Irrealitat

N’estic de tu prou farta,

absurda realitat,

cruel i grollera fal·lacia

ets una imposició angoixant

Em fas sentir errada,

en equivocació constant,

imperes en la forma

i en el color donat.

No t’agraden les dones

i els homes alliberats,

aquells que gens encaixen

en l’estigma social.

Jo no sé ser qui esperes,

no ho vull, ja hi he estat,

al teu motlle ridícul,

on sols em puc trencar.

Jo busque desaprendre,

tornar els ulls i el cor,

a la mirada més jove

la que tenia d’infant,

a l’emoció que porta

ingent felicitat.

No sé si entens que dic,

no estàs acostumada,

a tenir sobresalts,

a ésser qüestionada.

No demane respecte,

no busque aprovació,

compassió o ser correcte

sols dic que ser qui sóc,

és el que puc i vull,

és el que pots i vols,

el que devem ser tots.