Ja vindrà el bon temps

Poc avesat com estava a arrugar-se davant les dificultats, en Julià va voler sortir, tant si com no, a comprar un regal per a la tia Patrícia. No era pas qüestió de trencar la tradició : cada Nadal li feien un detallet, que ella agraïa i que ( tots els nebots n'estaven convençuts), ja s'esperava. De totes maneres, d'ençà que la tia Patrícia s'havia jubilat, la notaven una mica desmenjada, amb certa falta de motivació. Semblava que li faltava un pessic d'il.lusió i quan arribaven les festes i miraven d'enquestar-la per veure què li faria gràcia que li regaléssin, la resposta era, invariablement, la mateixa :

-Ai, no. Aquest any, no. No us busqueu maldecaps, que ja en teniu prou i tot val molts diners. A més, ja vindrà el bon temps …

Aquesta evocació del bon temps els transportava a mitjans de març. La tia Patrícia celebrava el seu Sant el dia 13 i convidava a dinar a fora a tota la família, aprofitant que el dia s'havia allargat i la primavera era a les portes. Com que cada any eren més colla, el convit li costava quartos, però ella ho feia amb tota la il.lusió i bona voluntat del món. En aquella ocasió, també li feien un present, que solia ser esplèndid. No miraven prim : com que havia quedat soltera, havia tingut cura de tota la mainada, de tots els avis, havia dut el pes de la casa … Se l'estimaven molt i entre tots li feien un bon regal. Un any fou un equip d'alta fidelitat (li agrada tant Vivaldi !), un altre, un collaret. La vegada que van tenir l'acudit de regalar-li aquell rellotge els va costar un bon disgust: un mangui li va clissar i, en sortir del metro, li va posar una navalla al coll !

En Julià era el nebot gran i anava pel mateix camí : era l'únic solter. I com que no arrossegava càrregues familiars i tenia certa disponibilitat de temps, els seus germans i cunyades li encomanaven la missió d'escollir i anar a comprar el regal per a la tieta, encàrrec que complia sempre amb precisió i encert. Era una persona de molt bon gust i sempre estava al corrent de la novetat. Aquell any havia estat impossible, de totes totes, arrencar qualsevol indici de suggeriment per part de la tia Patrícia i calia fer la feina partint de zero. "Ja vindrà el bon temps, ja vindrà el bon temps, …" i d'aquí no havien pogut treure-la. Caldria rastrejar les botigues a la recerca d'algun objecte que pogués fer-li efecte, però aquell hivern era singularment cru i feia de mal recórrer carrers tot mirant aparadors i regirant comerços.

En Julià, volta que voltaràs, ja hi havia dedicat un parell de tardes, infructuosament, i només n'havia arreplegat un quasi-refredat, provocat per les baixíssimes temperatures inusuals a la ciutat. El glaç i el fred vent acompanyaven els seus passejos vespertins. Prou que anava ben abrigat, amb el gavany llarg, amb bufanda i guants, però suportava el fred de mala manera. Sempre explicava que havia avorrit l'hivern per sempre més quan va fer el servei militar a Burgos. Li resultava incòmode de veritat haver-se d'empescar un regal sota tan dures condicions climatològiques.

Tan i tan fredes eren aquelles tardes de desembre, que en Julià anava de mal en pitjor. Tot el dia li rajava el nas, feia una despesa considerable en mocadors de paper i, aquelles neurones que fins aleshores li havien regit extraordinàriament bé l'exquisidesa pels regals nadalencs, estaven a punt de congelació. No hi havia manera de trobar res escaient per a la tia Patrícia. El temps corria, el fred no afluixava i en Julià passava pena de la vida per tirar endavant els seus propòsits.

Una tarda, a darrera hora, en un carrer que no era dels que més freqüentava, descobrí una botiga nova. O no s'hi havia fixat mai o havien obert feia realment poc. Feia patxoca : uns grans aparadors, il.luminats de manera exactament precisa i abillats amb motius nadalencs mostraven tot d'articles de regal diversos. Feia cara de formar part d'una cadena de franquícies. En Julià creia recordar haver-ne vist alguna d'estètica similar en algun altre racó de la ciutat, però no se li havia acudit mai d'entrar-hi. Objectes de decoració i petit mobiliari, artesania ètnica… Del sostre en penjaven uns jerseis de llana teixits a mà amb motius naïf i al fons s'hi podia entreveure tot de prestatgeries amb plats i olles i terrissa de diferents estils. Era ple. Les portes corredisses s'obrien, hospitalàriament, i tot de gent a la recerca de regals, com ell mateix, entraven i sortien. Quan la gran portalada de vidre quedava oberta de bat a bat en sortia una flaire agradable, barreja d'essències i aromes exòtiques. Feia olor de net, semblant a aquella que se sent en acabar de fer bugada, quan la roba és a l'assecadora; i dins l'establiment hi sonaven els clàssics compassos, melosos, de les nadales de Bing Crosby. Veient que en el dintell de la porta hi havia un calefactor monumental que obsequiava generosament de graus centígrads els clatells entrants i sortints, en Julià va trobar-se dins, sense pensar-s'hi massa, examinant una pila de flassades de viatge que, segons deia el cartell, venien del Perú. No feien per la tia Patrícia, ni tampoc uns xilòfons d'oferta que hi havia al costat. Encara menys encaixaven amb la filosofia del regal que havia de fer, unes làmines amb motius alfabètics xinesos emmarcades amb canya de bambú que estaven exposades entrant a la dreta, vora el taulell.

