Irina - III Part i última

Fins que no va fer els 18 anys la Irina va ser un veritable suplici per mi, continuava explicant l'oncle Jordi. La treia de tota mena d'embolics i jo no gosava dir tota la veritat als Martínez, dons ja vivien un autèntic calvari. Sempre em deixava convèncer per aquella criatura que jugava em mi sense que jo me'n adones, només dient-me dolçament que no hi tornaria més.
Primer de tot va deixar-se seduir per la droga, les males companyies. L'atreia tot el que no li convenia. Llavors si que vaig veurem obligat a confessar-ho als Martínez, que no van voler que n'informes a ningú, i van portar-la a un psiquiatre expert en addiccions, Irina ens va fer creure hàbilment que s'havia curat, però el cert és que va anar de mal en pitjor. Va arribar a prostituir-se per tal d'aconseguir aquelles substancies que la duien directament al plaer més absolut, però també l'anaven destruint física i mentalment.
El seu pare va adonar-se'n i desprès de presenciar unes quantes escenes on va veure fins a quin punt havia arribat la seva filla, va decidir junt amb la seva esposa ingressar-la a un centre de desintoxicació.
Com a resultat en van treure una baralla descomunal amb la Irina, que es negava a acatar aquella nova decisió. Com a conseqüència, el pobre Sr. Martinez va patir un infart cerebral fulminant, que va acabar amb la seva vida. La seva esposa, molt afectada davant aquella tragèdia, em va demanar ajuda per tal de poder arribar a un pacte amb la seva filla que semblava molt penedida i enfonsada pels últims esdeveniments, encara que ara era difícil per tots poder confiar en ella.
La llei manava que fins els 18 anys no podia emancipar-se i com que encara no els tenia, mare i filla van arribar a un enteniment. La Palmira va prometre a la seva mare que aniria al psiquiatre de nou per tal de poder desenganxar-se del que l'estava destruint i li demostraria que lliure de la dependència d'aquelles substancies, podria confiar en ella. Jo anava amb freqüència a veure-les. La Palmira semblava haver canviat. Va tornar a estudiar, arribant a aconseguir el graduat escolar. Més tard va trobar l'amor, però nomes ella es va enamorar. En Santiago, un penques, va esperar que complís els 18 anys i va emportar-se-la a viure amb ell. Tot el que la seva mare i jo varem dir-li, per tal d'evitar que fes un disbarat, no va servir de res. I durant un temps a pesar dels esforços que vam fer per tal de trobar-la, no vam poder localitzar-la enlloc. Aquell poca vergonya se la va endur fora de la ciutat i va utilitzar-la per la seva conveniència, va fer-la treballar per ell, aconseguint que tornes a caure en el món de la prostitució i la droga. La noia, es va anar degradant cada cop més i quan en Santiago va veure que ja no en podia treure res més d'ella, la va abandonar. Sola i malalta, va tornar a casa de la seva mare, que a pesar de tot va ajudar-la. Aquest cop però, ja no va poder pagar-li la desintoxicació, i vaig ser jo mateix qui se'n va fer càrrec. Una Palmira destrossada, esquelètica, irracional, quasi desconeguda per a mi, va tornar a començar el procés...
Un cop recuperada, va dir-nos que havia trobat una feina d'hostessa de congressos a Valencia, ja no podíem fer res per evitar que marxes, només resar perquè no tornes a caure altre vegada en aquell món fosc.
Els primers anys venia a veure'ns tot sovint, desprès les visites es van anar espaiant i de tan en tant, rebíem una trucada seva, ens deia que estava be, que no volia saber res més dels homes, ja que sempre es fixava en els que menys li convenien. L'ultima vegada que la vaig veure, estava força bé, més madura, com a mínim sabia espavilar-se sola. Això és el que vam comentar amb la seva mare, jo m'ho volia creure pel be d'elles, però no n'estava segur del tot.
Més tard, la seva mare va ser diagnosticada d'Alzheimer i la Palmira en va ser informada, va dir que no tenia diners, ni se'n podia fer càrrec, per tant els familiars més propers, els nebots, van ingressar-la a un centre on està ben atesa. A partir d'aquella data no en vaig saber res més de la Palmira. Una historia ben trista oi? Moltes vegades m'ha vingut a la memòria, però ja no sabia on localitzar-la, i encara que ho hagués sabut, tampoc m'hi hauria posat en contacte, tot te els seus límits.

...............................................

Des d'aquell moment, una idea maquiavèl·lica va anar forjant-se dins meu, tenia que aconseguir que es veiessin, frisava per veure la reacció dels dos. L'oncle no ho volia, però per altre banda també ho desitjava, i no em va costar gaire de convèncer. Només li vaig demanar una cosa, que no li digues a la Irina que jo era la seva neboda, jo també l'hi havia agafat afecte i no volia fer-li mal, ni que sabes que estava informada de les seves desgracies, desprès de la feina que havia tingut per fingir un passat decent i creïble.
Vaig aconseguir-ho. Una tarda qualsevol vaig quedar amb la Irina per anar al cinema, al sortir vam entrar a un bar on l'oncle tenia que aparèixer com per casualitat. Quan el vaig veure creuar la porta, vaig fingir una trucada al mòbil i vaig sortir al carrer dient que no tenia bona cobertura.
Al cap de una estona vaig tornar a entrar al bar i vaig poder contemplar com una Irina desencaixada parlava amb l'oncle, no me'l va ni presentar. Ell al veurem, va donar-li la ma i es van acomiadar ignorant-me del tot.
La Irina es va recuperar aviat, va dir-me que aquell home havia estat amic del seu pare i feia molt de temps que no el veia. Em pensava que ja era mort i tot! va dir cruelment..
Dies més tard, va venir l'oncle per explicar-me que s'havien vist. Es veu que La Palmira es va fer un bon tip de plorar al recordar el passat. Va dir-li al oncle que s'havia canviat el nom, ja que mai l'hi havia agradat dir-se Palmira, però també pensava que potser aquell canvi podria ajudar-la a oblidar i donar-li sort a la vida. De fet havia tingut més d'una relació força acceptable, però cap havia quallat, no per culpa seva, sinó per la gran immaduresa del sexe masculí. Sempre tornaven a ser els factors externs els que li fallaven, mai podria reconèixer que potser era ella la causant dels seus mals... En realitat el seu caràcter tossut i dominant acabava destruint tot el que tocava va dir-me l'oncle una mica afectat.
La Palmira, vull dir Irina, ha tornat a actuar com sempre,va dir-me tristament, diu que ara té una altre vida, que no es pot queixar, que continua atreien molt els homes i que en té un parell apunt de caure, l'historia de tota la seva vida. Diu que treballa de coses honrades que li van sorgint, com per exemple decoradora d'interiors, una tirallonga de mentides ha dit l'oncle, la conec molt be. L'he seguit saps em va confessar, i ara frega cases, els caps de setmana i algunes nits neteja oficines i tot.
Una cosa si, que esta clara vaig dir-li a l'oncle, ara treballa dignament, el trist és que se'n avergonyeix-hi.
Una gran tristesa va envair-nos a tots dos. A vegades potser seria millor no remoure el passat, deixar la curiositat tancada amb pany i clau, i viure el present intensament sense mirar enrera.