Ironies de la vida

Un relat de: solarin

Hi ha dies que, abans de sortir de casa, penso que t'he de oblidar, que no faig més que fer-me mal. Quan em trobo amb la colla els saludo a tots amb dos petons, sense dir-te res més del necessari, i m'assec en un punt on no pugui veure't.
I la nit va passant: xerro amb els altres, ric de les nostres bajanades i sembla que podré aguantar sense venir a dir-te res, sense abraçar-te i sense somriure't.
Aquelles nits són en les que tu vens i em dius:
-No em diguis res, no…
-I què vols que et digui?-pregunto mantenint les distàncies.
No dius res i t'asseus al meu costat, em fas pessigolles fins que (per fi!) somric de veritat. Et mostres tan atent quan vols… Fins i tot em puc abraçar a tu sense que ningú pugui dir-me que no, ni tu mateix..
Després hi ha aquells dies, pocs, en que surto de casa disposada a menjar-me el món, a aconseguir que, d'una vegada per totes, et fixis en mi. Aquests dies són els pitjors.
Són dies en que tu, per múltiples raons, no tens ni un instant per parlar-me. Sóc jo qui t'ha de buscar, perseguir, obligar a mirar-me i torno a casa decepcionada, trista… buida. Fins i tot arribo a odiar-te, desitjaria de tot cor poder-te oblidar i no tornar-te a veure més… però quan fa un parell de dies que no et veig voldria veure't, tan sols això, encara que no em parlessis. Ironies de la vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer