INTRODUCCIÓ

INTRODUCCIÓ

Les roselles, fràgils i aparentment inútils, embelleixen els camps, les hortes i les voreres dels camins. En el temps que tota la natura treu la verdor i rebrots de vida, elles, les roselles, vermelletes i petites, són com la força espiritual de la primavera, aquella vitalitat humil que dóna l’alegria al lloc on són en el curt espai de la seva existència.
Vull fer homenatge a les roselles de la meva jovenívola vocació frustrada, però fèrtil tot al llarg de la meva vida. Potser les persones, individualment distintes i úniques, tenim en comú les floretes de les nostres pròpies vivències.
Cronològicament cada u té la seva història, des del néixer fins al morir; emperò els records no guarden el mateix ordre, podem utilitzar-los, i de fet ho fem, fins i tot inconscientment, en concordança als valors que els dóna el nostre cor i, junt amb els desitjos del futur que anhelem, fan allò essencial en el nostre ésser.
Les poesies del primer capítol, CONVERSIÓ PROFUNDA, són escrites en els anys anteriors a la meva experiència cartoixana (1956 – 1960); però també, trencant el temps, n’hi ha de fetes de fa poc. La conversió amb més o menys intensitat, crec que em durarà fins a la mort, i va ser allò primer, sortint de l’adolescència, que va colpir-me l’ànima amb més força.
En VIVÈNCIA MONÀSTICA segueix la classificació imposada per la memòria de fets succeïts llavors i d’altres de passats després d’haver sortit del monestir.
Finalment en CARIÒPSIDES MONGÍVOLES, són iguals que la llavor dels fruits petits, secs, adherits com els grans de blat, que a poc a poc han anat naixent i florint en mi tot al decurs de distintes temporades, de la mateixa manera que ho fan les roselles, delicades i visiblement insignificants en el si de cada primavera, després de l’hivern i abans de la sega, portant l’encant perenne d’aquella fecundació espiritual present per sempre.

Josep Vendrell i Torres