Cercador
JACK
Un relat de: Guspira- Compartir:
Sota la taula, et veig, descol·locat,
pateixes, no sembles tu, amb el cap baix,
camines, com pots, sense empenta
que la vida et fica la trabeta,
natura maleïda que et destina sota terra.
Vuit anys, era un nen, aquella tarda,
que vaig entrar esvalotat a casa,
i et vaig veure, marró i negre,
petit, però no cadell,
que et van abandonar a la carretera.
I des d'aleshores, catorze anys d'alegries,
movent la cua, corrent a les eres,
pujant-me a sobre i buscant les pedres
que llençava i pensava que algun dia,
me'n tornaries una...
I llargs vespres passejant a la muntanya,
tu al davant, bordant,
i jo, darrera, trist o alegre, pensant
i alhora, somrient, de tenir-te allà,
fidel acompanyant que mai no falla.
Directe al riu, perseguint gats,
fora la cadena a l'estiu,
bordant als trons cada nit,
un u contra u al pati,
tu corres, jo t'empaito.
I ara, de sobte, caus a terra,
i t'esforces i t'aixeques,
dones voltes, i cops a la tauleta,
per moments, no m'escoltes,
no lleves les orelles,
absent, ni em saludes,
la cua resta immòbil...
Saps? Et trobaré a faltar, Jack,
m'has vist patir, preocupat,
(els teus ulls sempre em van ajudar
a somriure les males nits)
i m'has vist feliç,
arribant a casa al matí,
efusiu al saludar,
i ara, amb dimonis al cap,
et diré fins aviat, enrabiat,
que em quedarà només,
el record de catorze anys
al teu costat.
Marxes avui, sense saber on vas,
no plou, per moments, surt el sol,
i te'n vas, sense intuir...
Que la vida se t'acaba,
que les pedres són segons
que empaiten el temps
quan arriba la mort...
Mentre tanques els ulls
no viuràs més estius...
Ja no hi seràs mai més
quan la pedra caigui al riu,
quan s'esquincin els dies,
quan els vespres d'agost
deixin pas a la nit
en el senderó amagat
on anàvem a passejar.
Sort dels records, que t'esguarden,
que el racó esdevé res, amb el teu buit,
ja no et diré mai més bona nit,
t'empaitaré al cel infinit
ara que sé, cap a on marxes.
Ara, que la lluna és plena
i no hi ha volta enrera,
ara, que el llop gemega
i s'ennueguen les sirenes,
(ara)
t'empaitaré
(al cel infinit...)
Comentaris
-
xaropdetu | 06-09-2006 | Valoració: 10
Hola, moltes gràcies pels ànims. És molt dur perdre a algú que estimes fins i tot un animal, que tu no sents que és un animal ni una mascota, és part de la familia. Per mi, aquest no ha sigut el primer, ja fa uns quants anys ja vaig perdre l'avia de la que ara s'ha mort i també em va fer molta pena. Però la nika era especial, últimamen he passat una mala época i ella sempre ha estat allà, no se... me l'estimava molt i sempre la recordaré. Ara encara em queda la mare d'aquesta que es més gran(es diu kiara) i espero que tardi molt més a marxar. La kiara ja ha viscut una mort d'un familiar, també se li va morir la mare, però jo crec que no saben del tot el que és la mort. Només s'en adonen que no hi és que ha marxat però no saben ben bé a on. Jo diria que més o menys com nosaltres, tampoc sabem on han anat a parar. A mi m'agrada creure que allà on siguin seran feliços i ens observen des d'allà. Molts petons, m'ha agradat el teu poema.
xarop -
ja em vaig emocionar[Ofensiu]silvia_peratallada | 18-11-2005
la primera vegada que el vaig llegir, sentint l'enyorança, la ràbia, la impotència i el dolor dins meu, iman de sensacions, els teus versos...
Ara, altra vegada, em fas sentir el mateix...
Temps al temps, i més poemes...
Una abraçada wapo!
Sílvia -
ja em vaig emocionar[Ofensiu]silvia_peratallada | 18-11-2005
la primera vegada que el vaig llegir, sentint l'enyorança, la ràbia, la impotència i el dolor dins meu, iman de sensacions, els teus versos...
Ara, altra vegada, em fas sentir el mateix...
Temps al temps, i més poemes...
Una abraçada wapo!
Sílvia -
un preciós poema de comiat...[Ofensiu]ROSASP | 17-11-2005
Hi ha una mena de connexió que ens uneix als animals de companyia que és molt difícil de descriure.
Ens fan somriure amb un sol gest, semblen fer escampar les boires que tants cops ens envolten. Crec que poden comprendre molt més del que ens pensem...
Aquesta relació vostra ha estat molt especial i sempre romandrà dins teu, encara que passin molts anys. Segur que el Jack també va sentir el mateix i això no t'ho pot pendre ningú.
Ja forma part de les pàgines del teu llibre i de tot allò que has après amb ell...
Un preciós comiat pel Jack; de ben segur ell ja va llegir aquest poema en els teus ulls!
Petonets!
-
Saps Guspira?[Ofensiu]ESPIRAL | 17-11-2005
m'has emocionat de debò amb aquest relat. Sí, potser, és quelcom habitual la mort d'un gos, però puc entendre el sentiment de dolor, d'impotència, d'amor i amistat, vers la pèrdua del teu gos, que reflelxes en les teves paraules.
Les vivències que heu compartit, l'autentica fidelitat, els moments de joc, les carícies, la companyia i tantes i tantes coses i sensacions viscudes...jo que també tinc un gos ho sé. Per això, ànims que el Jack, si més no, et va deixar
14 anys inoblidables de la teva vida, perquè això. amic, aquesta experiència, t'aseguro que no l'oblidaràs mai.
Un abraçada.
l´Autor
143 Relats
311 Comentaris
161815 Lectures
Valoració de l'autor: 9.74