Instint de supervivència

Un relat de: EULALIA MOLINS ARAGALL

INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA

- Nens, mireu que us a portat el pare! - va dir el Ramon tot cofoi, dirigint-se als seus dos fills bessons, Ivan i Jordi.
Els dos trapelles, " Zipi i Zape" per als amics, varen corre cap a la porta d'entrada de la casa, des de on sentiren la veu del pare esbufegant pel paquet tant voluminós que portava al damunt, i per l'esgotament d'haver pujat una pila d'escales fins el primer pis de l'edifici.
- Pare, que es això? Va, digues pare, digues, digues!
- Tranquils canalla, deixeu-me respirar i aneu passant cap el terrat.
- Tos dos xicotets, varen obrir la porta del terrat de bat a bat i abans que el pare comences a fer la primera passa cap allà, els dos trapelles ja s'esperaven davant de la porta amb un estat de nervis que hauria pogut fer agafar un infart a la pobre mare si hagués estat pronosticada a tenir-lo.
La Mare Pilar només tenia feina a dir-los - Tanqueu aquesta porta, beneits, no us adoneu del fred que fa?
- Dona, tingues una miqueta de calma - li digué el Ramon, que tot xino xano s'anava acostant a la sortida del terrat - No veus que els ho porto un regalet?
- I no el poden obrir a dintre del menjador? Aquí fa un fred que pela!
- Val mes que no, perquè t'asseguro que te'n penediràs si ho fan!
- Va pare, acaba d'arribar fins aquí i descarrega't d'una vegada! Els dos bessons es trobaven al límit de la seva paciència, i la mare també.
- Teniu canalla, una per cada un, i que sapigueu tenir-ne cura, d'acord?
L'Ivan i el Jordi es varen trobar amb una gàbia cada un, a dintre de la qual si trobava molt ben acomodat un conillet, que ja feia temps que intentaven aconseguir, i que els pares els hi van prometre per quan es portessin una miqueta bé, perquè era molt difícil que ho fessin sense alguna recompensa que els motives.
La primera feina que varen tenir els germans, va ser la de triar el nom. El conillet del Jordi es diria "Stoik" un nom tret del seu caparró i que marcaria per sempre més la seva mascota de color marro amb unes pinzellades de blanc i negre. L'Ivan li va posar "Turki" al seu conillet blanc amb taquetes negres.
- De on han sortit aquests noms? - els hi va demanar la mare - D'aquí dintre, d'aquí dintre! - varen contestar-li els fills, assenyalant-se amb el dit índex el cap.
Els dos germans varen dedicar tot el temps lliure a criar les dues mascotes. Jugaven amb els conillets, com si fossin dos peluix, els raspallaven el pel, els netejaven les gàbies, en tenien cura nit i dia, la mare no en tenia cap queixa i n'estava prou orgullosa.
Un bon dia, quan els dos conills eren ben grossos, els dos bessons van sorprendre els pares tot dient que se'ls volien menjar, perquè ja tenien la mida dels conills que comprava la mare a la polleria.
El Ramon i la Pilar es varen quedar de pedra i el seu germà gran , l'Oscar, els hi va maleir els ossos, tot dient que no esperessin que els probes ni en broma; aquelles bestioletes no eren per menjar.
L'àvia va ser la única que els hi va fer costat, els va ensenyar com es matava un conill, com es pelava i fins hi tot el varen cuinar amb la recepta de la bona dona. Tots en varen menjar, menys el germà gran, que va fugir de la taula a l'hora del tall i encara l'esperen.
Al cap de pocs dies els dos bessons varen fer xantatge als pares, tot dient que si volien que es portessin bé, els hi tenien que comprar dos ànecs, i així ho varen fer. El pare estava ben segur que aquell Nadal en farien unes bones menges, i l'àvia hi col·laboraria.
FI

Comentaris

  • auf dem Weg | 08-02-2008

    com de costum, m'ha agradat molt...

    Jo, com altra gent que ho ha llegit, també esperava que en Zipe i en Zape es posessin a plorar i a negar-se a menjar... però no!

