Ja em feia estrany

Un relat de: Xavier Valeri
-Ja em feia estrany.
Des que el meu pare em va dur al festival d’aviació de la comarca, jo volia ser aviador. Per volar dins d’un aparell platejat i veure el món des del cel, com els ocells. Mira... m’agradava i per això em comprava tots els còmics d’aviadors que podia. El mestre ja em deia que això era una fantasia i que no podria ser mai aviador. Bàsicament perquè era un nen que ja volava sense avió. És a dir, sempre estava als núvols.
-Jua, jua, jua.
Tanmateix, els japonesos van bombardejar Pear Harbor i el país va necessitat aviadors. He. Necessitaven mariners i soldats i en menys mesura aviadors. Jo vaig pensar m’hi apunto i potser m’agafaran, si més no hauré de fer la guerra a peu. Per mi que es van equivocar. O no? I em van portar a una escola d’aviació. Per una vegada a la vida que m’agafen per una cosa de rellevància, m’hi vaig fer. Vaig estudiar-me la mecànica dels avions, els sistemes de vol i les maneres de volar. Sense pietat. De nit i de dia. Al sanitaris, al llit, a la dutxa... M’ho vaig aprendre tot. Després de moltes hores de proves amb un simulador, em van deixar volar. Quan vaig veure que m’enlairava quasi em moro de nervis, però em vaig controlar. Després , a la tornada, vaig baixar el flaps, vaig frenar, vaig elevar el morro i vaig posar les rodes a terra. Un cop, un altre i l’avió, un Curtis P-40, es va aturar. Això ho vaig fer més de cent cops.
I, ara, sóc aquí sobre l’Oceà Pacífic. Dins d’un petit i rabassut Wilcatt que ni tant sols es platejat. Problemes: el primer és que aquest mar és molt gran i està ple de taurons i de fet jo, ara, ho veig tot blau, el segon és que a la tornada he d’aterrar sobre el porta avions. El meu, el Yorcktown és dels grossos, però des del cel és petit estret i es mou. El tercer és que aquí a les illes Midway hi ha tota la flota japonesa, amb centenars de zeros, mitsubishis i betis. Una bestiesa de fanàtics alats que només pensen en bombardejar vaixells i fer baixar avions dels nostres.
Ja em feia estrany. I, ara, sí que ho veig clar perquè em volien. Per a mi el pitjor seria morir cruspit de viu en viu per un tauró. I, sense, que ningú en faci ni cas i el millor... Que no pateixi gaire.
-Uffff !!!
El capità Wiggins mou les ales, vol dir que el seguim. Home. Ja veig què ha vist. Seguim una columna de fum al mig del blau.
-Mare de Déu santíssima!!!
Això és un espectacle. A sota hi ha quatre pòrtavions enemics i uns vaixells més petits el cel està ple de fum i foc dels antiaeris. Però no hi ha cap avió enemic al cel per què? no ho sé. Els avions són torpediners dels nostres que proven d’acostar-se als vaixells enemics, però els fan baixar. Els foten canonades, els surt fum i foc de la cua i s’estavellen a poc a poc i a prop dels vaixells.
-Què vol aquest home?
El capità ha posat el morro enlaire perquè vol que agafem alçada. Ara, sí que m’acomiado de tot i, penso, tot plegat pel que hagués fet en aquesta puta vida, potser sí que encara val més la pena acabar aquí? Tiro la palanca endavant, accelero i amunt. Ja sóc a 10.000 peus. Com que el que puja baixa, em poso a la cua. Primer hi va el capità Wiggins. Tot tremola i tot es foc i fum. I, quina fressa tan terrible.
-Pam, pam, pam.

Veig el portavions i té la coberta plena de zeros. He de guardar la munició perquè si em foto a disparar ara no els faré res. Això marca 1.500 peus. Premo el disparador. Ara pla tremola el Wilcatt. M’han tocat i vaig de tort, però aquest avió és gras i rabassut, però molt fort. Tombo la palanca i s’adreça. Ara poso la palanca enrere per pujar i deixo anar la bomba de 50 quilograms. De manual... Tot torna a tremolar, però pujo. Encara no sé per què?. Ja hauria d’estar 50 vegades mort. J
Ja no sento dispars i em giro i miro avall. Darrera hi ha 4 portavions que cremen. I, els meus companys són al cel. Poso la ràdio.
-Estan com bojos. Hem destruït la flota enemiga i som quatre desgraciats, el capità el que més i, a més, és un torrat. No ho hauria de dir això. Tan bon home que és.
Tornem. Ja fa estona que tornem i dels nostres vaixells res. Per la ràdio ens diuen que canviem el camí , perquè ara ataquen el Yorktowm amb els avions de l’únic portavions que els queda. Es deuen pensar que tenim benzina per estona i això s’acaba. Encara acabaré a la panxa del tauró. Mare de Déu quina putada. Veig vaixells. Ens fan senyals. Volen que aterrem al mar. Perdrem els avions, però sembla que sobreviurem. Mira que sempre havia pensat que tenien en més consideració un avió que una persona. I, no. Sóc dels Estats Units, la terra dels homes lliures.
Això és ben senzill, ja no hi ha benzina i planejo. Alço el morro. Ara, em sap greu pel Wilcatt. Tan bé com s’ha portat aquest avió tan lleig. Xaaappp!!!. Trec el sostre de la cabina i llenço la barca de goma a l’aigua, Pujo sobre l’ala i ja estic sobre la barca. Remo perquè l’avió no m’engoleixi cap al fons del mar i llenço una bengala. Ja vénen.
- Hola noi.
- Hola –els somric -, gràcies a Déu que heu arribat. M’estiren i em pugen a una llanxa i giren a buscar-ne un altre. Veig una aleta de tauró. O m’ho sembla? No m’ho sembla, ho és. Ha anat just... Ens hem salvat tots. En canvi, es veu que dels pilots de torpediner, dels Douglas, no n’ha quedat quasi cap. Diuen que el Yorktown està molt malament, però l’enemic ha rebut molt fort. Han perdut quasi 500 avions i 4 vaixells. També em fa estrany. A veure sí abans que em matin puc passar uns dies a Nova Zelanda. Diu que allà els ianquis som ben considerats. No et fot. Mira el que els hem fet, però a Nova Zelanda hi haurà asiàtiques?









Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: