Intel•ligència artificial

19:00 hores. XY entra a casa. Es deixa caure pesadament al sofà i esbufega. Immediatament una cervesa es serveix a la tauleta que queda a la seva dreta. L’agafa mentre la paret blanca enfront del sofà es transforma en una pantalla descomunal. Juga el seu equip preferit que perd 2 – 0. Arrufa les celles i prem amb força el got mig buit. El deixa a la tauleta i s’omple novament de líquid daurat. En dos glops quasi l’apura i el torna a deixar a la tauleta. Ara, fora norma, no s’omple de nou i s’altera visiblement.

-Què hagi de fer per poder beure una cervesa a casa meva!

Immediatament el got s’omple de nou. 3 – 0. La cosa no pinta bé. Comença a maleir i a donar cops de puny al sofà.

-Tres quarts. Que es prepari quan arribi! Li dono una mica de confiança i em pren el pel de mala manera... Hauré d’explicar-li com funcionen les coses en aquesta casa.

Rient entre dents, entra a la cuina i obre la nevera en busca d’alguna cosa per picar. No sembla trobar res interessant quan de sobte la porta es tanca fortament donant-li un cop a l’espatlla dreta.

-Maleïda màquina del dimoni! – Sense temps a reaccionar nota una fiblada a la cuixa esquerre. El robot cuiner li ha llençat un ganivet. Un fil vermellós, cada cop més abundant, li regalima per la cama. XY té els ulls increïblement oberts, les mans a la ferida. - No! – Crida, però el robot cuiner se li atansa fredament i li clava un altre ganivet entre les costelles. Repeteix i repeteix fins que XY cau a terra.

20:15. XX entra a casa plorant. És molt tard. Deixa les bosses a terra i entra d’una revolada al menjador demanant perdó.

-Ho sento, amor, m’he entretingut comprant al supermercat... – Calla perquè XY no hi és.

Tampoc està a la cuina, ni al bany, ni al garatge. Tremolant, espera a la cuina a que arribi, però no arriba. El robot cuiner li prepara el sopar sense que li demani. Una goteta de sang, ben vermella, brilla al braç articulat que feineja mentre el triturador d’escombraries no deixa de funcionar en una bona estona.