Jardins i gespes

3-1

- Hauries de tallar la gespa. Les gespes s'han de tallar, tothom ho fa, els nostres veïns, els nostres coneguts. El jardí necessita d'algunes cures, i tu tot ets incúria. No t'adones que la nostra imatge pública, la nostra projecció amb els amics i coneguts en depèn d'aquest gest, que les coses cal fer-les, ja t'ho he dit un munt de vegades. Cada cop que veig aquest herbei al nostre pati se'm posen els pèls de punta. No suporto aquesta incúria.
- Perquè no ho fas tu mateixa? No saps manipular el tallagespa?
- Ara no em surtis amb ironies o cinismes. Aquesta no es tasca per a mi, que ja m'ocupo de totes les feines de la casa, i de pujar les criatures, per les que tu tens la mateixa cura que pel jardí. A més vigilo i rego els parterres de flors que tanta bellesa afegeixen al nostre petit espai de natura. El jardí és una propietat preciosa, que s'ha de petonejar amb gestos. Per les seves obres els coneixeràs. Et sona aquesta dita? Pels jardins els coneixeràs. Els nostres amics venen a fer el vermut o a sopar i es troben amb gespa de més de deu centímetres.
- En altres països la gespa és encara més alta, supera el pam, i ningú no en fa esment. La gespa es contingent, no trobes?
- Des de quan ets filòsof? La gespa com tantes altres coses s'ha de tallar. Potser no et talles tu els cabells? I no t'afaites la barba? El mateix has de fer amb la casa. La gespa del jardí és la barba de la casa. Voldràs que tingui una cara neta, oi? No penso que tu sortiries de casa sense afaitar i sense rentar-te les dents, amb els cabells llargs i embullats. Perquè aleshores pretens subsistir amb aquest desfici de jardí. La ombrel·la fa temps que està vinclada, hauries de fer una pesada i arreglar-la d'una vegada. No es pot aguantar un jardí tan abandonat. Sense una mà que hi posi ordre. Trobo que materialitzes totes les teves frustracions al jardí.
- Qui? Jo? No seràs tu qui les materialitza? Tu vols fer canvis, jo no materialitzo res de res.
- Ets tu qui derives tot el desordre vers el jardí. T'encanta que estigui en aquest estat deplorable, que sigui una vergonya, que ens colgui d'oprobi pel seu aspecte deixat. Imaginat que haguéssim d'ensenyar la casa a uns desconeguts, per vendre-la, per exemple. Que passaria aleshores? Quina imatge donaríem de nosaltres mateixos?
- Ara vols vendre la casa?
- No la vull vendre, només parlava d'un cas hipotètic, d'una cosa que podria passar en cara que ho ha de passar a curt termini. No entens res de res del que et dic, de vegades em demano si realment m'escoltes, o si em surts amb aquestes respostes extemporànies només per no fer-me cas.
- Que no dona, que t'estic escoltant. Vols que talli la gespa del jardí. No t'adones que ara mateix estic molt ben assegut al sofà i que no em ve gens de gust. El diumenge es va inventar per descansar, no per a fer feines feixugues. A més, aquesta maquinota té un motor que fa una fressa empipadora. No em ve gens de gust fer el que em demanes. La setmana que ve potser.

