Intercanvi de parella (i II)

Ella. 8:06: Torno a la cuina ja vestida del tot, prenc una galeta del pot, veig que ningú s'ha fet seu el bol de pasteta tebiona de crispis i llet, remugo una mica, l'agafo i me'l menjo amb quatre cullerades, fent cara de fàstic i de sacrificada, encabat dic adéu i que els vagi bé el dia, dic adéu quan passo davant la porta del quarto de bany, on suposo que hi ha la nena, i me'n vaig. Just quan tanco la porta sento que ell crida, però no l'entenc i em fa mandra treure el clauer del bosso i tornar a obrir. Baixo l'escala. A meitat d'escala, s'obre la porta del pis i sento que ell em diu: "Ja portes paraigua?" I jo contesto: "No. Que plou?" I ell: "Sí. El vols?" Jo: "No, deixa'l, no em fa res, si és aquí al costat." Només de sortir al carrer, veig que deunidó com plou, penso que el dia que fa és horrorós i que no hi ha dret l'escalfament de la terra, que sempre el paguem els mateixos, els proletaris. He de fitxar a les vuit, i tot i que hi ha un marge establert fins a un quart i mig de nou, agafo un taxi fins al despatx, que és a deu minuts a peu i aquí s'acaba...

Ell. Espera, espera. 8:09: Els dos nois han acabat d'esmorzar, el gran diu adéu i se'n va. El petit se'n va al líving a llegir o a estudiar una estona. Fins a tres quarts i cinc de nou no ha de marxar. Arriba a la cuina la nena, encara escabellada. Vaig un moment a l'habitació a acabar d'arreglar-me, faig un cop d'ull a l'habitació dels nois, el noi gran s'ha fet el llit a la francesa i no ha canviat els llençols. Ho haurà de fer al vespre, perquè jo no ho penso fer. Els tanco la finestra i de seguida torno a la cuina i faig veure que feinejo per allà. La nena, quan jo no hi era, ha untat la llesca de pa blanc amb mig alvocat que va comprar ella i que tenia amagat en un racó de la nevera, i ja s'ho ha menjat. Ara rosega una magdalena i beu un got de llet a glopets de cadell. La noia estudia uns cicles formatius d'administrativa en una escola de l'Hospitalet. Ha de ser-hi a les 9 però molts dies hi arriba tard o, pel que ens diuen amigues seves, no hi arriba. Però avui em sembla que té un dia bo. Quan la nena acaba d'esmorzar i se'n va a l'habitació a recollir les seves coses i posar-se una goma als cabells, jo també vaig a l'habitació a recollir la cartera i la jaqueta. Tot seguit entro un moment a la cuina, agafo la crema de damunt del congelador, ja s'ha refredat una mica, i la fico dins la nevera. Dic adéu al fill petit, li faig un petó i surto just darrere la nena, com si fos per casualitat. Això no ho puc fer cada dia, perquè llavors se n'adonaria i s'enfadaria dient que la persegueixo. Baixem l'escala sense dir res. Sortim al carrer, i tinc la idea d'acompanyar-la fins al metro encara que sigui sense enraonar, però ens hem oblidat el paraigua i dic que torno a buscar-los. La nena diu que el seu no cal i que ja procurarà no mullar-se i se'n va. Torno a pujar a casa, dic hola, que m'he deixat el paraigua, i adéu, al fill petit i torno a baixar. Vaig a la feina amb metro, però només són quatre parades i després caminar encara no cinc minuts. A l'altra andana de la parada del metro hi ha la nena, però la nena fa veure que no em veu. Haig de fitxar a dos quarts en punt...

Ella. Ja n'hi ha prou, no?, em sembla...

Doctor. I cada dia és igual, el mateix somni?

Ella. Sí, però el meu se sol acabar de seguida, normalment quan apareixo a la cuina mig despullada per esmorzar una mica. Ell sembla que somia més ràpid perquè li dura més.

Ell. Sí, jo suposo que no estic del tot còmode durant el somni, però si ella no es desperta amb un xiscle, que és el normal, perquè per a ella és un malson, jo puc aguantar ben bé el somni fins que arribo al migdia. Vull dir al migdia del somni, eh?, que a casa sempre matinem molt, i més quan somiem aquestes coses, perquè ella s'ho passa més aviat malament.

Ella. Sí, jo xisclo molts dies, sobretot quan arribo a això d'aparèixer a la cuina amb sostenidors. I si no, em desperto invariablement quan agafo el taxi. És que sóc incapaç d'agafar un taxi. Em fa patir tant...! No ho puc sofrir, veure com van passant els cèntims. És com una màquina de tortura que dius: si la pogués aturar... I com que la puc aturar, li dic al taxista: Pari, pari, que aquí ja em va bé. L'última vegada que vaig agafar un taxi, fa dos anys i mig, vaig dir-li al taxista que em deixés baixar quan havíem recorregut només dues mansanes. No ho puc sofrir. Els taxistes haurien de dir-te, quan hi puges: vol anar a tal lloc?, doncs li costarà tant. I ja està. I res de taxímetres. Llavors jo hi podria pujar... Perdoni, doctor.

