inventa una lluna que et poleixi l'àncora

No m'estranya que l'editora destaqui aquest relat.
Un plaer llegir-te.



Salut!

impressionant, escrit amb una traça..! del milloret que he llegit des fa temps.

Afegit als preferits!Gràcies per aquest regal!

Una abraçada!

he trobat port després de molt navegar.

I ha resultat ser el meu mar insondalble, trenat en les teves paraules i la teva poesia.

Boentrobada.

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

... magnífiques imatges, insolents metàfores, cadencia en el llenguatge, mots imprevistos, idees lluminoses que s'enfilen una al costat de l'altra...
La mar, el viatge...
Salut i rebolica, xicota!

El teu breu, però ben trobat relat, m'han fet recordar quan vaig estar treballant a les drassanes, polint i pintant cascs de petites naus; i n'he recordat, per un instant, l'home de mar que somiava ser .

"Ets animal, ets nàufrag, ets la pregunta encarnada d'un viatger a la deriva"

Una vegada vaig viure així, i debades vaig buscar l'equilibri entre la llibertat de l'horitzó infinit , la bellesa dels milers d'estrelles i el desitg de conquerir-ne una.

Finalment em vaig enamorar i sols de tant en tant les carícies i els seus braços son barrots, solament de vegades els meus ulls es perden en altres horitzons.

Sempre al final, més enllà de tota bellesa , hi ha una decisió dolorosa que com el mar, repte la teva consciència amb les rítmiques embranzides de l'aigua salada de la melangia.

Merci per l'estona, ja no cal que et feliciti.

sense paraules.

quedar-se en un port per molt que vulguis.

Un relat de despedida un xic trist (i ofès? enrabiat?). No se. Pot-ser soc jo que em comencen a fer pampallugues els ulls.

Però, com sempre, molt emotiu. Com tot el que ens regales.

el teu mariner, ancorat en una terra que li és hostil, malenconiós i enyoradís de llunes roges, no m'he pogut estar de recordar l'Excèlsior de Maragall, un dels poemes de culte de la meva adolescència vora el mar. Segur que el coneixes, però deixa'm recordar-te dues estrofes:

"Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dona el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
.............................................

Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins"

La misteriosa força d'atracció del mar! Per a tothom, però sobretot per a la seva gent. Un misteri que tu saps penetrar.

Petons

El record es gronxa suaument entre les teves paraules, acarona els nostre cor i també ens dóna l'empenta per fer noves passes a mars desconeguts. Què hi pot haver més bonic que aprendre de cada instant amb la il·lusió dels nens i només amb una petita remor de melangia embolcallant el temps passat.
Un somni que no té final, el de la vida...
M'agrada especialment el final, aquell punt de màgia que tothom duu a dins!

Petonets!

Molts i molts petons!

El que impressiona, sobre-manera, al intentar penetrar en l'interior dels teus relats -diversos- és com ficar-se als fonaments d'una catedral i després contemplar les seves dimensions, les seves perspectives i les seves finestres obertes a la vida. A la seva història.

Composició, forma i contingut complex que procedeix del bell fons de tu, que ens penetra vertiginosament per les sinuositats i les escletxes de les roques de la memòria fins que ens il·lumina l'estructura rigorosa i inflexible, gairebé piramidal, de la nostra existència.

És impossible evitar la sorpresa en cada relat i en cada poesia teva. Aconsegueixes crear un aspecte i estructura unitària i coherent. Les meves pobres paraules no poden expressar-se, és precís recórrer llargament i pausadament els camins, passar aprop dels teus paisatges, dels teus mars, i descobrir racons cada vegada més suggestius i íntims... característica d'una bona antropòloga. Faig simplement una mena de profanació (al comentar-te) a la lenta i progressiva puresa de formes, a l'incert transcurs de les hores i a la contínua fusió de les llums i les ombres.

Som nàufrags de la vida...

Molts petons!

Als rostres imantats cap al sud els donarem port i recer. Així compartirem horitzó.

Terra i mar seran futur i il·lusió volgudes.
Entre tots llançarem les temences a l'abisme absurd: només surarà la vida i res podrà hipnotitzar el coratge i l'afany dels qui allarguem la mà als qui no volen ser nàufrags.

Quetzcoatl, et Temps es pot vèncer o en tot cas convèncer que els viatgers estimen l'espai i la cadència d'aquesta melodia.

Una abraçada!
: - )

Feia molt que no et llegia i, un cop més, els teus versos m'han dut més ennlà de les quatre partes que em tenen presa cada dia 8 horetes.

M'ha agradat molt, com no, aquest poemet teu. (no t'ofendràs si et dic que tens d'altres que m'agraden més, oi?) Amb això no vull dir que no m'agradi, sinó que m'agrada una mica menys. De totes maneres vull destacar el troç on dius :

"La terra ferma t'atrapa, com si es tractés d'una gàbia -feta de barrots de temps".

Quàntes vegades no m'he sentit presa dins d'aqusta gàbia!! Són uns versos preciosos i totalment encertats.

No podem quedar-nos atrapats en un passat ni en un present, sinó que la vida continua, sempre, i passi el que passi.

Un barret per vos! I aquestl l'omplo d'onades que ens portin cap al futur que, potser en algun lloc, ens espera.

Una abraçada.

Salz.