Intentant-me amagar en la nit

Ones gegants
que em fan abandonar les esperances

Paraules de polítics
que em provoquen sentiment d'absurd i buidor

Regals del cel
que encara que només siguin gotes d'aigua contaminada
puc beure

Muntanyes llunyanes
que em fan pensar en com passa el temps
en aquest planeta
que tot ho amaga a la societat
no ens adonem de res
no tenim ganes de fer res
explica'm llibre
que sol que t'he deixat

Males cares
per culpa de les depressions

Gent gran
que camina sense esperar res

Però la majoria de tot això,
tret de la poca natura,
no són pensaments negatius?

Què et passa,
sergi?

Ja et tornes a enfonsar?

Sí, i en un mar absurd,
sense vaixell i sense aigua.

Potser el món és massa modern, per a tu.

Sí, però si no, segurament, seria massa antic.

És molt difícil passar a la pàgina següent.

Passions absurdes...

Ulls expectants per a veure quelcom
que trigarà molt, a venir

per què hi ha tantes coses que valen diners?

a prendre pel cul!!!

però que difícil és
mantenir aquesta ràbia continguda!!!

es necessita serenitat...

però que difícil és,
en aquest estat opressiu!!!

però és de nit,
i la nit sempre em guarda quelcom de màgic,
si no hi ha mal de cap...

això és el que espero,
que la nit em transformi el cor
per a sortir a passejar pel paradís,
per a recordar poetes
que han mort sense escriure res,
per sentir quelcom de tendre
en la meva sang,
en el meu pit,
en un pensament evasiu
inventat per fer real
tot allò que en aquests instants
sembla impossible

però la pregunta és:
per què sembla impossible?

ui... això no ho saben ni els troncs dels arbres,
ni els follets
ni les figures que guarden ben amagada la seva dimensió
o sigui que jo... jo menys!

expliqueu-me,
fulles mortes en la batalla,
on és el vostre arbre

va morir fa temps, com nosaltres

puc parlar amb ell?

no et deixarem

déu meu, no em puc enfrontar amb vosaltres,
fulles mortes...

sí que pots!!!

però i els meus sentiments??

a prendre pel cul!!!

i allà mateix em van matar...
i vaig poder parlar amb l'arbre que jo buscava...

què hi fas, aquí,
criatura deplorable?

per què, oh arbre, sóc una criatura deplorable?

perque ets humà

però tinc sentiments...

no: no en tens, de sentiments

bé... no t'ho puc demostrar,
però juraria que en tinc

ho veus? ja dubtes

però és que estic confós...

què m'has d'explicar, a mi?
fot el camp!!!

i des de llavors que penso que la vida és un càstig




sergi