irònic.

M'ha agradat molt llegir el teu relat. Mentre ho feia em preguntava què podia ser allò que tant esperava la Francesca i ha estat una sorpresa del tot inesperada la sortida del sol. Desprès l'he tornat a llegir: saber el final et dóna una altra perspectiva. Ara penso que estem tant acostumats als ritmes quotidians, el dia, la nit, el fred, la calor, l'estiu, l'hivern... que ja no hi donem cap importància. I si aquests canvis només tinguessin lloc si algú els espera amb tota la seva força? ves a saber si en algun racó de món no hi ha algú fent pujar la marea, o fent sortir els estels, o fent canviar la cara de la lluna... La cançó ja ho diu: qualsevol nit pot sortir el sol...

Diuen que Santiago Russinyol, com si es tractés d'un espectacle, aplaudia desprès de veure una bona posta de sol. No tinc cap dubte que el sol que va veure la Francesca, com també el teu relat, era mereixedor d'un aplaudiment semblant.

després de moments foscos, sense llum; de dies dubtosos i de futurs insegurs sobre realitats incertes. Després de veure que no tot sembla ni és com ens fan aprendre a conèixer. De vegades ens sentim febles quan el paisatge no és aquell que sempre hem vist i esperat.

I porucs, esperem amb impaciència la claror d'aquella imatge que ens faci saber-nos caminant per un terra ja après.

salutacions des de xarxes!

ens veiem per aquí,
Gemm@

Ja que tu me n'has fet un que aprecio molt. Allà, em dius que no t'interessen massa els contes de terror (bé, potser jo no peteneia fer un conte de terror i prou) però tu en canvi tens un to molt proper -potser no al terror però sí al fantàstic i l'oníric.
A més a més que trobo que disposes d'un llenguatge ric, gens forçat -que s'agraeix de veritat. La capacitat de suggerir, que és essencial en aquesta mena de relats, està duta al punt just.
El que potser no acabo de comprendre -però no hi fa res- és que li posis aquest títol i llavors, quan hi penso, recapacito sobre el significat del text. Reconec que tractes amb humor -o justament amb ironia- l'espera i la desesperació, la impaciència. El que passa és que els personatges, aparentment, pateixen de veritat. Mentre et llegia m'ha vingut a la ment una pel·lícula de l'Andrei Tarkovski que s'adiu força amb el teu text, Sacrifici, que no sé l'has vista però en cas de què no, te la recomano vivament.
I parlant de suggeriments: per què no ho proves amb un conte de por del tot? És a dir: que al final no surt el sol.

Encara que no entenc massa el sentit general del relat (sóc una mica obtús per pillar metàfores ;-) ), he de reconèixer que està bé i que sap mantenir en el suspens al lector.

Ara, jo personalment he quedat una mica defraudat al veure com, al final, després de tant suspense, em quedava sense saber massa bé de què anava tot (potser necessitaria una 2na lectura...).

Et poso una bona nota. Apa, salut!!!

que la Francesca té una concepció esbiaixada de la realitat o de que és algú molt especial.
La Maria, l'altra part implicada. És sorprenent veure que les persones que ens envolten, parelles, pares, amics, acaben essent un tros de nosaltres mateixos, tan endins que ens arriben.

Jo et sento una mica meva, doncs els teus poemes em penetren i em sacsegen subtilment.

Res més, ja saps que m'agraden els conductes estranys que utilitzes per clavar els teus mots incisius, deixant petjada profunda en el nostre interior captiu.

petons maquíssima!

gyps

M'aturo aquí, als comentaris, per a dir-te que t'he llegit aquest relat i que m'agrada força. Un dolç ball de mots que traspuen sentiments, el desig de la llum del sol rere els núvols. Sembla com el fragment d'una relat més llarg o d'una novel·la.
Permet-me com a tquismiquis que sóc fer-te les dues úniques possibles correccions, purament formals, que he estat capaç de veure:

"Tot estava passant tant a poc a poc" el "tant "hauria de ser "tan"

"assentí alleujada de que tot hagués acabat." el "de que" és incorrecte, només pot anar "què" darrere "de" quan el "què" podria ser substituït per "la qual" "el qual" "els quals" "les quals" o sigui que jo hi posaria:
"assentí alleujada que tot hagués acabat."

En fi, a banda d'aquestes cosetes sense importància, un gran text.