Irgalundra VII

8
Irgalundra però, aquell cop no va poder dormir, i va veure com l'Us s'allunyava de l'habitació i en tornava al cap d'unes hores. Ella va restar estirada al llit, donant voltes a tot allò que acabava de saber, i que no entenia bé del tot, i quan va veure el vell de nou, va tancar els ulls per fer veure que dormia i l'Us li va tustar l'espatlla per desvetllar-la.
- Estàs desperta?
- Sí sí, siusplau, necessito saber qui és la Xegsia, qui sóc jo...
- Està bé. La Xegsia era l'utopia dels Ents Sense Nom. Era la unió de totes les graux que havien creat en un sol ésser, i dins aquest ésser hi bategaria un cor, un cor que seria el Verd, i aquesta seria la seva màxima creació, l'ésser complet, allà on es trobarien totes les dimensions, totes les graux i podrien desaparèixer tranquils. Però els éssers humans van destruir, sense saber-ho, els Ents Sense Nom molt abans que aquests poguessin veure realitzada la seva utopia. Però aquesta utopia hi és de nou, i cada vegada que et veig, el meu cabell i jo plorem d'alegria.
- Però... qui sóc jo? no entenc res...
- El teu pare era Seix. La teva mare, Ga. Fixa't en els seus noms, combina'ls. Tu ets Irgalundra, la Xegsia completa. El teu cor està tenyit de Verd, ets la bellesa perduda del món, la que ha quedat amagada darrere les roques i l'acer, Irgalundra és el mot que utilitzaven els Ents Sense Nom per dir bellesa.
Irgalundra va emmudir. No sabia què dir. Tot això era massa per ella, massa. Només se li va acudir preguntar:
- I ara... què haig de fer?
L'Us va somriure:
- Fer que el món recuperi la bellesa.
- Però... com?
- No ho sé... però jo ja he fet tot el que podia fer. Escolta el teu color.