Ja t'ho vaig dir!

Hola Nuriagau!

Feia temps que tenia pendent llegir alguna cosa teua, i he començat per aquest atret pel títol.

A mi m'ha semblat diverit, perquè com he llegit en altres comentaris m'he sentit identificat, supose que per la meua qualitat d'home: supose que serà més habitual que nosaltres rebem el temut "ja t'ho vaig dir", i també que com apunten per ahí eixim perdent en les batalles dialèctiques.

Em quant a l'estil em pareix impecable. Jo sempre intente als meus relats que es puguen llegir fàcilment que és el que tu has aconseguit.

Mira que és desgràcia!
Mentre anava llegint se'm dibuixava un somriure als llavis. El meu marit tot sovint i amb to burleta ,em diu :
ës que sempre tens raó!
Pobrets! Jo crec que no poden fer-hi més.
M'ha encantat el teu relat, Núria i envejo la facilitat que tens per a escriure i a més a més amb la qualitat dels escrits.
Felicitats!

Gràcies. He gaudit del teu Relat ple de realitats.

Hola Núria,

A mi em sembla un pobre home, un desgraciat com hi ha tants, potser poc llest.

Es una pena, però hi han molts.

Es un relat molt realista.

Un petó.

Però, després, de vegades se'n penedeixen. Perquè totes, tan si som mares com esposes, fem de mares dels marits i els renyem amb les mateixes paraules que ho feien elles.

Molt bon relat, si senyora, al principi creia que es tractava d'una dona però ja he vist que sempre ens reserves sorpreses, la teva especialitat.

Petons, bonica

Un bon relat en el que ens enfrontes amb la difícil aventura de la vida de parella. És possible fins i tot, que en el text s'escoli una mica d'ironia, però la identificació amb tot el que explicaves m'ha fet passar per alt el detall. He trobat genial la frase en la que dius que és molt difícil conviure amb la omnisciència de les dones. Efectivament, aquest és un sentiment frustrant pels homes que vivim en parella. Com és possible que sempre tinguin raó! A part de que et fan quedar com un incaut, és clar. Un relat que fa reflexionar, fluïd, transparent i revelador, de factura impecable. De vegades penso que per escriure bé no cal res en especial sinó només saber transmetre. En aquest cas ho has fet de meravella. Ai, espera que se m'ha caigut el ratolí per terra!

M'ha semblat que per escriure aquest relat, t'has posat a dintre de la pell d'aquest "pobre" home, que tot li surt malament. Potser és una miqueta "dropo". La seva mare el coneix prou bé i això de "ja t'ho vaig dir" també ha fet que algun fill marxes de casa per no sentir-ho. Que vaigi molt be. Un petonàs!

Comentari:
Una bona crònica costumista, narrada amb una precisió i correcció estilística envejable i amb un final que en el fons és un creixement personal i una assimilació de la realitat, cosa que el fa contrastar amb aquell insegur que comença el relat. La veritat és que no sé que més comentar-te, ja que has assolit explicar la història amb tanta precisió i amb les paraules justes, i has encabit a Venus amb tanta gràcia, que sols puc felicitar-te. La veritat és que comences d'una manera col·loquial, però això no fa que deixis de llegir el que li passa en aquest protagonista, cosa que parla bé de l'estil que uses i de com l'uses.
Sols, si em permets un comentari, que potser no jutja aquest relat en la seva extensió, és que hauries de començar a fer narracions més agosarades, donar un pas més i anar més enllà. Ho fas bé, però has de fer un pas més, passa't de la ratlla i recrea noves visions de la realitat, enceta noves maneres de veure allò que tu veus. Sé que has fet alguna cosa en algun altre relat teu, però han estat aparicions esporàdiques. Com dirien aquells cantants; Llença't! Que tens fusta.
Gràcies per participar, m'ha agradat molt el teu relat.

El primer cop.... m'ha fet mal. Mal a la botiga dels meus sentiments i sensibilitat.
A la segon lectura, he sentit i vist una visió real i la positivitat de la frase.... Ja t'ho vaig dir !
Molt bon Relat, Núria. Afegeixo.... Ja ho he escoltat !.