3-2

- Tenim un seriós problema, Coromines. Mira en quin estat es troba la gespa de l'estadi. D'ací a dos dies tenim el partit important. Cert que som un equip de tercera i que fa només tres anys que vàrem canviar la gespa de plàstic per aquesta de natural, però això no vol dir que poguem fer el ridícul. Les coses s'han de fer com cal, amb tots els ets i uts. Si comprem una gespa natural ha de ser perquè estigui en condicions, sinó ja podem començar a pensar en tornar a la gespa de plàstic. D'aquella no calia tenir-ne cura.
- Farem el que podrem, president.
- Fareu molt més del que podreu. No espero de tu que compleixis. Et varem contractar amb la gespa nova de trinca perquè la mantinguessis resplendent i com acabada de plantar. Ara no em vinguis amb que faràs el que podràs. Aquesta manca d'ambició teva t'impedeix de progressar. Ara mateix podries estar tenint cura de les gespes més fines i de primera divisió del país, i tanmateix estàs en aquest coi de poble amb aquesta gespa de tercera. La teva manca d'ambicions en té la culpa. Hauries de rumiar-hi.
- Ja ho faig. El que no sé és perquè vostè no és president d'un equip de primera. Em sembla que es troba al mateix coi de poble que jo, m'equivoco?
- No li vulguis buscar tres peus al gat. Ara parlem de la gespa, no de la presidència. Jo sóc una persona arrelada a aquest poble, hi vaig néixer i tinc feina i amics, muller i família. No tindria cap sentit que ara em vingués la fal·lera de dirigir un equip de primera línia. No trauria cap a res. La gent d'aquest poble em necessita. Tanmateix tu...
- Jo també vaig néixer al poble, i tinc totes aquestes coses que té vostè. M'estimo aquest equip i vull que la gespa sigui la més galdosa de tota la tercera divisió. No ho dubti pas.
- Els fets no diuen el mateix. D'ençà que vàrem instal·lar la gespa natural la cosa ha anat en declivi, de mal en pitjor, tot per culpa teva. Alguna cosa faràs malament perquè la gespa tingui aquest aspecte de verd apagat i eixarreït, la terra és bona i la gespa ens va costar ben cara el metre quadrat. La culpa no es pot atribuir a la manca de pluges ja que tens bons aspersors per regar-la sovint, i saps que no escatimem en despeses pel que fa a la gespa, tot el que has demanat ho has tingut. Els adobs infiltrats, els ensulfatats integrals, tot el que has volgut.
- Hi ha infeccions persistents, les gespes també tenen el seu cicle vital. Potser ha arribat l'hora de replantar.
- Després de tres anys? Si que viuen poc les gespes. Quan la vam comprar ens van assegurar que en teníem per una desena d'anys, que era una espècie resistent i mediterrània, que podíem tenir confiança. I ara em surts amb infeccions? La culpa de tot la tens tu mateix, que no et vols esforçar, que deixes la gespa a la seva sort, que no apliques en condicions els remeis que et subministra la ciència agropecuària. Em penso que serà millor idea canviar el responsable de la cura de la gespa que la mateixa gespa. Estàs fent molt malament la teva feina, mira quina pena, sembla una immensa cagarina, està més groga que la palla seca.

3-3

- No remuguis en veu alta. Em fas venir angúnia, se m'ericen les banyes. Aquest dia tan assolellat al prat en fa venir gana. Amb molt de gust encetaré aquell tou de margarides encara immaculats. I tu amb la teva remugor, sempre has de pensar en menjar, sempre amb la boca plena. De tant en tant cal aturar-se a pensar, mirar les coses amb perspectiva.
- No se pas que esperes de mi. Sóc tan vacuna com tu. La meva missió en aquest món és la de menjar-me l'herba i produir llet i vedelles.
- Jo sóc molt més que una baca, sóc filosofia pura. Encara tenim sort tu i jo, podem menjar directament de terra, del que dona la praderia, aquesta vegetació arran crescuda naturalment. Altres han d'empassar-se el pinso abominable. Tenim molta sort i hem d'estar agraïdes. Tu tanmateix sembles no adonar-te de res del que ens passa. Mira allà a l'horitzó, el sol ufanós ens il·lumina. Trobo que aquestes coses són d'agrair, que tenim moltes raons per ser felices.
- Què ens matin els fills al cap d'un any et sembla una sort agraïda? Tota la vida parint per alimentar els humans que ens exploten. Trobo que no és cap bicoca.
- Potser t'agradaria tenir responsabilitats, haver de llevar-te de bon matí per anar a l'oficina, tenir maldecaps, tenir el cap ple de coses, altres que la d'empassar-te aquesta herba tan deliciosa? Les margarides estan boníssimes. Quina menja més exquisida! Em penso que me les cruspiré totes.
- Ara ets tu la que pensa en menjar. Totes dues pensem el mateix al capdavall. Tu d'una manera i jo d'una altra, però el mateix sense cap mena de dubte.
- No et puc donar la raó en això. En aquesta faula jo sóc la que pensa i tu la que remugues. No fas altra cosa que menjar. No m'estranya que estiguis tan grassa. I això que ets del tot vegetariana. Les que mengen pinso no saben el que es duen al païdor. De vegades alguns desaprensius posen restes, cadàvers triturats d'altres animals, de vaques fins i tot. És molt negra la sort dels que mengen pinso. Nosaltres estem en mans d'un bon amo. Ens deixa campar lliurement per la praderia. Fem una estampa pintoresca. La gent ens mira quan passa per l'autopista propera. Em sento tan feliç de ser una vaca.
- Et penses que jo em sento infeliç? Em sento tan feliç com tu. No tens cap dret a apropiar-te de la felicitat en exclusiva. De fet, tothom és feliç a la seva manera.
- Menys els que no ho són. Hi ha vaques que viuen torturades per un motiu o un altre, que no saben endurar la seva sort. De destí tothom en té un. O t'hi aboques o t'arrosseguen. Cal prendre una decisió. En el nostre cas tot el que se'ns demana és que fem servir els dos estómacs. Que produïm llet en abundància i que donem els nostres rebrots per a l'alimentació de les masses. Tret d'aquest darrer punt de les criatures sacrificades em pensa que és un bon negoci. Tothom hi guanya.
- Quina bestiesa! Si no hi hagués humans també pasturaríem, de la mateixa manera, i no ens hauríem de preocupar que ens donguessin pinso.
- Tindríem por de l'ós i del tigre. No t'has parat a pensar que hi ha animals que també mengen vaques. D'algun lloc ho han après els humans, que no tenen llargs ullals ni urpes per caçar, no trobes?

