Cercador
Ivila
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
S'havia tenyit de negre perquè el nou company així l'admetia més, la veia més com pertocava. I pel caràcter fluix, penéllic.
Havia deixat en Goran, de set anys, amb els pares. A les nits en recordava els ulls profunds d'un blau difuminat i els veia mirant-la fins esdevenir un gran interrogant pel motiu de l'abandó. Aleshores Ivila plorava i els ulls blau fosc de la dona polonesa esdevenien els del fill al qual no llegia contes feia més de quatre anys. N'hi va enviar un, només d'imatges,el primer aniversari fora, i els pares, telegràficament com sempre, van contestar-li que el nen l'havia cremat a la llar de foc i ella en somnis va veure-li el rostre inexpressiu que colra el temps que acuirassa contra el dolor.
Ivila duia la Saima cada dia a la plaça i la tenia estona als gronxadors. La nena de cabells enrinxolats del color de l'estalzim no en tenia mai prou. Demanava de tocar el sol i la lluna. Ivila no responia quan la nena recordava els astres de l'únic conte que havia estat capaç d'explicar-li, perquè li venia en Goran, un mur que bloquejava.
La Saima era fruit inesperat de la relació entre en Hamza, un libanès, i l'Ivila. S'havien conegut en sortir ella del prostíbul de mitjà standing on treballava. Allà guanyava un sou que enviava a casa i que mai li agraïen.
L'Ivila explicava massa. En Hamza no hauria d'haver sabut que era mare soltera i que s'espabilava tant. Però ella era enamoradissa de mena i aquell noi de pell colrada, atlètic i que posseïa l'esguard de la nit li va entrar a l'ànima i ja has begut oli.
Quan en Hamza va tornar al seu país amb la dona i els fills, Ivila va donar la nena en adopció.
La primera nit sense la Saima, després de satisfer un client, va sortir al balcó a fer una cigarreta i observar-ne el fum resultant, que sempre l'entrenava a no pensar.
De fet, a ella, qui l'havia mai il·luminat amb un conte? La vida era una altra cosa.
Havia deixat en Goran, de set anys, amb els pares. A les nits en recordava els ulls profunds d'un blau difuminat i els veia mirant-la fins esdevenir un gran interrogant pel motiu de l'abandó. Aleshores Ivila plorava i els ulls blau fosc de la dona polonesa esdevenien els del fill al qual no llegia contes feia més de quatre anys. N'hi va enviar un, només d'imatges,el primer aniversari fora, i els pares, telegràficament com sempre, van contestar-li que el nen l'havia cremat a la llar de foc i ella en somnis va veure-li el rostre inexpressiu que colra el temps que acuirassa contra el dolor.
Ivila duia la Saima cada dia a la plaça i la tenia estona als gronxadors. La nena de cabells enrinxolats del color de l'estalzim no en tenia mai prou. Demanava de tocar el sol i la lluna. Ivila no responia quan la nena recordava els astres de l'únic conte que havia estat capaç d'explicar-li, perquè li venia en Goran, un mur que bloquejava.
La Saima era fruit inesperat de la relació entre en Hamza, un libanès, i l'Ivila. S'havien conegut en sortir ella del prostíbul de mitjà standing on treballava. Allà guanyava un sou que enviava a casa i que mai li agraïen.
L'Ivila explicava massa. En Hamza no hauria d'haver sabut que era mare soltera i que s'espabilava tant. Però ella era enamoradissa de mena i aquell noi de pell colrada, atlètic i que posseïa l'esguard de la nit li va entrar a l'ànima i ja has begut oli.
Quan en Hamza va tornar al seu país amb la dona i els fills, Ivila va donar la nena en adopció.
La primera nit sense la Saima, després de satisfer un client, va sortir al balcó a fer una cigarreta i observar-ne el fum resultant, que sempre l'entrenava a no pensar.
De fet, a ella, qui l'havia mai il·luminat amb un conte? La vida era una altra cosa.
Comentaris
-
Sí, un 'registre' diferent...[Ofensiu]rnbonet | 28-01-2014
...com diu l'amiga Annalls. Però, per mi, xicona, un registre també propi i personal, subjacent a l'altre 'suprerfragilísticoespiralidoso' al que ens tens acostumats.
I ara resulta que no sabria ben cert amb quin dels dos quedar-me. Saps què?... que un i l'altre em toquen el cor i la neurona: així que em quede amb els dos!!
Salut i rebolica! -
Un exercici ???[Ofensiu]Annalls | 28-01-2014 | Valoració: 10
Apa doncs, que si t'arriba a agafar inspirada, et donen el Nobel !!
Nena , quin relat... m'ha entristit, he humitejat els ulls... i de sobte ... un cop de puny!!! La nena en adopció... ??? Però de que va l'ilva? Ara pla! Al menys amb la nena podia haver intentat fer el que no va poder amb el nen i sentir-se un xic millor!!
En canvi és vol venjar del seu passat ...
Que bestia !!! Pobre criatura, el pare l'abandona i la mare també, al menys en Gorc té els avis i la mare se l'estima !!!
Hi haurà part 2?
Me'n alegro de haver llegit aquest relat es un altre Mena, un altre registre...
Anna
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435619 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com