Intima Solitud

Un tro eixordador ressona per tot el meu interior. Cada gota que el cel gris deixa caure em va penetrant cada vegada més. Impotent, accelero el pas. Ni una sola persona en la ciutat, on tant sols dues hores abans hi lluïa un magnífic sol primaverenc.
He perdut el control del temps. Estrepitosament passen les hores, però jo, capficada en un univers interior inexistent i alhora màgic, no me n'adono.
Ràpid, però amb una monotonia constant, vaig passant carrers. Darrera meu tot es perd en l'oblit. El propi desig de trobar un bon aixopluc em guia. La meva ment està en blanc.
...

De sobte, un llampec em torna a la realitat. Em sento ridícula, parada enmig de la vorera, xopa completament , els pensaments m'han vençut. Me n'adono que els carrers es comencen a omplir, una claror blanca i impertinent m'enlluerna.
La gent passa pel meu costat ignorant-me completament. Estic confosa, perduda en un riu de gent atabalada. El món em passa per davant, va massa ràpid, no el puc seguir. En va intento una i una altre vegada incorporar-m'hi però finalment abandono, em dono per vençuda.
M'aturo, aixeco els ulls, cerco l'horitzó, i és aleshores quan comprenc que tot continua, que em puc perdre en els meus pensaments, però la vida no s'aturarà a esperar-me.