Inversemblant història de l'escletxa de l'aurora

El fet que vull contar-vos s'esdevingué en temps llunyans, allà a una petita illa grega. Començà i acabà un dia quan, per aquells indrets, Eos, l'aurora dels dits rosats i els pits erectes, li va demanar a Heracles, -altrament dit Hèrcules pels romans-, aquell del bastó i de la dotzena de feines, que la consolés d'alguna manera o forma.. El semidéu, que en aquell precís instants acabava el treball onzé -a saber: apoderar-se de les pomes d'or del jardí de les Hespèrides- i remugava com baixar al inferns i fer-se amb el gos guardià, per acabar d'una punyetera vegada amb el càstig imposat, no li va fer gaire cas. L'heroi, una mica fava, -encara que la fava la tenia forta i d'aquí la petició aurorenca-, no va esbrinar massa bé, possiblement, allò que la bella Eos li demanava. De debò, estava clar, claríssim: la senyoreta li pregava un favor que, molt de temps després, els aragonesos farien famós en una jota. -Qui no se'n recorda de "La Dolores"?-

Fins i tot, l'aurora dels dits rosats li va recitar el seu poema, amanit especialment per aquella ocasió, i acompanyat d'harmoniosa melodia a l'arpa: (Traducció del qual ha fet l'autor del grec clàssic, encara que molt apressadament i és per això que demana disculpes de bell antuvi. I les demana també si les subsegüents paraules fereixen la sensibilitat -com s'acostuma dir ara- d'alguna benvolguda lectora. Cal però, fer patent que l'illa en qüestió era just al costat de Lesbos -perdó genuflexionat, demane ara; ídem d'abans-).

L'escletxa
partida
quatre llavis té.
Ben segur que ho sé!

Que què diu el déu?
Que no encertaré?

Comptem-hi,
llavors,
del quatre
fins l'u:

un llavi major,
un llavi menor,
(aquest
trau
central
pel
compte
no es té;
doncs
de llavis
parlem,
que no
de clivells)
i un altre menor,
i un darrer major.

Ben just que n'està;
que quatre n'hi són!


Però aquell Heracles, malgrat la fortalesa i el bastó, era beneït. O quasi. No pispava la gens indirecta i començà a dir-li "no-sé-què" d'allò de la vida, les circumstàncies, l'ésser i el no res, ...
(Un parèntesi, entre parèntesi. L'autor creu que es va embolicar un poc entre Ortega i Gasset, i Sartre. No obstant, com que encara no existien aquestes persones, podrem perdonar-li-ho. I afegim, per aclarar les coses: potser hagués estat millor citar-li a Schopenhauer i Nietzche, al mateix temps. Una espècie d'empanada, digam. Al meu paréixer, la senyoreta Eos ho hagués tingut més clar. S'ha acabat el parèntesi).
El cert és que, quasi a la fi de la perorada, al semidéu li va venir un bri d'intel·ligència, va albirar una llumeneta -llunyana, ben cert- al cervell, i pensà: "Aleshores, potser, com diu l'aforisme, "la fava la figa la fot"?".
I no havent més assumptes què tractar, li va fer cas a la dita -al refrany- i a l'altra dita -l'aurora- ...i obrà en conseqüència. Que era allò, -simplement, com vosaltres heu comprès- el que demanava la xicota.