    Es què els pares quan fan una cosa ja pensen en les conseqüències! jejeje [un ànec per Nadal]

    De veritat que està molt bé, m'has tornat a fer somriure!

    petons, lletres i relats!

    _auf dem weg,,,

  • zipi i zape, totalment[Ofensiu]
    Thyst | 25-11-2007 | Valoració: 10

    mare de dèu quin parell!!
    jo n'hauria estat incapaç!
    m'agradat molt, ara m'en miraré més
    gràcies pel teu comentari :)

    fins la propera lectura!

  • Torna el somriure...[Ofensiu]
    lissin81 | 21-11-2007 | Valoració: 10

    Hem tornat a tenir el somriure a la cara durant tota la lectura d'aquest relat... Felicitats!!!

  • Jjajajaja[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 19-11-2007 | Valoració: 10

    Doncs, sí, Eulàlia, a mi també m'has deixat ben sorprès amb la sortida que varen tenir els dos bessons! Gairebé sempre és al contrari: algú de gran deixa anar (a vegades sense tenir la intenció real de fer-ho) la idea de cuinar el pobre conill, i la quitxalla és capaç d'organitzar una manifestació amb tota mena de trapelleries incloses!

    A més, es tracta d'una sortida d'ells mateixos: ningú no els ho ha proposat abans... Realment, m'has agafat ben bé per sorpresa, Eulàlia!!! Ni l'Hèrcules Poirot no ho hauria pogut deduir!

    Un instint de supervivència ben acusat, jejeje!

    Gràcies per tots els teus comentaris i seguim escrivint-nos!

    Una abraçada.

    V.

  • m'has deixat[Ofensiu]
    ANEROL | 11-11-2007 | Valoració: 9

    ben sorpresa amb la resposta dels nens

  • Una entranyable...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 11-11-2007 | Valoració: 10

    ...visió de la canalla, dels xiquets que malgrat el seu instint de protecció decideixen de menjar-se els conills, m'ha agradat, jo me'n recorde el meu germà quan jo tindria uns tretze anys que teníem un ànec i el vam matar aleshores el meu germà no voler menjar-se'l i es va posar molt trist de veure el seu ànec mort. La jovenalla és així i algú ha de matar les gallines i els conills per a menjar-se'ls no? Vinga Eulàlia m'acomiade fent-me un arròs caldós amb pollastre que està de saborós que no veges. Petons.

  • CARAM![Ofensiu]
    IRINA | 11-11-2007 | Valoració: 9

    QUINA PARELLA MES REALISTA, ES MOLT DIFICIL TROBAR CANALLA QUE TINGUIN MASCOTES I EN VULGUIN FER UN BON ÚS. NORMALMENT LA CANALLA DONA MOLTA FEINA A L'HORA DE DESFER-SE DELS ANIMALS, PERÒ AQUESTS DOS NOIETS TENEN LES IDEES MOLT CLARES, SUPOSO QUE MAI PASSARAN GANA ENCARA QUE VAIGIN AL CONCURS DE TV3 DE LA MASIA, JE,JE!

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EULALIA MOLINS ARAGALL

EULALIA MOLINS ARAGALL

59 Relats

386 Comentaris

65897 Lectures

Valoració de l'autor: 9.48

Biografia:
NASCUDA A BARCELONA L'ANY 1.957, ACTUALMENT RESIDENT AL BERGUEDÀ, DES DE L'ANY 2005 HE COMENÇAT A GAUDIR D'INTERNET, EN SOC AUTODIDACTA, ENCARA QUE LI DEC MOLT APRENENTATGE AL JOVENT DE CASA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "LA FALDA DE LA IAIA PEPA" EN EL LLIBRE "RETRAT DE DONES" DEL PRIMER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONES, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT, "AVUI SOPAREM A CASA" EN EL LLIBRE "ASSAIG GENERAL" DEL TERCER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "QUATRE CARTES A VIDA O MORT" EN EL LLIBRE "INSTINT DE MARE" DEL CINQUÈ CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIONS ESPORÀDIQUES DE RELATS EN EL QINZENAL, BERGUEDÀ ACTUAL.