, fins i tot alleugerit, farà l’últim comiat amb la mà. Certament, ja tinc una edat i això en mi ja no em preocupa. Les pastilles m’omplen els àpats més que no pas el menjar, però no per això deixaré d’assaborir aquell plat que em prepara tan dolçament la meva néta.
Si bé és cert que gran part del meu dia és ple de tristesa i soledat, perquè no puc pas obligar ningú a ser eternament al meu costat, una part de mi encara es mou i m’empeny a aprofitar allò que em queda. No sempre puc gaudir d’estones de riure, tot i que ser feliç ja no sigui la meva meta. Significa això que m’he d’aturar? No, senyor, ans al contrari. Penso riure fins que el temps m’arranqui de les mans l’alegria i riuré quan ja no em quedin dents. Penso besar els meus fills i néts, fins que l’aire fred em torni immòbil i no pugui acostar-me a les seves galtes rogenques. No deixaré de passejar. Respiraré i lluitaré per fer-ho fins l’últim alè. Perquè jo no sóc pas vella. La vellesa és una actitud, una que jo no tinc. Per tant, puc dir encara que m’agraden els dolços, especialment els de xocolata, i sentir-me com un infant.