J. K.

S'asseu a la tassa. El món està ben fet una merda, pensa mentre llegeix: "Un home es llença des del tretzè pis d'un edifici d'oficines no havent pogut aconseguir obrir la porta del lavabo.", resa un llarg i sarcàstic titular.
La tarda del proppassat dia set, en un emblemàtic edifici de la capital, un home de mitjana edat, el senyor J.K., es quedà tancat en un lavabo del tretzè pis i, després d'intentar sortir per la ranura de sota la porta, d'un cert però insuficient espai, tal i com la policia comprovà més tard al lloc dels fets, es llençà per una finestra que hi havia dins la cabina, enduent-se amb ell en caure el gosset d'una senyora que duia a terme el seu habitual passeig vespertí. La presumpta propietària de l'animal ha hagut d'ésser ingressada en un centre psiquiàtric per causa dels greus atacs d'histèria que el dissortat accident li propiciaren. Com més tard s'ha sabut per investigacions policials, el senyor J.K. hauria pogut obrir la porta de l'W.C. tan sols fent girar la pestanya del pom de la porta, cosa que degué passar per alt inexplicablement al senyor J.K. L'administració de l'edifici ha posat en marxa un pla per evitar que incidents d'una tal transcendència ocorrin en un futur: s'han instal·lat pestanyes de seguretat més grans i de colors vius i també guies d'auxili darrere les portes dels vàters amb consells per a casos d'urgència.
S'imagina el cap de la policia de l'article com un d'aquells homenets llardosos i soporífers de les pel·lícules americanes, entrevistat pels mitjans amb el cafè a la mà.

Por eso se penaliza el suicidio, porque es un ataque contra las libertades de la flora y la fauna, por sus daños colaterales, que decimos en técnico. La verdad y según mi opinión, creemos que cosas como ésta se van a ser cada vez menos raras; son las cosas de la vida moderna, el estrés y cosas de esas. Mira yo, por ejemplo, con dos niños que tengo y una tercera que estamos esperando pues, es que es un no parar el todo el día, es que este ritmo de las prisas, es que es una cosa que, bueno, que no se puede aguantar eso ¿Y esto de la noticia esta cuando saldrá? Es que a mi mujer le hará mucha ilusión verme por la tele y eso.

S'eixuga, doblega el diari mentre esclafeix a riure, es col·loca bé els pantalons i, al moment d'obrir la porta, es queda garratibat: nota un calfred que li glaça l'espinada i com la suor li corre front avall. Algú vol divertir-se jugant-li una mala passada i una riallada irònica se li esmuny entre les dents. A mi no me la fotràs. I nota cruixir els seus ossos contra el terra i els del gos en el seu últim gemec i un aire suau i agradable que li pentina els cabells i es llença en un salt de llibertat per fi aconseguida i es veu traient el cap per la finestra i obrint-la i sent un impuls irrefrenable de fer a consciència allò mateix que el destí vol fer-li passar però per temor a desafiar-lo. Un cop estenallat a terra, tot esquitxat de sang i vísceres, pensa que ho troba tot massa llefiscós. S'aixeca i marxa d'allí, desenganxant-se de la camisa blanca i emmidonada una poteta de gos.
Això només passa als contes, una història mai es repeteix de la mateixa manera, sempre canvia algun detall, pensa sota la dutxa. Hòstia, els arxius! Bé, demà trucaré l'Anna per dir-li que passi un moment per l'oficina i me'ls porti; per un dissabte que mogui el seu cul del sofà no li passarà res.