Jazzy groovy

Un relat de: llamp!

!


Arrecerats en una taula del bar
La Jazmine i en Jaume inicien la conversa
Dels divendres al vespre, quan es troben
Per celebrar el seu primer mes de coneixença...


- Jazmine:
No és cap secret que t'estimo
I malgrat ells no ho saben...
Que em cantaràs a cau d'orella
aquella cançó tant "groovy"... Jaume Coll?


- Jaume:
Si insisteixes... Jazmine Gross... ho hauré de fer.
Perquè el meu amor vers teu
No està subjecte a cap mena de secret
I perquè em vull mostrar com sóc, ras i curt.


- Jazmine:
Sempre he confiat en la teva serenor,
Músic de Jazz i mestre Jazzístic,
Em tens enamorada i corpresa, ho saps.
Per a mi, seràs el mateix que coneguí aquí.


- Jaume:
Per tu, els anys no passen, Jazmine
Ets com els geranis en primavera,
Ets com el perfum d'aquest establiment,
Sempre a la boga de l'escenari i les taules.


- Jazmine:
No passen els anys en va, Jaume,
Jo, envelliré com tot ésser vivent,
Només desitjaria veure't envellir amb mi
I que em cantessis la cançó "groovy" de tant en tant.


- Jaume:
En el jazz dormo, en el jazz sobrevisc
Perquè el jazz és la matèria prima
Dels meus sentiments malalts de fruir-te,
Insaciables en la búsqueda del plaer nostrat.


- Jazmine:
En la cant revisc la passió que em mostres
I és necessària la intervenció dels dos,
En implicar-nos en el so de la matèria,
En modular els tons aguts i els greus...


- Jaume:
Tens tota la raó, Jazmine, però ara
Em toca a mi expressar-me,
Com jo sóc, com jo sé fer-ho,
Una vegada més trauré el millor de mi...


En Jaume enfila vers l'escenari
S'asseu al tamboret i es toca les mans
Els músics són a punt i fan pinya,
El focus s'encén, la gent aplaudeix...


- Jaume:
"What a difference a day made..."





Comentaris

  • com treure el millor d'un mateix[Ofensiu]
    franz appa | 20-04-2010

    La música parla de parts ocultes, de fet -segons han descobert recentment capficats neuròlegs- és un diàleg entre parts diferents del cervell. D'aquí la sensació d'automatisme i inconsciència que té el procés creatiu -que és comú al procés art´citic-. La música participa d'aquesta essència de la creativitat, aquesta sensació en bona part d'alienació que és tan satisfactòria i -alhora- anguniejant per al que crea, però la interpretació és en bona mida una simple repetició tècnica.... llevat del jazz. En el jazz -i en altre estils que deixen anar la improvisació- el procés de creació i interpretació se sobreposen i potser interactuen d'una manera que m'atreviria a dir màgica.
    Per això un pot tener la sensació d'estar abocant part d'un que estan en el millor que es pot abocar a l'exterior.
    Aquesta relat/poema, en forma de diàleg, ens remet, sinó al jazz en si, a la música de le sparaules, amb el to una mica mandrós i abandonat de la bona conversa al ritme d'una cançó groovy.
    Molt encertat.
    Salutacions,
    franz

  • Desperta passions[Ofensiu]
    Naiade | 19-04-2010 | Valoració: 10

    Digne de guanyar un repte. Pots entrar dins la poesia i escoltar aquets bells mots que es diuen a cau d'orella. Al fons sona el Jazz inspirador.
    Enhorabona llamp

  • gypsy | 18-04-2010

    Magnífic, és com escoltar una conversa íntima que vessa una dolça autenticitat. Encertadíssim aquest diàleg bell i molt difícil de fer amb aquesta cadència i musicalitat.

    Chapeau,


    :)

  • Vocació i misteris[Ofensiu]
    Bonhomia | 18-04-2010 | Valoració: 10

    El jazz... quins encanteris, oi? Una música que ens és llunyana, que cantaven els esclaus africans als camps de cotó... més tard, Charlie Parker començava a fer sonar saxofons de metalls pobres en barris de pobres... fins que a poc a poc va anar fent contactes... i va pujar a la cimera... però un atac de cor veient un programa còmic de televisió va acabar amb ell. Tot culpa de l'heroïna, que corria pel món del jazz d'aquella època com pols de foc.

    Felicitats per la notícia del melorepte i el nombre de ralats!!!

    Vinga, llaaaaaaaaaaaaaaamp!!!!!!!!!!!!


    Sergi!