Irgalundra II

1
Va obrir els ullets mentre la seva mare, de qui s'acabava de separar, se'l mirava amb un somriure amorós. Un suc suau li va recórrer el voltant del cos i les paraules tendres de la seva mare flotaven en aquell suc, i li deien que l'estimaven i que no es preocupés, que benvingut a la vida. Uns sucs, més frescos i juganers que l'anterior, el van tocar per dir-li que anés amb ells, que havien trobat un lloc on dur a terme entremaliadures. El suc tendre de la seva mare va assentir i ell se'n va anar, refet, a jugar amb els seus nous amics. Van començar a giravoltar i a barrejar-se entre ells, deixant anar un suc rialler que ho omplia tot de colors. Però al nouvingut, que encara no controlava gaire el seu petit cos, se li va escapar un suc que cap dels altres reconeixia, un suc d'un color verd com el de l'herba, però qui d'ells havia vist mai l'herba? se'l van mirar amb estranyesa, sense entendre què els hi volia dir, i se'n van allunyar, deixant-lo per estrany i excèntric. Amb sucs que li sortien dels ulls que deien que estava plorant, va lliscar fins a la vora de la seva mare, que el va rebre entre el seu cos i el va acaronar i el va embolicar tèbiament fins que el petit es va quedar adormit. Al cap d'una estona però, un aire fred el va desvetllar i unes onades de vent van tocar-lo i el van fer vibrar, i li va semblar entendre què li deien aquelles onades de vent, i excitat per la novetat, se li va escapar, de nou, el suc verd color d'herba. La seva mare, que ho va veure, va intentar embolcallar-se d'aquell suc, però no podia entendre què deia el seu fill. Gana? Son? Et fa mal alguna cosa? Però el petit només deixava anar aquell suc verd desconegut, i s'empapava d'ell i el seu cos en quedava tenyit. I les onades de vent continuaven tocant-lo i el feien vibrar i tot ell va intentar vibrar per respondre a les onades, però no se'n va sortir gaire bé i va deixar anar més i més suc verd. I va tenyir tot el seu món de verd com d'herba, i els altres, de tan empapats que n'estaven, van començar a entendre aquell suc, i llavors, van saber que aquell verd era graux, era xegsia, era ent sense nom.


2
Després de cinc anys de tenir aquell cultiu de bacteries estafilococus en espera, l'Us va decidir que ja era hora de tornar a fer una ullada al potet que les contenia. Abans però, va repassar de nou les imatges que n'havien agafat cinc anys enrera. Un cultiu d'estafilococus ben normal, ple de les coloraines sucoses i absurdes que deixaven anar sempre, i prou. Va agafar-ne la capseta i la va destapar. A primer cop d'ull no semblava haver-hi res d'especial, els mateixos colors de feia cinc anys, però de sobte, va passar quelcom inesperat. D'un punt situat una mica cap a l'esquerra, va començar-ne a sortir un color que desconeixia, un verd com d'herba, però ell no havia vist mai l'herba. Excitat, va començar a cridar als seus companys de laboratori, que es van precipitar sobre la caixeta amb el cultiu. El color estrany es continuava extenent, i com més s'extenia, més cridaven, i com més cridaven, més s'extenia, fins que finalment, tot el cultiu va quedar recobert d'aquell color desconegut. Llavors, de lluny, els hi va semblar sentir una petita veu que, tota tremolosa, deia graux, xegsia i ent sense nom. I el cultiu va caure de les mans de l'Us i el color va desaparèixer. Però els que l'havien vist, el van recordar fins que van morir.