Jo...i les bandes

Les bandes, només vistes a la peli " 8 mile". Aquells grups de nois joves que van pegant a la gent. Creieu que això no es veu mai, doncs esteu totalment equivocats, doncs jo, relativament jove, ho vaig tenir aprop.
Us explicaré la meva experiència. Començava una dura etapa en mi, l'adolescència. Jo estiuejava en un poble. Tot va començar quan vaig convidar a una amiga al meu apartament. Aquesta amiga es va "enamorar" d'un tio que, a mi no em feia molta gràcia... però bé, com a grans amigues que érem la vaig apollar en tot el que vaig poder, cosa de la que ara me'n arrepenteixo molt. Jo, a poc a poc em vaig anar distanciant dels meus amics de tota la vida, només per acompanyar a aquesta amiga meva a veure a aquell tio. Al principi tot anava bé, però les coses es van anar torçant molt. Ara ja no estàvem sols, que va! Ara s'havien afegit amics del tio que li agradava a ma amiga. Jo li deia que aquest tio no valia la pena però...qui havia de fer cas a una avorrida com jo? El tio no va trigar gaire en demanar-li per sortir a la meva amiga. Bé, aleshores érem: Marc ( el tio), Anna ( amiga meva), jo ( pringada) i la banda a la que pertanyia en marc. Les coses s'estaven posant molt malament. La penya amb la que sortíem era molt xunga. Allà no hi havia un pam de net, i lo pitjor, jo ho sabia. Aleshores va començar el rollo de la disco. Però no penseu que anàvem a les discoteques normals on va la gent de la nostre edat, nosaltres havíem de destacar... per això anàvem a les discoteques de negres, es diuen de negres ja que posen música hip-hop. Encara que no ho volia reconèixer aquell rollo era molt...excitant, però a la vegada feia por. Graffities, porros, navalles... La música hip-hop ressonava cada nit en el meu cap. Esfereïdor, oi? Doncs molt més que això. No us podeu imaginar que era rebre missatges com aquest al mòbil:
< Tú zorrilla,
pasate x csa dl Juanjo,
k hay mvida>
Esfereïdor era poc. Als cinc minuts ja els tenia sota el balcó pujats a les motos i als cotxes i com no, de fons s'escoltava rap junt amb les "putes" que els acompanyaven.
Aquell dia en concret vaig pujar al cotxe negre. Tots, menys el que conduïa, "dándose el lote" al compàs de la música que s'escoltava de fons. Jo mirava per la finestra els carrers que deixàvem enrera, només per anar al que anomenàvem: "Las calles". Las calles era el lloc on es reunien tots els rappers i tota la penya xunga. De la mateixa manera veies un noi passejar un gos, com a un altre liant-se un porro... Aleshores vam baixar del cotxe. Les
" putes" amb les minis i els tios amb els pantalons i samarretes amples. Llavors va anar apareixent gent. Aleshores esperàvem a que algú es piqués amb algú per presenciar una baralla. L'alcohol i els porros s'apoderaven de la penya fins que estaven tan col·locats que començaven les baralles. Començaven amb les mans però acabaven amb les navalles i les pipes. Aleshores van arribar les cinc del matí i només quedaven les ampolles d'alcohol, les pipes, els porros liats que no ens havíem fumat i la penya tirada al terra amb ressaca. Aleshores em vaig aixecar del terra mullat, no veia res, no em sentia les cames... aleshores vaig anar a buscar a l'Anna, que també estava per allà tirada. Encara no se com la vaig poder reconèixer si no veia res, però algo em va dir que era ella. La vaig agafar i la vaig posar sobre les meves espatlles a cegues. Sentia passos darrera meu, aquests es clavaven en mi com espines. Les llàgrimes ja havien inundat en meu rostre. De sobte l'Anna es va despertar i va començar a cridar: -M'acagun la puta Marc! On estàs!? Follem vinga! No és el que vols mal parit!!!-
Jo seguia sense veure res, però tot i així vaig agafar a l'Anna. Ella anava totalment emporrada. Jo no podia més, em vaig desplomar al terra.
Aquell mateix dia em vaig despertar a un hospital de la zona. El món se'm va caure als peus quan em van comunicar que mai recuperaria la vista, però encara més quan em van comunicar que l'Anna havia mort per sobredosi.

Vaig caure en una depressió molt gran. A poc a poc vaig anar acceptant la dura realitat. Ara he après a escriure i a llegir aquella mena de puntets que, afortunadament, veieu vosaltres. Doncs, m'he vist amb valor per explicar aquesta dura etapa de ma vida, tot perquè no acabeu així mai.
Carolina De Morera.