Irina - I Part

Un dia no molt llunya, vaig conèixer la Irina, una dona madura, soltera, de posat seriós, aparent seguretat, caràcter dominant, amb una certa imatge de intransigència i amargura típica de qui ja se l'hi ha escapat el tren de la vida i n'espera molt poc del futur.
En quant al aspecte físic, una mica deteriorat, uns quilos de més, un cert abandó en el vestir... Tot i em això, se li intuïa que en un passat, devia d'haver estat bonica.
Encara que des del primer moment, em vaig adonar que desprenia un halo de misteri i hermetisme que la feien diferent de tothom a qui jo havia conegut i que al darrera d'aquella imatge, dura, insensible i poc enraonadora, si podia amagar qualsevol cosa diferent del que volia aparentar.
Ens vam conèixer al gimnàs, on anàvem un parell de dies a la setmana, per tal de posar-nos en forma. Érem un petit grup bastant heterogeni, hi havia gent de totes les edats.
En acabar l'exercici a mig matí, acostumàvem a anar al bar a prendre alguna beguda energètica, per tal de recuperar forces.
Aquella estona d'esbarjo ens servia per conèixer-nos una mica millor i vam establir una certa amistat entre nosaltres. La Irina poques vegades venia amb tot el grup, preferia acaparar algú de nosaltres individualment i poder esplaiar-se, fent palesa de tot el seu potencial cultural, la seva procedència familiar de classe social alta, orfe des de feia molts anys degut a un accident de cotxe, del que només se'n va salvar ella miraculosament. Aquí s'acabava tota la informació, que ens va donar.
Si entre una de les nostres converses habituals sorgia alguna altre pregunta, acostumava a aturar el tema, dient-nos que no li agradava parlar d'ella, ni del seu passat. El que si va anar en augment a mesura que ens anava agafant confiança van ser els "sopars de duro" com deia jo. Que si vetllades al Liceu, al Palau de la Musica, teatres, sopars als millors restaurants, actes socials varis als que tenia que vestir de manera exclusiva, era indispensable pel alt nivell social de les persones amb qui es relacionava, però no en volia parlar per prudència, doncs i havia gent molt influent i coneguda. Res que quadres amb la seva educació i aspecte personal però tot i amb això més d'un se la creia, encara que aquest no era el meu cas.
A mi particularment, em donava la sensació de estar presenciant una gran actuació d'una obra de teatre, el text de la qual la Irina s'havia après al peu de la lletra.
Ningú sabia ni on ni de que treballava, ni tan sols si ho feia.
Tampoc teníem clar on vivia, ella deia que a Sant Cugat sense més indicacions, potser perquè sabia que cap de nosaltres hi vivíem. El cert és que ens intrigava una mica i molts companys, feien càbales intentant esbrinar qui s'amagava darrera aquella personalitat tan peculiar i estranya al mateix temps.
Personalment i sense comentar-ho amb ningú, la meva ment fantasiosa divagava i se'n havia fet la seva novel·la particular, pensava que amb tant de misteri i secret, potser s'hi amagava una prostituta, que s'havia allunyat de la família o aquesta l'havia exclòs i ara ja a la decadència, i ben sola, havia inventat una vida d'opulència que l'hi dones dignitat, per ser acceptada. Jo creia que encaixava en el perfil, m'ho deia el meu sisè sentit que no m'acostumava a fallar. Encara que en el fons pensava que com que sempre m'havien titllat de tenir una imaginació tan exuberant, segurament m'havia passat amb la idea.