3-4

- Et vols casar amb mi? Totes aquestes terres que veus són meves. Extensions immenses de conreus i pastures. Cultivo sobretot farratge per a la granja, que també és meva. Sóc un bon partit, sens dubte. No et penediràs de passar la resta de la teva vida al meu costat, servint-me.
- Això sí que no. Les teves terres són un bon atractiu. Mai he tingut un jardí de tantes hectàrees, però el que no aconseguiràs és que et serveixi. Sóc una dona lliure, de bona família, acostumada al servei. No voldràs que ara canviï tota la meva educació refinada per fer-te de minyona, oi?
- Ho he dit en un sentit figurat. Em referia a la supeditació natural que té la dona envers l'home. Només en aquest sentit, és clar que tindràs
minyona, tant de servei com vulguis. Les meves terres extenses em garanteixen aquesta possibilitat. De fet ja has vist que tinc servei a la casa. Tinc mossos i minyones, et posaré un majordom si ho vols.
- Tindré tot el que que voldré o estaré supeditada. No t'aclareixes. Mira, d'aquell prat que hi ha enllà del jardí en faré una ampliació. Més jardí. Aquest que tens és massa petit per a mi. I fixa't en la gespa, aquestes terres teves són més aviats eixorques. Tret de les rengleres d'oliveres que he pogut observar en alguns dels camps mentre veníem trobo que no hi ha gaire frondositat. Potser no et pots permetre de tenir un regadiu?
- Aquesta es terra de secà, encara que tenim concessió de reg, per si les mosques. Mai se sap quan la temporada serà especialment seca. Però no parlem d'aquestes coses. Vull que et casis amb mi. Et vull de mestressa de la meva casa. La pagesia de la zona t'apreciarà, n'estic convençut. Una gran senyora, amb la teva educació i la teva família aristocràtica.
- A la merda els camperols. No sé si em convindrà viure en un indret amb tantes praderies. Aquest jardí teu el trobo excessiu, polsegós i farcit de males herbes. Hauràs de passar la dalla a tots els canyissars, i per tot arreu on hi hagi plantes que facin més d'un dit.
- Què dius ara? Això és impossible. Els pagesos ja no passen la dalla, tenen segadores, i no puc rasurar tots els meus camps. Seria un malbaratament de diners sense parió. T'hauràs de conformar amb les praderies tal com estan ara. Ja saps que tinc alguns cavalls a les quadres, podem fer sortides de picnic.
- Mira que ets ase. A mi no m'agrada menjar sobre una catifa de formigues i altres bèsties. Els animals em produeixen un for rebuig. Mira aquelles vaques entapissant de tifes tot el prat. Es pensen que el món no existeix, només consagrades a menjar l'herba i cagar-la després. No sé si aquesta casa teva m'acaba de fer el pes. Tot fa tanta pudor!
- Les vaques també donen llet i vedelles. De la pudor només et puc dir que tens raó. Però a poc que visquis per aquí ni t'adonaràs.
- Em penso que em llogaré un pis a ciutat. No vull fer aquesta pudor de fems quan vagi a les festes de societat. Què pensarien les meves amigues? No em puc permetre de fer pudor de pagès, de cap manera.