Jo, no et perdis

Hola company! Primer de tot vull agraïr-te els teus comentaris afalagadors. Tens raó que escric coses molt senzilles, i que no acostumo a embolicar-me. De fet, escric a batzegades, tal com raja, perquè fer-ho m'allibera. Estic tovet, últimament (les xiques mos mataràn!), i els darrers 11 o 12 poemes tracten d'una noia molt especial per mi.
Aquest teu poema m'ha fet pensar-hi precisament, i m'ha agradat molt perquè és espontani, sincer i dóna la impressió que cerca, precisament, l'alliberament, la descàrrega de l'emoció que portem dins i que no acaba de fet net...
Una abraçada. Et segueixo llegint.

La supressió que fas d'alguns verbs reforça la fragilitat i la indefensió que vols posar de relleu.

En les teves paraules es pot palpar la por i el dolor que surt quan es perd a algú...
m'agradat!!!
un petó d'atzavara!.

Quin tros de poetessa dus a dins. Ho sabia.
Segur que sentir-te llegida et va millor que res.
No hi ha res que no es pugui dir. Ara trobes la forma.
Felicitats

d'angunies, de pors amagades. Ho has plasmat molt bé.
Crec que fins i tot has sabut expressar que la mà amiga es pot trobar en els mots escrits.
Felicitats, tens poc publicat, però treballes en manera.
Ens llegim!

Poses els sentiments en paraules. Un crit dramàtic.
Té la meva mà amiga.
Rera la pantalla et llegeixo i t'acompanyo.
Ànims i benvinguda!