JO AMB MI MATEIX

Un relat de: Jordi Abellán Deu
Jo amb mi mateix únicament,
desposseït de tot estímul extern,
què em queda del jo que em mou?
Si de cas, una inèrcia, un costum.

M’envaeixen a diari realitats que,
com somni comminatori percebo,
i que alteren la serenor que anhelo,
enllà del pes que cada una posseeix.

El telèfon quan sona, un esglai;
un sobre a la bústia, una amenaça;
sortir de casa, un pas cec al buit;
una notícia, un inexorable averany.

Ombres que planen oculten la llum
i ominosos núvols presagien pedra.
Si el terra se m’obrís sota els peus
acollint mon anhel de desaparèixer.

Comentaris

  • Quan més anys ens...[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-11-2016 | Valoració: 10

    ...cauen al damunt, més pors anem carregant. I com evitar-ho? La teoria és fàcil però la por se'ns amaga dins el cervell i no hi ha qui la tregui d'allà, al contrari, que va criant... Qui pogués tornar a ser jove per confiar i esperar només coses bones...
    Gràcies per la teva reflexió!

  • Trencant-se en abismes[Ofensiu]
    Helena Sauras Matheu | 04-05-2016 | Valoració: 10

    M'ha semblat un poema molt profund, ple de pors, d'esglais truncats. Molt ben escrit, i a la fi, la crua realitat quan descobreixes que el jo poètic el que en realitat vol és desparèixer sota terra per no sofrir els mals de l'existència. Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Abellán Deu

Jordi Abellán Deu

127 Relats

202 Comentaris

47347 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.

Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos, perquè no me'n considero de poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.

El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.

En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.

Una abraçada relataires.

Jordi


P.D.

Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.

Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.

jordiabellan@gmail.com