Doctor. I des de quan els passa això?

Ell. Des d'uns anys després de casar-nos, no? Cinc o sis anys després, potser.

Ella. Sí, deu fer ben bé deu anys, o dotze.

Doctor. I es reconeixen en el somni de l'altre? Vull dir, ell és tal com vostè somia que és vostè i vostè és tal com ell somia que és ell?

Ell. Com diu?

Ella. Diu si cadascú som en realitat com l'altre somia que som. Doncs, abans sí, abans era clavat. Ara...

Ell. Ara no hi té res a veure. Ni ella és tan perfecta ni jo tan graponer, no?

Ella. Sí. I, és clar, van canviant les circumstàncies, anem integrant al somni les novetats, els problemes que tenim, els nanos que creixen... i els nanos són exactes, eh?, són clavats els dels somnis amb els de la realitat, no hi ha canvis.

Ell. Si jo he après a fer crema i tot, gràcies al somni...! I, per descomptat, ara ja no vaig mai a la cuina mig despullat, que abans ho feia i d'aquí que ella encara ho somiï. Ara, jo en la vida real tampoc m'he posat a fer moltes coses que faig en el somni, perquè no em surt, em trobaria molt artificial, em fa angúnia.

Ella. No, no, fas ben fet. Només faltaria, que fessis les coses tal com les somies. Seria una casa de bojos. Que podem fer, doctor?

Doctor. La veritat és que feia temps que no ho veia, tan..., ehem, exagerat. Suposo que de moment una conclusió provisional seria que deuen ser una parella molt ben avinguda, que els passi això durant deu o dotze anys i que continuïn... no ho sé, tan satisfets, en el fons, i junts. Vull dir, és evident que estan molt compenetrats, de manera que no hi veig problemes de parella. Deixin-me que consulti el cas amb uns col·legues i ja els diré alguna cosa.

Ell. No, si no estem amoïnats per la gravetat de l'assumpte, sinó que ens agradaria canviar el disc. No hi ha manera de somiar coses diferents?

Doctor. Que ho somien cada dia, això?

Ella. Nooo, només faltaria. Un cop al mes o cada dos mesos, no?

Ell. Sí.

Doctor. Escoltin, jo no m'hi amoïnaria gens, i menys encara si d'alguna manera els serveix per anar afinant aspectes que..., ehem, que podem millorar. A més, diguin la veritat: vostè, no se sent una mica alliberada, quan somia que passa una mica de tot... i que no li preocupa que quedi un rajolí de llet al microones?

Ella. No ho sé, en principi li diria que no. Si em desperto al taxi estic suada de cap a peus i, si és a la cuina ensenyant mitxelins, moltes vegades em desperto xisclant.

Doctor. Però sí que li va bé que el seu marit somiï...?

Ella. Tampoc ho sé. És veritat que ell ha canviat molt, ja li ho he dit. I jo també. Ara no sóc tan primfilada. Encara no he superat allò dels taxis, per això. I és que no tenim diners per a gaires alegries, sap? Que fa gairebé vint anys que tenim la casa i encara no l'hem acabada de pagar.

Ell. Jo ja li ho he dit. No estic còmode, em fa angúnia, però aguanto bé el somni. Per mi no hauria vingut, la veritat...

Ella. Però ho hem decidit tots dos, de venir.

Ell. Si sí, tens raó. Volíem saber si això es podria arreglar d'alguna manera, sempre que no sigui gaire complicat.

Doctor. Bé, suposo que això s'arreglaria si un bon dia tots dos fossin com dues gotes d'aigua i fessin exactament el mateix, si fossin intercanviables. Però no sé si això els interessa. Els intents d'identificació absoluta no solen ser bons per a les parelles... Doncs, escoltin, què més volen. La natura els ha regalat el que en diem un SAGIR, un sistema autogenerat d'implementació relacional, i això no té preu... Bé, el preu és el que ja paguen, sobretot vostè: aquesta sensació de déjà vu, de cansament, que pot resultar-li una mica embafadora, amb el temps. I l'angúnia. Però tot és per a una bona fi, no creuen?

Ella. Sí, suposo que sí. O sigui, que tenim un SAGIR. Bé, doncs, ja ho sabem. Fins a la pròxima, no?

Doctor. Sí, deixin-me, si volen, que ho consulti amb uns companys, i d'aquí a quinze dies els dic alguna cosa. Podríem mirar també unes pastilles que apaivagarien els símptomes més accentuats. Ara, quan surtin, li demanen hora a la infermera.

Ell. Molt, bé, doncs, bon dia.

Ella. Adéu, bon dia.

Doctor. Déu, déu.

Ell. Ho veus, dona? No n'hi ha per tant...

Ella. No, és clar, per tu no n'hi ha per tant.

Infermera. Són 200 euros.

Ella. 200?

Ell. Sí, dona, és normal.

Infermera. Han de venir un altre dia?

Ell. S...

Ella. NO! No, no, ja està. Si de cas ja trucaríem.

Ell. Però, dona...

Ella. Un SAGIR, home, és només un SAGIR. Ja ens ho anirem fent.