Ionatan!, Ionatan!

Ionatan Qui es Ionatan? Ara ho sabrem.
Són tres quarts de 7 del matí i som al metro, però és dissabte i aquest lloc tan familiar és un altra cosa el dissabte a aquestes hores. La societat del guetto relaxa la seva rígida cautela amb les persones dels estaments menys afavorits.
No sortiu sinó us voleu trobar en situacions que no comptàveu presenciar ben a la vora de casa vostra.
Me n'adono que passa alguna cosa excepcional i perillosa per la cara de la senyora que mira enrere amb certa preocupació i parla tota sola, mentre se senten, cada cop més sonors, uns crits llunyans de batussa.
No sense algun temor m'apropo a les taquilles i veig dos grups de tres nois, amb aspecte sud-americà, dividits en dos grups simètrics, un més agressiu que l'altre. Nanos que han crescut aquí, segurament, però que podríem dir que encara no s'han impregnat de la part positiva de la cultura autòctona.
Hi ha testosterona a l’ambient, moviment, i en un moment donat algun intercanvi de cops per part del grup més agressiu. L'altre és limita a defensar-se.
Crits i amenaces, acaraments, ràpids passos endavant i enrere.
Em persono al lloc dels fets en el moment en que la balança de la lluita es pot inclinar cap a una batussa en tota regla. No veig armes i hi ha una certa distància entre els dos grups. Em decideixo a travessar pel mig, fent un signe als dos bàndols demanant una treva mentre passo. Potser aquest instant els ha retornat la lucidesa i es retiraran. Els agressors no gosen completar l'agressió perquè els altres tenen, també, les seves possibilitats: guarden un cert equilibri de forces. Un instant que decidirà que no hi ha lluita. Mentre baixo les escales cap a l'andana, segueixen per un moment els crits ja en retirada, cosa que no impedeix que un del grup dels agredits hagi de saltar algunes escales de cop, més de tres diríem. Potser és en Ionatan?
No hi ha dubte que han begut, però tot i així, ara a la meva andana, els arriba un moment de reflexió. Ho és per al grup que ha estat, en cert sentit, humiliat per l'altre. S'ha perdut una bufa que ha fet sang (al nas de Ionatan?)
Hi ha ràbia: "Mañana estan muertos, mañana estan muertos,..." Repeteix un d’ells, el que va sense jaqueta en ple hivern. Ho fa mecànicament diverses vegades fins que acaba cansant. Mentrestant els oients, els tres o quatre que som a l'andana, estudiem el mòbil o coses per l'estil.
"Qué es esto? Yo jamás he pasado por esto! Qué es esto?"
"Yo nunca en la vida he pasado por esto!"
"Porqué no me dejaste pegarles?"
Son tres joves que volen viure: "Tengo novia, tengo una vida,...qué es esto?"

L'alcohol se sen des de la distancia, com els planys, fets en força veu alta: uns, ja no adolescents, que haguessin volgut ser més heroics. Una cultura diferent de la del grup de nois que trobaré dins del vagó al qual tots pugem. Aquests fan mes aviat el pallasso. Uns vigilants, alertats per algú que es temia el pitjor fan acte de presència (afortunadament amb més i millots resultats que altres que hem vist per la TV en situacions semblants, i sense passar per cap acadèmia).
Intueixo que Ionatan haurà d'explicar-se, d’explicar quelcom als seus companys; ell era l'únic que coneixia als altres.
Baixo a la parada d'Urquinaona, passaré davant del Palau que van fer les classes populars. Mentre pujo per les escales de la ventosa sortida que porta al xamfrà neogòtic del que va ser una entitat financera que donava crèdit a qui el necessitava i no tenia gaires avals, un got redola com les argelagues de les pel•lícules de l'oest pels graons i fa una mica de soroll (me n’adono de la importància evocadora de la imatge) Potser alguns d'aquests nois treballen durant la setmana netejant els vidres d'aquesta entitat que ara és ja molt forta, en mans de directius que no guarden cap semblança amb els de fa un segle.
Recullo uns papers plegats que jutjo importants, perquè estan molt rebregats i plegats. Són una part d'una obra de teatre en portuguès. Poso el paper a recer per si torna l'amo i completa la escena.