Ja han passat seixanta nou dies...

Un relat de: onatge

Amic Gerard fins ara...

Ja han passat seixanta nou dies
des de que vas emprendre el llarg viatge.
Era un divendres quatre de novembre,
un dia que m'ha quedat gravat a foc i cendra...
Quan passo pel pantà sempre miro presa enllà.
No t'he oblidat has passat a formar part
del sembrat de records a la meva memòria
i del meu cor. Encara ets una imatge viva.
Encara sento l'eco del teu somriure.
El desacord sorneguer amb la teva mare,
senzillament perquè era el teu fer...


Des de la meva miopia d'humà
no sé entendre que no t'he de veure més.
Encara sento fred i m'esborrona quan penso
en el moment que estirat a la carretera
vas sentir com la vida continuava el viatge
i tu et quedaves allà, fred i estes...


Són tantes les fotografies que han quedat pel mai més.
Et veig i et veuré sempre ple de vida,
i al tanatori sense la moto
que era la teva segona pell.
Hi ha dies que equivoquem la clau al pany.
Morir és deixar de viure, ja no sé, però quan
passa en una persona jove com tu, tot queda a mig camí,
són tantes les coses que queden per fer,
tantes les que queden sense viure-les.
El teu record persistent suposo que em ve a dir
que t'estimava més que no t'havia dit.
Imagino la teva mare amb el cor buit,
la galta freda sense la teva besada...


El pas del temps només és una cosida a la ferida,
però mai més res no torna a ser igual.
La teva vida encara ronda per la casa,
com la teva roba, la teva olor,
les teves coses d'abans d'ahir...
I hi ha un PERQUÈ com un quadre penjat
per totes les parets de la casa.
Un PERQUÈ que va fent un eco cada dia i cada minut.
El germà petit que s'ha quedat sense el germà gran.
Les batalletes entre germans, s'han acabat.


Quan en Pau va sentir que el mosso d'esquadra
deia el nom del seu germà, l'accent fred
li baixà fins a l'estómac, la impotència
davant de l'amor que li havia robat el seu germà.
El pare amb les il·lusions de projecció de futur,
totes han estat afusellades contra el mur de la realitat.


Naixem impotents i morim impotents,
i hem de veure marxar
als éssers que estimem, de manera impotent.
Potser sí que em repeteixo, m'és igual,
la tristesa no té paraules, i si les té, sempre són les mateixes.
Avui estàs a resguard del fred i de la pluja,
també de la lluna i el sol, i cap primavera ja no t'ha d'arribar.
A taula hi ha el teu plat buit...
La teva ombra ha quedat sense cos.
Potser un dia ens retrobarem a la cruïlla de les cantonades.
Potser quan ens trobem m'explicaràs que ara
sempre vas a peu..., que t'agrada veure i mirar el paisatge.
Quan ens trobem, tu encara seràs jove, i jo ja seré vell.


Si un dia ens retrobem m'explicaràs que
has enlairat el teu estel en altres vents, en altres cels.
M'explicaràs els teus projectes, de les teves il·lusions
sense el plom de viure amb els humans...
segurament que tindràs una primavera de noies
en flor, que els seus esperits et vindran al darrera.
M'assenyalaràs des d'on es veu més bé la vida.
Jo t'ensenyaré els meus poemes de quan vivia a la terra,
ja sé que te'n fotaràs, però riurem plegats.
Potser un dia ens retrobarem i el mateix
vent bufarà les nostres cendres, anirem a cavall
del vent i al galop del temps.
A la cruïlla de les cantonades, segur que
també hi trobarem vells amics i veïns de la terra.
Potser un dia direm el mateix renec a dues veus.
Si un dia ens retrobem parlarem de les cendres d'ara,
i nosaltres ja viurem d'un altre foc.
Potser llavors em diràs que les cendres d'ara
són una de les tantes mentides de la terra, del món.
Potser aquí baix som massa miserables
i només entenem caminar i tocar de peus a terra.
Potser ens aferrem massa a estimar, i no valorem
que el nostre pas per aquí és passatger,
només un contracte de lloguer.


Encenc una espelma i en la seva flama hi veig les ànimes
enceses de les persones que he estimat.
Ara m'aturo aquí, sé que m'esperaràs,
tu ja saps que jo vindré, retrobarem el camí.
Però ara encara compto els dies de la teva absència.
El camí de la mort et va separar de la drecera de viure...




onatge




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de onatge

onatge

462 Relats

846 Comentaris

392516 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc nascut mortal amb data de caducitat, però mentre tant navego a rem per la vida i estimo i sóc feliç, no ho digueu a ningú em prendrien per boig...
Escriure és com respirar, aigua per la set, és el far que sempre em duu a la meva platja...
Abans el meu cos no sigui un eco de foc i cendra... VISC.


No ajornis el viure. Viu i estima en grandesa i en profunditat. Estimar no té sinònim.


(la data de publicació dels poemes no es correspont amb la que foren escrits)

GRÀCIES PELS VOSTRES COMENTARIS. EL GUST ÉS MEU I LA PACIÈNCIA ÉS VOSTRA.

Per al que convingui, no mossego.

onatge@gmail.com

onatges.blogspot.com