jezabel

Els somnis neden sobre el llit. El meu cap s'ha desmaiat i es balançeja entre el deliri i el despetar. La Tristor es consola mirant la televisió, mentre la Realitat descansa sobre el seu reialme de marbre fred. La Imaginació es revolta i transforma el soroll de l'extractor en la remor del mar, el so de la televisió en la teva veu. La Raó dorm.

Un nou color m'ataca, palpitant, espès... un pecat que destaca per sobre dels altres colors del buit despullat en el que m'enfonso quan tanco els ulls... I no hi veig (I et veig...)

El raig de llum que intenta tapar el meu eclipsi és el sol, i per ser ell, i perquè tu ets ell, el deixo (et deixo) entrar. Perquè véssi (véssis) el seu (teu) brillar infinit dins dels meus ulls tancats, perquè la seva calor punxant (la teva mirada descalça), esgarrapi el meu iris i injecti el sentir etern, el suïcidi del dolor, la fugacitat del plaer...

Vaig a veure si et veig.

El carrer estret i vell. I aquí estem la Finestra i jo.
Ella forma part d'aquesta paret que tremola sobre el terra, un ull sense mirada vigilant al descobert sense el dolç somni... sense l'amarg cansament. Sense vida, sense mort, simplement de cara al cel, a l'eternitat, esperant que algun dia s'acabi.
El carrer estret i vell d'aquest poble de pena va nèixer de ruines de quatre suspirs cecs... Poble de pena, que la vida de mentida s'ocupa d'omplir-te d'hipòcrita alegria...

Sóc darrera la finestra escupint les meves mirades. Recordo aquell color palpitant, espès... que em reneix des del cor... perquè camines... La Finestra i jo veiem com camines. Arrossegues els peus, i amb el teu gest humil sembles amagar un cos dèbil, que no vols que sigui descobert. La teva ombra desdibuixada seguéix els passos tímids que sonen en el carrer vell del poble de pena. Camines. Mai abans les pedres havien estat d'aquesta manera acariciades, mimades pels teus passos parsimoniosos d'un cos frágil ocult timidament.
El teu destí s'atura... just davant de la meva Finestra. Pares de caminar i et toques delicadament els cabells (Feia tants dies que no et veia...)
Intento imaginar d'on vénen les teves passes quan t'estàs acostant a la Finestra, o què faràs quan ja no siguis al meu davant tocan-te delicadament els cabells. M'angoixa mirarme al reflex del vidre perquè crec veure com m'observes i te'n rius de mi, al saber que guardo les teves passes, els teus somriures i mirades emmagatzemats a la memòria.
Deixo la Finestra per poder-te venir a abraçar.

El teu rostre continua tant indeterminat com sempre, tan pàl·lid com totes les llunes que vam intentar acaronar. I els teus ulls continúen transmetent una estranya i provisional tendresa, lánguida, com aquella vegada a la terra de la Solitud.
M'abraces fort perquè saps que si no ho fas ens quedarem soles per sempre. Som a deu anys llum del moment més proper i a dècimes de milimetre del sentiment més llunyà. Els nostres ulls abatuts s'amaguen empresonats entre el deliri del que és i el que no és. No hi ha paraules, ens quedem immòbils i atrapades en una abraçada inerta sobre les pedres acaricides del carrer vell, rera l'ull sense mirada de la Finestra de casa. La nostra imatge agenollada plora por, mentre el mur de la Realitat que ens envolta espera, per voler ser saltat després.

El Temps es desmaia.

(Feia tants dies que no t'abraçava...) -Verb abraçar: cenyir amb els braços- I només això?
Verb sentir: experimentar els moviments afectius de l'ànim. Experimentar la sensació corporal d'una cosa- I ja està? ... M'he convertit en un verb que no contemplen els diccionaris...

Sento sobre el meu pit un batec tranquil, en pau. Els ulls perfilen els racons divins d'aquell niu d'or i els minuts passen sense adonar-nos. Aquestes hores, que sovint s'havien fet tan llargues, ara caminen placidament, m'acaricien els cabells, els ulls, ofegant-me en un mar de sentits. Caiem fràgils, suaus com fils, damunt d'aquesta buidor de pensaments infinitament eterna. I els segons cal·len les nostres entranyes com aquella pluja dolça, imperceptible, que besa lentament els nostres cabells de colors. La nostra abraçada va més enllà del ser, de l'existir... inventant un nou espai que fa desaparèixer totes les cares pasadse, corcades i oblidades, i em fa desneixer i reneixer amb el meu sol, el meu tu, marginant la realitat, que es torna feble...
Aquesta buidor de pensaments immensa fa que el meu cos perdi tot el seu pes, i la carn ja no sigui carn, i la pell quedi disolta damunt d'aquell batec reposat que em despulla amb l'alè i m'acarona amb els braços, refugiant llunes en els meus ulls, refugis que besen estels i herbes.
I jo, com una illa estranya en mars d Tu. Una mar serena i plàcida, suau, que em guarda de tot.
Desitjo no moure'm mai més, desitjo no deixar-te marxar mai més... desitjo la teva veu.. la teva veu enredant-se amb els meus somnis, somnis petits fets de paraules petites.
Caic espesa sobre el teu cos, caiem sobre nosaltres mateixes sorgint del Tot, del Res, de Tu i de mi. Qui som nosaltres? Qui ets tu? Abans i ara ets la lluna lleu, pura, radiant.. que em continua abraçada, que sovint m'ha fet tant de bé i sovint m'ha fet tant de mal...

Perquè tinc por que la Realitat afuselli el meu somni i ens travessi el moment amb una espasa freda, separant-me del meu sol, el meu Tu.
Perquè no vull creure que siguis morta perquè la frívola Realitat ho hagi volgut així. No puc creure que ens ho hagi matat tot i que no pugui trobar record enlloc perquè el nostre Tu i jo no ha deixat cap petjada visible.

Encara seguim aquí? Vull creure que encara seguim aquí, abraçades.
La Finestra contempla el moment incert, etern, tot i que sense sensació de futur des que vas fer veure que no tornaves. Dues nenes intentant destruir el mur, demanat ajuda, a l'ombra d'un adéu incomprensible.
Sé que ara estàs plorant, sé que eres tu, la noia d'aquella vegada a la terra de la Solitud. Jo continuo estant sola, per això no vull deixar d'abraçar-te tant fort. Perquè vull no veure'ns perdudes, perquè vull els teus pensaments, la teva sang, els teus sentiments, i fer que corrin per dins meu. Perquè el teu cos no em pugui tornar a dir mai més que no hi ets i que estic sola, perquè el nostre oreig sempre pugui ser el mateix, restant unides desde i fins sempre.

Obro els ulls. Els somnis mig ofegats intenten nedar de nou sobre el llit. Recullo i amago les restes de la nit sota la Tristor i la Realitat, que es lleven al sortir el sol.

No sé el motiu pel que cada nit et recordo caminar pausadament pel carrer vell, i aturada davant la Finestra et veig tocar-te delicadament els cabells.
Jo, sempre aturada, bloquejada en aquesta habitació, entre la Realitat i el Somni de veure't caminar i abraçar-te, segueixo dreta i sola, observant obnivulada, amb ulls de ràbia, el carrer vell, estret i desert. Desert de tu.