Jamila

Notava la sorra calenta sota les seves cuixes nues mentre algú li eixugava la suor del font. Es va asseure i va respirar fons, al aixecar la mirada va topar amb uns ulls clars, occidentals. Es va espantar. Van oferir-li un got d'aigua i, mentre recuperava l'alè, sentia com li parlaven, semblaven preguntes que es moria per contestar però que no entenia. De sobte, la seva atenció es va desviar cap a un lloc indefinit a on havia sentit algú parlant en la seva llengua: l'àrab. Li preguntava si li feia mal alguna cosa, si es trobava bé. Si, si que semblava estar bé, encara que molt cansada i amb un malestar general. La veu li va agafar la mà; per un moment, va sentir la càlida olor de cuscús i fang de casa seva i una llàgrima triadora li va sobreeixir de l'ull i va morir sobre la sorra. Però ara no volia consol. Si s'hagués quedat allí sabia el futur que l'esperava, però també sabia que tot el què li podien oferir el seu pare, les seves mares i els seus germans era misèria, patiment i por. Estava orgullosa d'haver arribat fins aquí però la turmentava, la rossegava per dins la idea d'estar sola, sense cap lloc a on recolzar-se, sense cap punt d'on partir. De sobte una punxada al front la va fer esgarrifar i va vomitar la porqueria què havien menjat poques hores abans d'arribar a la costa. Es va despertar en una sala blanca, amb una olor igualment insuportable com desconeguda. Havia perdut la noció del temps, estava sola i desorientada en un país del què ni tan sols en coneixia la llengua, ni ningú. La porta s'obrí i n'entraren dos policies i una noia d'ulls clars, eren els mateixos que havia vist a la platja. Va voler aixecar-se per córrer, córrer lluny, però no tenia forces, les cames no li van reaccionar. Davant d'aquesta impotència volia plorar, però ja ni li quedaven llàgrimes, ja no podia més. La noia cridava molt fort, fins que va perdre els nervis i un policia la va immobilitzar; van marxar. Es va tornar a obrir la porta i un noi se li va acostar molt decidit. Parlava àrab, va preguntar-li d'on era:
- Del Marroc
- Doncs ho sento però aquest mateix vespre hi tornaràs, aquí si no tens papers no et volen.
El noi es va esfumar.
Tenia la sensació de que tot l'edifici a on estava li havia caigut a sobre. Quins papers? Perquè? Ella només volia tenir un matalàs a on dormir, un plat a taula quan tingués gana, una feina a on deixar-se la pell treballant, només això. O es que és massa? Que potser era egoista? No, no ho era, com a mínim ella no ho creia. Havia de tenir en comte, però, que estava en una altra cultura a on potser si que n'era d'egoista. Sabia la reputació que tenien els àrabs aquí, molts dels seus germans també hi havien vingut i alguns n'havien tornat, i d'altres, no. Si hagués arribat amb un càmera fotogràfica al coll potser ara tot seria molt diferent. Potser ara ja sabia a quins papers es referia aquell noi: papers verds, bitllets. Certament, ella no en tenia de diners. Era pobre, molt pobre. No tenia res: ni diners, ni cor. Des de que el noi li havia donat la notícia, tot l'amor que havia sentit alguna vegada s'havia anat ennegrint fins convertir-se en odi, odi per a tot i per a tothom. Odiava la olor que encara sentia i que li havia enterbolit la ment, odiava el color blanc de les parets de l'habitació a on s'estava. També odiava la noia d'ulls clars, els policies i el noi àrab. Odiava amb totes les seves forces els diners, la patera amb la que havia vingut, la seva terra, la seva família. Això no li va costar gaire d'odiar: proveu vosaltres a veure que sentiu en pensar en un home masclista, alcohòlic, egoista, violent, assassí de dues de les seves cinc dones. I en pensar en unes dones febles, covardes, inútils, encegades, resignades a patir perquè sí. I en uns germans possessius, agressius, vanitosos, i molt covards. Aquesta era la seva família. De la ràbia continguda i dissimulada durant tots aquests 23 anys, va apretar el puny tan fort que es va clavar les ungles al palmell i es va fer sang. Odiava també la seva sang, que ara que la mirava tenia un color tèrbol, brut, fastigós. Va aixecar-se per anar la lavabo i rentar-se la ferida i va topar amb un mirall. Feia dies que no es veia. El que hi va veure era tan lleig que es va espantar: teia la cara demacrada, unes ulleres negres com aquella nit li arribaven gairebé fins a la galta. Una galta d'un color extraordinàriament diferent al torrat que acostumava al lluir. Era un color beige, tirant a verdós. S'odiava a ella mateixa, no podia fer res més, ningú la trobaria a faltar. Va anar corrents a la cadira a on hi havien deixat els seus objectes personals. Hi havia de ser, era un regal de la seva àvia. Per fi d'un butxaca en va treure una navalla lluent. La va obrir, amb la mà tremolosa, estava espantada. Li feia mal, molt de mal el cor. Va fer un sospir, va cridar molt fort i li va caure l'ultima llàgrima, que inconscientment havia guardat per aquest moment. Jamila va morir sense saber que els papers a què es referia el noi eren els permisos necessaris per residir al país, però no es va equivocar de gaire.