Ja no existeix Benimar.

Un relat de: Regí
Ma mare era baixeta. Gairebé tenia més perímetre que alçada. Estava gruixuda. Jo hi era amb mon pare esperant l'alta mèdica. Ens van dir que ja podia anar-se'n. Estava al llit estirada amb el cap al coixí. No podia alçar-se sola. La vaig destapar i vaig agafar el seu cos per posar-li els peus a prop de les sabatilles. Va ser trepitjar el terra i dir que s'orinava, que m'afanyés que s'orinava.... Es va orinar dempeus junt al llit. No va donar temps d'anar al bany. Vaig buscar una infermera. Em va dir quedés tranquil, que es fregava en un moment i ja estava tot en regla. Mon pare mirava, però no feia res.

[Read more…]

Sortim de l'hospital. Vaig asseure ma mare al seient de darrere al costat del de mon pare. Els vaig posar els cinturons i em vaig dirigir a sa casa. Gairebé s'ho torna a fer damunt. Prenia unes pastilles per a la tensió que tenien aquest efecte secundari, si és que es pot dir així ja que era un mecanisme per baixar-la.

Entrem en sa casa. Jo tenia permís laboral. La vaig agafar de la mà i ens vam posar a fer exercicis de memòria. Cada vegada estava pitjor. Ja no recordava els telèfons feia un temps, però aquell dia no va saber dir els noms dels seus quatre fills. Em deia que li escrivira tots els números amb lletra ben gran. Així ho vaig fer però els perdia pensant que era un paper per tirar al fem. Pobreta. Volia fer-me alguna cosa per menjar però ja no sabia com. Li vaig dir que no calia, que ja havia comprat jo els pastissets de tomàquet que tant li agradaven. Entre els tres ens els vam menjar. Vaig mirar-la sense que s'adonés als ulls. Gairebé semblaven els d'un peix. Això em feia tremolar perquè aqueixos ulls d'Alzheimer ja els havia vist jo en una alumna de l'Escola d'Adults que va morir. La vaig abraçar ben fort i la vaig besar. Quan la malaltia ens va desconnectant del món, l'afectivitat, les carícies, els petons és l'últim que perdem, el mateix que una mascota moribunda.

Finalment, va morir. Però no vull recordar això sinó el seu riure exagerat quan feien una comèdia en la televisió. La mare era molt intel·ligent i posseïa una capacitat atenció que li permetia no perdre ni un detall de la pel·lícula. Però tot es perdria, la intel·ligència, l'atenció i la vida mateixa. En canvi, mon pare mai no s'assabentava de res. Sempre estava rumiant, com ell deia, les seues coses.

A l'estiu ens anàvem a la platja amb tramvia. Era la zona de Natzaret i es deia Benimar, un bell nom que probablement ve de l'àrab, "Fill de la mar". Hi havia un balneari del mateix nom. Els preus eren molt assequibles. En cas contrari els meus pares no hagueren pogut pagar les entades de sis persones. Ens posàvem sota d'una coberta de palla que ens protegia del sol. Llogàvem dues taules grans i sis cadires. Jo, que era el més gran, ajudava mon pare i m'encarregava de fer un forat en la sorra per ficar el meló d'Alger i que es mantingués fresc. Ma mare semblava una mula de càrrega: l'eterna ensalada russa, tan bona, els gots i coberts de plàstic, i els entrepans per berenar. Ara mateix, amb aquesta calor interior i exterior tanque els ulls i tot ho veig més clar; després de menjar l'ensalada russa, mon pare em tallava un tall de meló amb el seu ganivet de metall. Una migdiada o una visita als recreatius, i tornada a banyar-nos després d'haver fet la digestió, en la piscina primer i en la platja quan tancava. Cap al tard, els mos pares ens cridàvem, tovallola en mà, mentre suplicàvem que ens deixaren una mica més a l'aigua, per favor. Secretament, jo pixava sota l'aigua per darrera vegada.

El meu pare té ara 90 anys. Ja no vol anar a cap lloc i troba a faltar a ma mare cada nit perquè en fregar el seu cos amb el llençol es creu que és ella. Jo he somiat amb tots dos. Ja no existeix Benimar. L'ampliació del port va acabar amb ell. Al capdavall, tots passarem pel foc o ens menjaran els cucs en el nínxol. De sobte, em van venir una ganes enormes d'orinar mentre la meua dona dormia i els veïns feien l'amor.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: