Interès i misèria

Ja sabem, amic lector, que tots els mals que afecten a l´humanitat tenen la seva causa en la sortida del Paradís dels nostres primers avantpassats Adam i Eva; ens agrada més literàriament però, el relat de la mitologia grega, en el que els Deus de l´Olimp envien un càstig als humans per la seva supèrbia en forma de caixa transportada per un dona de singular bellesa, Pandora; en obrir la caixa surten de dins, les malalties, els dolors, l´odi, les males passions, la hipocresia... i només la intervenció del Déu Prometeo, evita la total destrucció del gènere humà. De vegades atenent-nos al trist paper que la humanitat representa a hores d´ara, fins i tot pensem que potser aquella intervenció de Prometeo ( que li va comportar problemes greus amb els altres Deus), se la podia ben estalviar.
Ens caldrà per entrar en situació imaginar-nos un any qualsevol , 1994, 1995 o 1996, desprès d'aquesta darrera anyada l'efecte positiu de l'euro, ha estabilitzat els preu dels diners - per desesperació dels rendistes - , esperem que duri, però ja sabem per pròpia experiència, que l'alegria dura poc, a la casa dels pobres.
¡fora pensaments tenebrosos, que volem fer un conte de Nadal!
En Sebastià, havia nascut a la dècada dels anys 40, recordava prou bé les estretors econòmiques de la seva infantesa, i tot reconeixent la seva bona estrella, havia anat estalviant uns calerons per assegurar la seva vellesa; pensava com els seus pares, que " qui de jove no treballa, quan és Vell dorm a la palla".
Avui s'havia enfadat d'allò més, amb el Director del banc, - de fet era ja la setena o la vuitena vegada en el que portaven d'any - ¡altra vegada baixaven els interessos!, i sempre la mateixa explicació, ho fan a tot arreu, i a ell que li expliques...!, únicament havia aconseguit que li mantinguessin els 2 milions al 7,25% fins al gener, estava molt amoïnat.
Al migdia, veient els noticiaris de la televisió, se li havia posat malament el dinar, la companyia aèria despediria 5200 treballadors, i en el seu poble, tancava definitivament una empresa centenària, i al voltant de tres-cents treballadors anirien a l´atur. ¡Com anava el Món!. En Sebastià no entenia com funcionava l´economia, però tenia clar, que la culpa era del Govern, de fet la culpa de tot sempre era del Govern. En la seva infantesa el culpable de tot, era un General baixet de nom Franco, segons sentia dir al pare, ara sembla que el culpable era un tal González, ¡certament no hi havia dret!.
Al vespre es trobaven reunits a casa, en Sebastià, la seva muller, la Maria, la filla Felicitat, farmacèutica sense feina, el seu marit Andreu, el fill Lluís - empleat fins a finals d´any a la fàbrica centenària- i la seva muller Teresa; la conversa va girar cap a Nadal, el proper Nadal, i l´Andreu va comentar que les perspectives eren esgarrifoses, però dins de tot calia donar gràcies a Déu, perquè tots tenien salut; el Sebastià no es va poder estar de dir ¡ si encara n´haurem de donar gràcies ¡, la Felicitat no troba feina, ni pot comprar un farmàcia perquè li demanen molts diners, i els crèdits són molt cars, en Lluís començarà l´any sense feina, i a mi em rebaixen els interessos dels estalvis.

La Felicitat era l'única que havia estudiat a la Universitat, i tenia dins la família la consideració de persona intel·ligent; li va dir a en Sebastià, però pare ¿no estem junts i tenim tots salut?, pensa en els qui trobaran un buit a la taula de Nadal, per un fill que està fora treballant o servint a l´exèrcit, per un malalt hospitalitzat, o per un familiar traspassat. ¿No trobes que cal donar gràcies a Déu?. En Sebastià tenia des del matí, el geni encès i no estava per romanços, ¡ et sembla que per la mala gestió del Govern, n'hem de donar gràcies !, i tot seguit va carregar contra el govern totes les culpes, com ho feia el seu pare, i com pensava el Sebastià que s'havia de fer. El Lluïs que fins aleshores havia estat silenciós, va emprar la paraula, i va dir " Pare, tots som una mica culpables, la fàbrica s'ha ensorrat lentament, perquè molts treballadors van abusar dels seus drets, la Felicitat no pot comprar la Farmàcia, perquè tothom vol molts interessos per als seus estalvis, i els bancs no son germanetes de la caritat ", el Sebastià ho sentia, i no s'ho podia empassar, ¡ ell era el culpable, o almenys un dels culpables !, ¿ com podia dir això el seu fill estimat ?. La Maria va canviar de tema ràpidament, i les dones van començar a parlar dels preparatius Nadalencs, dels cursos de cuina, i d'art floral que s'estaven preparant a L'Escola Nocturna Femenina, aquell any la Professora seria la Maria Jesús Lorente Ruiz, que havia engalanat la façana de l'Ermita de la Mare de Deu de les Arenes, en la commemoració del VIII Centenari ; dels Pessebres de la Capella de Montserrat, on semblava que hi hauria una munió de figures de la Montserrat Ribes, i de tot un seguit de petites noticies de la Vila. Finalment tots van marxar a casa seva, i el Sebastià i la Maria, també van anar a dormir.
Al llit el Sebastià no podia adormir-se, " la Felicitat no pot comprar la farmàcia, perquè tothom vol molts interessos per als seus estalvis ", aquelles paraules del Lluïs, li colpejaven el cervell. Va començar a recordar la seva vida, la misèria dels anys 40 se li havia oblidat fins aquella nit, però ara recordava clarament, als estraperlistes, als vividors, que segons el seu pare n'havien tret bon profit d'aquella misèria, i tot d' una va recordar els minsos interessos de la seva llibreta d'estalvi escolar, també i amb un somrís als llavis els llapis i llibretes que de tant en tant li donaven a la caixa ¡ ara ja no es feien aquelles coses !, va recordar també els treballs per pagar la hipoteca de la casa, que havien passat els pares, ¡ i els interessos només eren al 6% !, aquella casa que l'acollia s'havia pogut comprar perquè els interessos no eren massa elevats, ¡ i ell s'havia enfadat perquè només li mantenien el 7,25% fins al gener !, cap a la matinada va adormir-se, però neguitejant fins a les 8,00 del mati, quan la Maria el va cridar perquè s'aixeques a esmorzar.
El dia de Nadal, tornaven a estar tots aplegats a la taula, i el Sebastià va demanar-los una mica de silenci perquè volia dir-los unes paraules, " hem pensat - la mare i jo - que per l'any que be, demanarem una hipoteca de la casa perquè la Felicitat pugui donar el primer pagament d'una farmàcia, i que els 2 milions que tenim estalviats, juntament amb la indemnització de la fàbrica, els faci servir el Lluïs per començar el seu propi taller ", la Maria estava com els fills, astorada, però , des del fons del seu cor, deia en silenci, si!, si!, aquell era el Sebastià que ella s'estimava !, els fills no sabien que dir, i fins i tot , quan la Felicitat va poder enraonar, només va poder dir, però pare, ¿i si no ens surt be? .
El Sebastià li va recordar les seves paraules d'un vespre anterior, ¿ no estem tots junt i be salut ?, doncs pensa filla meva, que Déu proveirà, com ho fa amb els ocells i els lliris del camp.
Anys més tard, en altres Nadals, quan a la taula hi havia a més del Sebastià, i la Maria, la Felicitat i l'Andreu, el Lluïs i la Teresa, el Jesús, L'Esteve, la Maria i la Montserrat, fills i nets dels inicials protagonistes, tots es complaïen en recordar el Nadal de 1994. I li deixaven recordar a l'avi al beneir la taula, que calia donar gràcies a Déu, no per la farmàcia de la Felicitat, ni pel taller del Lluïs, sinó perquè com ell deia sempre, ¿ no estem tots junts i be de salut ?.
Amic lector, els homes per imprudència vam obrir la caixa de Pandora, i només els mateixos homes , podrem tornar a tancar a dins, els mal que en van sortir.