Jo, aquest nen... (I)

Acabo d'escoltar Serrat, un disc doble en directe... ara mateix he tornat a posar el primer disc per segona vegada. Feia temps que no l'escoltava, ja que l'havia deixat a una amiga que el necessitava per a una obra de teatre. Tot just començar-lo a escoltar m'he adonat que jo el necessitava com l'aigua la necessita el perdut en el desert. He escoltat els dos discs completament emocionat. Les fonts del meu interior s'han obert i a dolls generosos han omplert el meu esperit, tan assedegat de paraules boniques, d'aquelles paraules que ho son perque si, sense retre comptes. He plorat, he plorat perquè si, perque feia massa que no ho feia, perquè s'ha de plorar per a recordar que som vius, perquè el cor no se'ns faci de plom, per poder desfer-nos de la cuirassa que, sense adonar-nos, ens posem cada dia en obrir els ulls.

"De vez en cuando la vida, toma conmigo café y está tan bonita que da gusto verla... se suelta el pelo y me invita a salir a escena". No tots els dies son així. No tots els dies ens llevem frescos com una rosa, desitjant començar la nostra feina, el nostre esmorzar, el nostre amor i no sempre ens ve de gust mirar el sol a la cara somrient amb aquesta ganyota a la que ens obliga si no volem cremar-nos els ulls. Tots i cadascun dels dies que vivim podrien ser memorables si no fos per algun fill de puta que, amagat entre els plecs de la quotidianitat, és prest per fotre'ns de debò. Però si, de vegades, la vida ens ve a veure amb un vestit de festa i sortim amb ella a fer un cafè... xerrem, parlem del passat, el present i el futur, tot sembla dels colors més bonics, tot encaixa i estimem la vida. Fins i tot li fariem l'amor si fos físicament possible. Ben mirat, fer l'amor amb aquella persona que estimes és com fer l'amor amb la vida. Però la vida no sempre es mostra tant condescendent amb nosaltres, no sempre concedeix a caprici el que volem, necessitem i estimem. A vegades, la vida, ens cobra un preu molt alt per allò que estimem, tant alt que fins i tot pot fer impossible gaudir la vida... és en aquests moments quan ens quedem garratibats, en un etzucac colossal del qual tan sols ens podria treure un terratrèmol. "De vez en cuando la vida nos deja tirados, chupando un palo sobre una calabaza".

"Seria fantàstic que anés equivocat i que el water no fos ocupat..." Hi ha tantes i tantes coses que serien fantàstiques... Seria fantàstic ser coherent cada dia i poder engegar l'imbècil de costum que ens espatlla l'esmorzar. Seria fantàstic poder somriure al caixer del metro que ens ven el bitllet, saludar l'ecombriaire que escombra el carrer i poder mirar amb certa picardia aquella noia que du la faldilla curta, perque si, perque la du curta i és un plaer per als sentits contemplar-la amb mesura. Seria fantastic poder dir les coses pel seu nom, ens recorda la cançó, poder confessar el que pensem i sentim sense por de ser castigats, sense por que declarar l'amor a aquella persona de sempre no signifiqués un autèntic desastre i drama de desconfiança, retret i allunyament. Seria fantastic que l'amistat fos el primer graó de l'escala de l'amor, i no una inhòspita via morta en la que tant sovint es queda allò de "quedem com amics"... Seria fantastic ser sense ser, mostrar-se sense fer comèdia, aparèixer sense donar la nota, i fer el pes sense artifici.

M'agradaria tant que tot, cada dia, fos així. M'agradaria poder ser així perquè, no ens enganyem, ser així completament, és impossible. És més, està durament sancionat, de la mateixa manera que li tanquem la boca al nen quan gosa dir que tal senyora és grassa sense entendre encara que en aquest mon no es pot estar gras, no es pot ser lleig, no es pot ser tímid... llàgrimes li costarà descobrir que gairebé no es pot ser bona persona i que aquells que s'atreveixen a ser-ho paguen un preu molt alt per saber que caminen ben drets, ben convençuts de la seva pròpia sana insensatesa. Llàgrimes li costarà descobrir que mica en mica l'amor es converteix en una marca de tonyina que cal publicitar, en una negació de totes aquelles coses que converteixen a les persones en meravelloses... descobrirà que estimar plenament és gairebé impossible i que s'assembla més a fer campanya política que a lliurar-se lliurament al lliure arbitri de l‘amor.

Descobrirà algun dia que hi ha un altre joc de regles, un joc en el qual s'ha de saber que també es pot cobrar en negre, com negre també és l'amor a vegades... que quan una dona diu que vol un home generós, inteligent i sensible, massa vegades tan sols reconeix allò que és incapaç de mantenir, allò que ha posat per sempre al llimb dels Deus, en un Olimp de marbre al qual no gosa acostar-se, de manera que buscarà allò que li farà mal, pero li farà viure la vida de forma emocionant. És molt dificil emocionar-se amb el benestar, tant avorrit, tan feixuc, tan pensat i tant sentit. No, millor algú que faci patir; patir, l'única manera que la majoria de gent coneix per a sentir que son vius. Imbècils, en definitiva. Imbècils innocents.

Descobrirà algun dia que es pot pagar en negre, com negre és també l'amor a vegades... que quan un home diu massa aviat que estima, quan un home és en excés encantador, pot ser que sigui cert, com tant cert pot ser que l'únic que vulgui sigui el seu cos de femella. Descobrirà que hi ha homes que, un cop usat, no saben que fer-ne d'un cos de femella... un cos que conté una persona que, agraïda per l'amor i desde l'amor, abraça tendrament a aquell que creu que l'estima. Descobrirà que aquesta dona, aquella nit, dormirà sola i traïda, traïda massa vegades per si mateixa, perque ella creu, amb bona fe, que tothom pot ser bo, tot i que la vida no es cansi de fer-li veure que no és veritat. Aquest nen descobrirà que el patiment d'aquesta dona el fereix i el fa patir. I tot per culpa d'un imbècil. Imbècils, en definitiva. Imbècils innocents.

I aquest nen es preguntarà perque... perque tot és així i tan sols amb molta sort podem trobar persones que son illes de pau en aquest oceà de caos.

Aquest nen sempre he estat jo. Soc jo. Sempre seré jo.

(Els fragments citats en aquest text han estat extrets de cançons de Joan Manuel Serrat)