En Julià, i no pas per primer cop aquella tarda, va tenir la sensació d'estar atabalat. Aquell Nadal no se'n sortia. No es veia capaç d'encertar amb cap regal per la tia. Ja veia a venir que, si comprava alguna cosa sense solta ni volta, només per sortir del pas, els seus germans l'esbroncarien. El més prudent seria donar-se per la pell i traspassar la responsabilitat al germà petit. Segur que ell, amb l'ajut de la seva muller, faria més bon paper. Estava tip de voltar, tip d'aparadors, tip de les nadales dels fils musicals dels establiments … I sobre tot, tip del fred, del fred horrorós que feia aquell hivern.

Ja anava per marxar de la botiga quan, en passar per un expositor de llibres contigu a la sortida, ensopegà amb una persona que li resultà remotament familiar. Era una noia de la seva mateixa edat, rosseta, amb els ulls foscos, ni alta ni baixa, ni prima ni grassa (però que més aviat tirava cap a això darrer). Al seu voltant hi tenia tot de bosses de centres comercials propers que amb tota seguretat contenien regals nadalencs. Aquelles diades tothom anava per feina, amb la mateixa intenció. Estava observant els llibres exposats, amb l'interès propi de qui sap exactament què vol. Un detall va cridar-li l'atenció de manera especial. D'entre els volums a la venda, que gairebé tots eren sobre ioga, tècniques de relaxació o filosofia oriental, en fullejava un, extret d´un expositor amb obres sobre natura i excursionisme, amb un títol singular, definitivament revelador : Sexo al aire libre, editat per una casa de Madrid especialitzada en muntanyisme.

En Julià, que sempre s'havia vanat de ser un fisonomista excel.lent, va posar la memòria a funcionar i en qüestió de dècimes de segon, va tenir totes les dades processades .

-Roser ? Tu ets la Roser Martínez ! Et recordes de mi ?

Per primer cop aquella tarda, en Julià va tenir sensació d'escalfor. La visió de la Roser amb aquell llibre a les mans li va encendre el record dels anys d'adolescència a l'Institut. A la Roser (tothom ho sabia), durant el batxillerat les hormones li havien jugat molt males passades i s'havia fet cèlebre per desplegar una libidinositat insòlita entre els seus companys de promoció. Si durant la secundària feia goig, els pas dels anys l'havia convertit en allò que a Burgos, quan en Julià hi feia la mili, en deien una jamona. En Julià recordava, com si fos avui mateix, l'excursió de final de curs de tercer de B.U.P. i aquells primerencs encontres íntims, protagonitzats per ells dos a la tenda de campanya.

L'estampa de la Roser amb aquell llibre a les mans, examinat-lo amb tanta atenció, li va fer pensar instantàniament en la possiblitat de poder-li proposar reviure aquella aventura de joventut. Semblava que això de la natura i de l'aire lliure a ella encara l'estirava amb força i qui sap si aquell festival hormonal encara continuava actiu … Era com un rampell, a sangs calentes : qui sap si li acceptaria una proposta atrevidíssima : anar amb ell d'acampada, a la muntanya, a la costa, on fos … La qüestió seria estar tots dos, retrobats, reeditant episodis viscuts fa més de vint anys. Un igloo de campanya, uns sacs de dormir, la Roser, i sexe en plena natura : què més es podria demanar ? Vés a saber si la Roser, com en Julià mateix, continuava soltera, o separada; sense parella al cap i a la fi. Potser, fins i tot, allò podria ser el retrobament definitiu, la porta d'entrada a una relació sòlida i per sempre més …En Julià (que no havia volgut reconèixer-ho mai públicament) havia estat, sempre més, molt penjat de la Roser, d'ençà d'aquell fi de curs.

Quines coses té el destí : tots aquests dies darrera un regal per a la tia i ara estava en presència del millor regal que a ell se li podia oferir. Roser, magnífica vint anys després, la dona de la seva vida, ara se li apareixia en safata de plata. En Julià, posseïdor d'una notable capacitat faulística, notava com l'excitació augmentava en progressió geomètrica : mentre mirava fixament els ulls foscos de la Roser, s'havia oblidat per complet del refredat, del fred tan cru que feia, i fins i tot tenia la impressió que, des del fil musical, Bing Crosby havia apujat el to un parell d'octaves.

Tot d'una, la porta de l'establiment s'obrí de manera repentina per deixar entrar una clienta guarnida amb un abric de visó . L'alenada d'aire fred procedent de l'exterior que en Julià rebé de cop i li va recórrer l'espinada, ficant-se-li fins al moll dels ossos, va deixar-lo glaçat. Va tenir la sensació que tot aquell castell de cartes que havia bastit en pocs segons se li enrunava davant els seus ulls, abans d'aconsegui
r coronar-lo amb el darrer as. Quin fred més horrorosament insuportable ! Realment, anar d'acampada, ni que fos amb la Roser, era una idea ben poca-solta. Tendes de campanya al pic de l'hivern : massa records del campament de Burgos. Ni pensar-hi !

La Roser hauria d'haver aparegut a la primavera, quan el bon temps, quan el reconsagrat bon temps ja fos aquí d'una maleïda vegada.